La història sense importància (per a vostés) de 8 amics

Benvolguts oients, avui tinc un programa diferent per a vostès. No crec que els importi gaire, però si bé durant aquest 50 programes hem estat pensant només en vostès, avui pensaré una miqueta en mi. Res de l'altre mon, 10 minutets i ja estaré contenta. Començaré demanant al Ferran, el meu tècnic de so preferit que posi aquella cançò que m'agrada tant que parla d'un grup d'amics que s'està desfent, pel temps i la distància... Si... "Marta, Sebas, Guille y los demás", d'Amaral. Si la pots posar fluixeta per a se'm senti mentre explico una història... Bé, avui he preparat durant l'hora d'esmorzar un resum molt breu de la vida de 8 persones i de com tot plegat ha repercutit a la meva vida. Sense aburrir-los més...

"Això es la història sense importància (per a vostés) de 8 amics: el Miquel (àlies Mik, no Miki), la seva xicota, la Nora, els bessons, l'Antoni i la Teresa (el Toni i la Tere), en Gaspar, en Björn, la Raquel i jo, l'Alba. Una colla de les moltes que pul.lulàven per la ciutat allà als 90, la década en que ens hàviem criat, havíem crescut, madurat, estudiat...

Els bessons, en Gaspar, la Nora i jo haviem anat a la mateixa escola i en arribar a l'institut vam conèixer en Mik, la Raquel i en Björn.
Tot va començar un dia que, jugant a fútbol, a algú se li va escapar una pilotada i va anar a parar a la cara d'en Björn, un noi suec que havia arribat a Catalunya just dos dies abans de començar el curs. Era força solitari i s'estava en un racò del pati barallant-se amb unes fitxes de reforç que el cop de pilota va fer que sortissin volant. Rápidament, al seu voltant ens vam reunir set persones: en Toni, tot disculpant-se, en Mik dient que l'hauria pogut matar, en Gaspar repartint-los clatellots (a l'un per haver-li donat la pilotada i a l'altre per exagerat) i les noies, la Raquel, la Tere, la Nora i jo, que passàvem per allí mentre anàvem a l'enorme plataner que hi havia al racò més amagat del pati, on la Nora ens havia presentat la seva cosina Raquel el dia que van començar les classes.
Al Björn, el cop de la pilota li havia fet sortir sang del nas i a més, el pobre semblava atordit. La Tere i la Raquel de seguida es van posar a increpar al seu familiar comú, mentre en Gaspar i en Mik, que ja es coneixien del seu edifici, el van ajudar a aixecar-se per anar cap a la imfermeria. La Nora i jo, vam recopilar les fitxes, vam netejar les que estaven brutes i les vam allissar en mesura del posible.
Quasibé al final del pati, en Björn va tornar secundat d'en Mik i d'en Gaspar. Llavors, sense que ningú ho esperes va deixar anar, divertit i amb molta sonoritat "Grrassiess a todoss".

Tot va començar llavors. Coincidiem en uns bancs del vestíbul quan plovia i no deixaven sortir la gent al pati. Quan va arribar l'època exàmens sempre estudiàvem junts sota "el plataner enorme del racó més amagat del pati" i per les vacances de Nadal, vam anar tots plegats a casa dels bessons a veure "Eduardo Manostijeras"... I cap allí al febrer ja erem inseparables.

En Mik era alt, atlètic, guapot i feia natació engrescat per en Gaspar, el seu veí de sota. Els dos rivalitzaven per a tot però sobretot en la natació i s'estaven reptant continuament.
En Mik es va enamorar de la Nora tan bon punt la va veure, però ella va passar olímpicament d'ell fins al tercer trimestre, quan, a les festes majors van semblar intimar una mica més i tots crèiem segur que començarien a sortir junts. Jo suposo que va ser allí on va començar la seva relació d'amor-odi. Ningú del grup d'amics sabia del cert que passava entre en Mik i la Nora, de vegades discutien molt fort i es deien coses de les que tots dos s'arrepentien més tard i d'altres es veu que es demostraven el seu amor com en les pel.lícules americanes (des de les cursis fins a les més superficials). Tot i que la seva relació era (i encara es) molt tempestuosa, estàn fets l'un per l'altre.
En Mik va estudiar per ser fisioterapeuta mentre continuava amb la natació, cada cop a un nivell més alt fins que li va anar massa malament i no va poder aspirar a un futur seriòs. A partir d'allí va decidir deixar la natació d'èlit i es va dedicar a fer de massatgista per a nedadors d'alt nivell.

La Nora volia dedicar-se al món de la estètica des de ben petita; sempre recordaré quan jugava a maquillar-nos a totes. Era genial, una mena de Van Gogh però sobre les cares de la gent.
Va fer el que llavors era la formació professional de perruqueria i estética, va treballar en una perruqueria de barri durant un parell d'anys i desprès, gràcies a la mare dels bessons va fer d'assessora d'imatge adjunta en un prestigiós musical itinerant. Fa poc apareixia als crèdits d'una serie televisiva d'èxit com a maquilladora. Seguia veient-se amb en Mik, cada cap de setmana un dels dos agafava en pont aeri Madrid-Barcelona (o vicerversa) i passaven un dia i mig junts.

En Gaspar era més alt i atlètic que en Mik i esportivament les coses li van anar més bé tot i que més tard un accident marcaria la seva vida per sempre. Quan tots començàvem a separar-nos en els estudis, ell només es va dedicar a entrenar, pels matins nedava i per les tardes explotava el seu nou talent: el salt artístic. Sis mesos d'entrenaments van ser suficients per a que guanyès una prova classificatoria per un campionat internacional de salt artístic a Aberdeen. Recordo que va dir que era el lloc on les joves promeses del salt decidien qui estaria per sobre de qui als grans campionats. Va marxar a Aberdeen per estar-s'hi dues setmanes i no en va tornar fins al cap de 6 mesos. En un dels entrenaments, havia saltat malament i s'havia donat un cop a l'esquena, que el va deixar paralitzat de cintura cap avall. Tot plegat li va fer odiar tot el que tinguès a veure amb la natació, rebutjant llocs de treball molt ben pagats al seu club. Va rependre la seva vida com a estudiant i ara es a Barcelona estudiant per a ser ingenier urbanístic. Diu que veu el seu futur dedicant-se a eliminar les barreres arquitectòniques, començant pels trampolins, afegeix fent broma. Sempre m'ha meravellat el fet de que es rigui del que li va passar així. Ho té superat, ell...

Els dos bessons, tot i ser bessons s'assemblaven poc, només en els ulls, foscos i excessivament grossos, la qual cosa els conferia un aspecte ben estrany a tots dos.
La Tere volia ser jutgessa però va suspendre la selectivitat tots els cops que s'hi va presentar i va entrar a fer de telefonista a l'empresa de logística del seu pare. Va conèixer en una festa privada a un directiu de l'empresa rival de la seva família, en Lluís, i van començar a sortir junts. Ja duen un any i mig i ella està esperant una criatura.

En Toni va decidir dedicar-se a la imformàtica, la seva gran afició des que li van regalar un dels primers PC que es veien per la ciutat. Va estudiar una de les formacions profesionals d'imformàtica que hi havia, no recordo exactament quina i va ser un dels primers de la seva promoció i a més la millor aplicació gratuita de cara a la rendibilització de l'ample de banda (molt útil quan tothom tenia mòdems de 56 kbps) duu la seva firma, tot i que ja no li sigui gaire útil a ningú. Ara treballa com a supervisor de les instal.lacions electròniques de l'empresa familiar i ha fundat una empresa de disseny web, tot i que no sembla que li vagi gaire bé.

El Björn va repetir l'últim curs ja que sempre va ser força rebel i passota a les classes i quan va acabar va anar-se'n a Suècia. Vam fer la millor festa que recordo mai per despedir-lo: llavors en Gaspar encara no anava en cadira de rodes i li brillaven els ulls cada cop que parlava d'Aberdeen, en Mik i la Nora passàven per un bon moment, els bessons s'hi van lluir organitzant-la (ells eren els nens rics i sempre posaven beguda, música, local i el que fes falta)... A Suècia està fent veure que estudia empresarials i cada cop té més problemes per seguir amb una carrera que a ell no li agrada. Ve a veure'ns cada cop que surten ofertes de vols barats per un cap de setmana (i es perdia les classes dels divendres i dels dilluns) i feia poc vaig sentir que estava pensant en tornar aqui i treballar ni que fos de camioner a l'empresa dels pares dels bessons. El dia sis d'aquest mes entrant es la festa nacional de Suècia així que potser el tindrem per aqui durant uns dies més dels que estem acostumats.

La Raquel i jo voliem ser mestres, però jo vaig deixar Magisteri a les poques setmanes de començar i em vaig pendre un any sabàtic, treballant per viure sola i emancipar-me.
Mentre, la Raquel es treia el seu títol de mestra. Li va costar esforç però al final va acabar la carrera millor del que pensava i va començar-se a preparar les oposicions. Durant aquest temps, al seu pare li van diagnosticar un càncer de pulmó molt avançat que el va fulminar en pocs mesos, just dies abans dels exàmens. Sorprenentment, però, la Raquel va demostrar ser un dona molt forta i va aprobar les oposicions. Ara dona clases a la escola primària on va estudiar abans d'anar a l'institut i coneixer-nos. Als pocs mesos de començar a treballar va tenir una aventura amb el director que va decidir tallar per evitar perjudicar a més gent que a ella mateixa. Al director no li va semblar bé i des que van partir peres, ella cada dia ho passa pitjor amb els seus companys de professió. No hi ha res pitjor que les mentires, em diu, desesperada quan quedem cada dissabte.

Jo, a l'any següent de deixar penjat Magisteri, vaig començar filologia francesa i tampoc em va agradar. Odiava que teoritzessin coses haurien de ser purament pràctiques o ja intuides previament. Desprès de filologia francesa, ho vaig intentar amb periodisme. No ho idealitzaré, les "ciencies de la imformació" tenien els mateixos errors que les altres carreres que havia provat, però vaig continuar i aqui estic. Tinc el meu propi programa sobre els problemes de les relacions entre persones, un programa sobre com ser una mica més feliços, "Amistat al dia", li van posar."

I bé, avui que celebro el programa
número 50 amb nombre d'oients francament inmillorable per una emisora petita, m'agradaria fer una modesta crida a aquestes 8 persones. A 8 persones amb les que vull tenir una amistat al dia.
A vosaltres Mik i Gaspar, no us he vist el pèl des de fa temps però tampoc hem perdut el contacte, gràcies a Internet.
Amb tu, Nora, tot el que sabem l'una de l'altra es gràcies a en Mik.
Tere... des que saps que seràs mare i rondes pels cercles de l'alta societat, que no veiem aquesta carona teva. Sempre va bé baixar del cel i passar a saludar-nos. Acompanya el teu germà sens falta aquest dissabte.
Björn... bé tu no ens n'has dit res però hauries d'arribar aquest dissabte (dona gust quan no cal dir les coses, quan s'intueixen soles). Aquests dies et tocarà dormir a casa meva, no?
Toni i Raquel, amb vosaltres ja quedem cada dissabte. Al mateix lloc a la mateixa hora?

Bé... Ferran ja pots treure la cançò, moltíssimes gràcies. Moltíssimes gràcies també al director del programa i de la ràdio per deixar-me aquesta estoneta per a posar-me bleda... i gràcies a vostès per suportar-me.
Ara, continuarem tal i com estava previst...