La història d’un home que no volia perdre el temps

Un relat de: Englantina
      En Jan Ovatard detestava perdre el temps, així que sempre avançava la feina tant com podia. Va començar donant pel sac el dia del seu naixement. Se l’esperava pel 15 de juliol, però va decidir sortir un mes abans, per aprofitar tota la temporada estival.
      Quan tenia cinc mesos de vida, ja parlava. Tothom insistia que digués “pa-pa” o “ma-ma”, però ell era de tarannà pràctic, així que va parlar just en el moment en què va tenir alguna cosa important a dir.
       —“Caca!!!!” —va deixar anar un matí, cansat d’esperar que li canviessin els bolquers.
      En Jan anava per feina. A la guarderia ja apuntava maneres, i va créixer ràpidament. De seguida va començar a fer lletres i números, així que el van haver d’escolaritzar abans d’hora.
      Va decidir condensar el seu aprenentatge: no era qüestió de perdre temps. Abans dels 20 ja parlava tres idiomes, i als 25 ja s’havia tret, a més a més, dues carreres: arquitectura i enginyeria industrial. Ràpidament es va posar a treballar, per començar a cotitzar. El temps corria.
      El seu primer projecte el va absorbir de tal manera, que no es va adonar del pas dels mesos. En tres anys, es va construir l’hotel més gran de la ciutat. Quatre-centes habitacions de luxe i un disseny tan modern, que el nom del seu arquitecte es va fer famós. Després va dissenyar un complex esportiu, i li va seguir un palauet per encàrrec d’un milionari excèntric, un centre comercial als afores de la ciutat i la remodelació d’un barri sencer. Quan se’n va adonar, havien passat quinze anys i es va espantar. Amb tantes coses que havia de fer, i ell perdia el temps treballant!!!!
      Els anys següents van ser d’experimentació.
      Va provar el puenting, el ràfting i el surfing; es va llançar en paracaigudes, va pujar en globus i va fer alpinisme extrem. Va viatjar, aprengué a pilotar avionetes i petits vaixells, va participar en carreres de motos pel desert. Fins i tot es va unir a una expedició de safari, però aquelles activitats, tot i ser força entretingudes, no el portaven cap a res. Eren, ben pensat, una pèrdua de temps.
      Tot i que ja havia conegut les delícies de l’eròtica del poder, els seus coneixements del món del sexe no eren massa exhaustius. Va fer proves amb homes i amb dones, o amb tots alhora. Massa feina per a un plaer tan curt. Els preliminars eren excessius, així que, finalment, només s’hi posava si la cosa anava ràpida. No hi havia temps ni per a la seducció ni per a l’enamorament.
      Els cabells d’en Jan ja blanquejaven. Dia rere dia, gairebé des del que va néixer, havia tingut el neguit d’aprofitar el temps, de cremar-lo, de gastar-lo sense pausa, sense treva, sense parar de pensar, de produir, d’evolucionar, de saber...
      I vet aquí que un matí de novembre, en Jan es va llevar estranyament buit. Amb calma, sense córrer, sense presses, es va seure en una butaca.
      El seu cap donava voltes, sense un objectiu definit. Recordava perfectament totes les coses que havia fet, i totes les que havia descartat, per si li calia repescar-ne alguna.
       Poc a poc, en Jan va anar prenent consciència que estava, deliberadament, perdent el temps. Una cosa impensable que, curiosa i sorprenentment, el feia sentir-se bé.
      Va obrir un llibre que tenia al prestatge de damunt de la llar de foc. Era un llibre amb il•lustracions, un d’aquells ple de fotografies boniques que parlen de curiositats. Llavors va caure en què, amb el seu deliri per no perdre temps... s’havia oblidat de viure.
      Ja tenia cinquanta anys, i s’havia perdut tantes coses... per no estar parat, no havia contemplat mai la sortida del sol. Mai havia estat atent al vol d’una abella sobre un camp de roselles. Ni tampoc havia vist com un pixallits teixia la seva teranyina.
      No s’havia assegut mai al banc d’un parc, veient jugar la canalla, o observant els ocells i el seu vol nerviós entre les branques d’un arbre.
      Mai s’havia entretingut a fer un sudoku, o uns mots encreuats. No sabia el que era gaudir d’una cervesa fresca, assegut a la terrassa d’un bar, veient passar la gent.
      Ni tan sols havia observat detingudament, davant del mirall, els senyals que el temps havia anat deixant al seu rostre.
      Tot, per no parar.
      Tot, per no perdre el temps.

———o0o———

      No us puc explicar el final de la història, perquè no la sé amb certesa.
      Diuen que en Jan Ovatard va desaparèixer. Alguns pensen que viu a una cabana, a una platja tropical, veient sortir el sol cada dia.
      N’hi ha que pensen que va marxar a Islàndia, i que es dedica a pescar bacallans i a veure passar els vaixells per davant del far que li fa de casa.
      I n’hi ha que diuen que porta anys tancat a casa, assegut a la butaca, pensant de quina manera podrà recuperar el temps que porta pensant en com gastar el que encara li queda...
      Jo no penso perdre el temps a esbrinar-ho.

Comentaris

  • El comentari que et vaig fer al repte[Ofensiu]
    XvI | 25-05-2011

    Jo, que dec ser un paio melodramàtic, em vaig imaginar un munt d'històries dures i colpidores al voltant del temps perdut, i els tres primers relats m'han donat tres visions diferents i engrescadores. En aquest cas amb un relat carregat d'humor i d'ironia al voltant d'un personatge de nom molt indicatiu, i això que el títol m'havia deixat una mica fred sense saber a què m'enfrontaria. El cas és que en poc menys de les paraules proposades com a límit, el relat ens fa un recorregut per tota una variant de possibilitats i tòpics a l’entorn del concepte abstracte d’aprofitar el temps. Des d’aquelles coses en les que no podem influir del tot directament (les aptituds i talent de cadascú) fins aquelles que ens venen com a cúspide de l’èxit (la fama i els diners) o del glamour (l’esport de risc i l’aventura) passant per l’imprescindible sexe inherent a l’ésser humà. I acabes duent-nos a una reflexió final sobre els petits detalls de la vida que de tant a l’abast que els tenim no sempre sabem apreciar; o no tant reflexió, que al final no sabia si perdre el temps reflexionant-hi o limitar-me a gaudir del text. ;)
    M’agrada el to que li has donat al relat, li treus suc, fas que llegir-lo resulti fàcil i que la complicitat del lector vagi augmentant a mesura que va avançant la lectura.

    salutacions
    Xavier (XvI)

  • Torna a ser el ritme[Ofensiu]
    Frèdia | 13-05-2011

    L'eix aglutinador d'aquest relat, l'ingredient estrella que fa que el plat tingui tan bon gust. I no només és fantàstic el ritme, la història és magnífica. Trobar la mesura justa en les coses és el que ens pot aportar pau interior, la sensació d'haver aprofitat aquesta vida que no té camí de tornada. Com més satisfets fem el camí, més satisfets de nosaltres, dels nostres actes, menys ens costarà arribar a la meta, on no serem vencedors o vençuts, simplement ja no serem. No importa què va ser de Jan Ovatard, el que importa és haver après la lliçó. Ets tot un descobriment, Englantina. Quedes anotada a la meva llista d'autors a seguir. Una abraçada.

  • El temps sense agulles[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 09-05-2011 | Valoració: 10

    I és que tens tota la raó del món! Hi ha tantes coses per a gaudir serenament; gaudir vivint intensament un instant petit. La vida és tan plena de detalls ínfims però vitals al cent per cent. I no ens n'adonem. Passen pel nostre costat sense que els hi diguem res. I ens ho perdem. Ah, el toc final amb humor és preciós, talla el gel i acabes amb un somriure. Fantàstic! Una abraçada Englantina.

    Aleix

  • Acceleració[Ofensiu]
    nuriagau | 08-05-2011 | Valoració: 10

    Un relat que, mentre el vas llegint, vas augmentant la velocitat lectora. La veu narradora et provoca aquesta acceleració.

    Una història, amb aparença de caricatura, que ens ofereix una crítica molt assenyada sobre el perill del que pot significar no voler perdre el temps.

    Malgrat el títol i el nom del protagonista (Ja no va tard) ja ens anuncien el contingut del relat, l’argument és engrescador i no decau l’interès per prosseguir la lectura.

    Gràcies, Englantina, per recordar-nos que cal gaudir dels petits plaers de la vida.

    Ens seguim llegint,

    Núria

l´Autor

Foto de perfil de Englantina

Englantina

33 Relats

167 Comentaris

38526 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
(de Lletra a Dolors - Miquel Martí i Pol)



El meu c/e: dolors.simo@yahoo.es