La història que mai acaba

Un relat de: MireiaFS
Sempre donava la mà a la mare per anar a l’escola. Tenia certa por a anar pel carrer. Tenia la sensació que en qualsevol moment algú podia raptar-me. Sentia les mirades dels veïns del poble constantment damunt meu. Tothom ens mirava i jo no entenia perquè. El camí no era massa llarg, uns vint minuts caminant, deu en autobús.
- Mare, perquè ens miren? – preguntava cada dia.
- Perquè et tenen enveja – em responia.
- Enveja de què?
- De com de bonica ets.
Al principi, me la creia, òbviament. A mesura que els anys van anar passant i, a mesura, que la pressió i la desconfiança que em tenien els meus companys augmentava, vaig entendre perquè em deia tot allò.
Recordo la meva infantesa amb dolor. A classe, sempre havia de seure a l’ultima fila perquè no em permetien seure davant i, això feia que no pogués sentir-ho tot. Els companys i companyes que seien prop meu feien tot el possible perquè no ho sentís. Quan aixecava la mà, tothom em mirava amb cara de disgust o de fàstic. Quan havíem anat algun cop d’excursió, ningú volia seure al meu costat a l’autocar. I em sentia sola enmig de molta gent. A l’hora de l’esbarjo no em deixaven jugar a pilota; no podia saltar a la corda o jugar a fet i amagar. Jo era diferent, tot i que per a mi era una diferència sense importància.
Mai deia res. Quan arribava a casa, em tancava a la meva habitació i em posava a plorar. La meva mare feia veure que no sabia que em passava, el meu pare sempre intentava canviar de tema, com si res no passés. Però tots dos ho sabien. Em consolaven amb sortides al parc, comprant llaminadures o cantant cançons a casa fent el boig.
- Mare, perquè no em creuen quan dic que sóc del poble?
Amb els anys, he recuperat la meva bona amiga de la infantesa, l’única. Ella va ser per a mi el suport moral que tot infant necessita quan té un problema a classe. Ella, sense importar-li tot el que els altres deien o feien, estava al meu costat i era la meva amiga. Aquells anys 60 i 70 van ser difícils per qualsevol que no fos com els altres, els que socialment eren acceptats. Ella, va ser diferent, i li estaré agraïda tota la vida.
El meu ídol era i és Martin Luter King. La força de les seves paraules van donar-me ànims per seguir lluitant i fer-me acceptar. La diferència no existeix. Actualment, els meus fills tenen unes dificultats similars però diferents al mateix temps.
Aquell vespre, la mare i el pare, ens van fer seure a totes dues al sofà. Ens van portar una coca cola i unes patates xips, per fer el seu discurs menys cruel.
- Vosaltres sabeu que sou igual que la resta de nens de l’escola, oi?
- Sí, mare, perquè? – vaig contestar.
- Heu notat alguna cosa estranya? Us han dit res per fer-vos la punyeta?
- No – vam mentir ràpidament.
Ens van mirar estranyats. No s’ho creien. En el moment que des de la direcció de l’escola els havien posat problemes perquè poguéssim accedir a l’educació, qualsevol cosa penjava d’un fil.
- Heu de ser, sempre, vosaltres mateixes. Sense importar el que us puguin dir els altres. No podeu defallir mai. Sou intel·ligents, bones persones, boniques i rialleres. No podeu perdre mai res de tot això, perquè els altres diguin alguna cosa per fer-vos mal.
La meva germana gran va esclatar a plorar. Que fàcil era quan la mare i el pare ho deien. Que fàcil semblava la vida al poble dit tot en paraules.
- Però... – va començar sanglotant.
Els ulls dels pares estaven expectants. Fora feia molt de vent i se sentia les fulles dels arbres moure’s amb violència. L’espetec de les portes trencava aquell silenci tens que s’havia instal·lat quan la meva germana, havia començat a plorar. La vaig mirar, l’entenia.
- Que anaves a dir, reina? – feu el pare tendrament.
- Que tot el que es diu de paraula és fàcil... però...
Recordo la cara de decepció dels meus pares. Recordo aquella expressió de dolor, al veure que els seus fills troben dificultats per créixer com tots els altres infants. Sabien la resposta, la sabien, de sobres. S’havia instaurat un silenci encara més dolorós i malgrat els esforços bondadosos dels meu pares, jo no podia deixar que la conversa quedés estroncada. Aquell vespre, amb els pares, intentat fer-nos entendre que som bona gent, es va crear un vincle molt fort. Una unió de força per lluitar contra totes les adversitats possibles. La situació era diferent, el context també. Però van fer el que bonament van poder per educar les seves filles en el valor profund de la igualtat. El nostre context històric marcava la pauta dels nostres passos, que poc a poc, havien d’anar canviant.
Sempre he estat més brusca en dir les coses, que no pas ma germana, i no podia permetre que tot i que tots sabíem la veritat, visquéssim en una mentida.
Vaig ser tant clara com ho sóc ara amb els meus fills, perquè lluitin per la seva llibertat, per la igualtat i per l’estimació mútua entre els humans. La nostra dificultat en esdevenir una més en un grup d’amigues, de sentir-se recolzada per un professor, de sentir-se intel·ligent en una classe, de poder seure a primera fila, de tenir acompanyant a l’autobús, de no ser exclosa.... La nostra dificultat de ser acceptada només rau en una sola condició.
- Som negres.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

MireiaFS

3 Relats

3 Comentaris

449 Lectures

Valoració de l'autor: 9.00