La Història de la Sheila

Un relat de: Ot Roe
Fa temps, al Raval, vaig conèixer la Sheila. Un travesti client habitual de la Concha i prostituta de professió.

El primer dia que la vaig veure reconec que em va fer una mica de basarda. Com a home era guapo, alt, moreno, d'ulls negres i grans. Però, com a dona, no hi havia per on agafar-lo. Duia barba d'un parell de dies sense rastre d'hormona femenina, que combinava, maldestrament, amb unes celles immaculades. El tors el cobria amb una fina samarreta transparent, més per vella que per disseny, i a sota d'ella, la part superior d'un biquini amb "relleno" de cotó, cotó fluix per ser més exacte. De cintura cap avall, uns texans trencats de "tiro" baix per lluir el tanga, prou cosits a la pell per veure que, tampoc allà, s'havia operat ni pres cap hormona, que no fos la del creixement.
Era un jove peculiar amb molt mal gust per la roba de noia i armat fins a les dents, i reconec que, el primer dia, és l'únic que vaig pensar d'ell.

Sempre demanava una birra i després, una altra. Sola. Saludava tothom, però ningú es quedava amb ella, tot i així, a tothom que li deia alguna cosa el considerava el seu amic. No tenia el meu concepte d'amistat, però jo tampoc tenia el seu concepte de la vida.

De vegades, si no hi havia molta gent, em deia que li poses a la Niña Pastori, i plorava, discretament, mentre la sentia des de la barra. El primer cop que ho va fer, vaig anar a canviar la cançó de seguida, i ella només em va dir " ¡Que haces!Dejala, que pensar me anima!". No plorava pròpiament, recordava mentre ho feia, i em semblava l'únic moment en què no havia de fingir. Ni amb els "amics" del bar, ni amb la seva clientela.

Si li anava bé es treia prou pasta per dormir en una pensió i fotre's les quatre birres de rigor. Si li anava malament, dormia al carrer però no perdonava una cervesa. De fet, se'n fotia alguna més, i em deia " Puestos a deber me tomo dos mas i así duermo mas tranquila". I complia, sempre complia. Els dies en què la sort, la seva sort, li donava feina, pagava tot allò que tenia pendent. I quan ho feia pensava que, malgrat que ella es deia afortunada per haver aconseguit la pasta, veient el tipus de clients que s'havia treballat, a la seva sort jo només hi veia desgracia. Iaios a punt de caramelo d'un d'infart, i heterosexuals politoxicats i etílics mancants de raonament i amb ganes de tenir una experiència.. I juro que se la devien emportar, l'experiència, i ben tremenda.

Em va dir que feia de puta poc després que fos evident, si és que els meus prejudicis no m'ho havien fet pensar des del primer dia. Recordo la conversa.

– Tu sabes Xavi de que curro, no?
– Bueno, no sé. A mi me da igual el curro de cada uno.
– Joder Xavi, vas a ser el último en saberlo? Como rabos nene, eso es lo que hago.
– Ahhh, prostituta, bien bien. Cada cual...
– Que prostituta ni hostias! Puta Xavi, soy Puta... Venga ponme otra birra que hoy estas bien empanao..
– Si claro, claro..

Des de llavors, la nostra relació es va moure entre els terminis de la franquesa. Descarada, incòmode, amb cert grau de sinceritat i molta misèria. Havia après que un eufemisme mal usat, només podia ofendre, i que els formalismes que m'havien ensenyat, no servien per a aquests tipus de conversa.

Una nit va entrar al bar, molt més esverada d'allò habitual...

Quan venia de treballar solia posar-se a l'inici de la barra, tot just tocant la porta, i estirava les mans. Jo agafava el renta-vaixelles per posar-li una mica als palmells i ella, colava cap al bany. Ni li preguntava ni m'explicava. Tornava i ja tenia la birra preparada. Però aquell vespre venia nerviosa.

Carregava un paquet embolicat dins una bossa blanca segellada amb cinta aïllant. El paquet més sospitós que he vist en ma vida.

– ¿Me lo puedes guardar?
– Joder Sheila! No! Què llevas ahí?
– No sé, me lo dió el Moha.
– Joder Sheila, el Moha?
– Me darà dos mil pavos para que lo tenga hasta mañana.
– No me jodas. No te lo puedo guardar...
– Te doy 500 por esta noche?
– Joder Sheila , que no puede ser, de verdad. Imposible
– Mil...
– Creo que tengo un buen lugar.

El vaig desar dins les neveres de Cocacola i Red Bull. Si hi havia droga, que com a mínim estigues en família, i tret de mi, ningú havia de tocar-les. El cambrer de taules, en Hassanino, tenia prohibit entrar dins la barra. Era aficionat a l'alcohol i el jefe no el deixava passar al darrera. En Hassanino suplia aquesta prohibició escurant els gots de la clientela. Les restes dels que havien marxat, o un beure acabat de demanar, si algú es despistava. Era un "descuidero". Podia fer un gir de 180 graus, tan ràpid, que agafava i deixava la copa al mateix lloc, en menys d'un segon, havent fet un glop i sense desequilibrar el seu centre gravitatori. Vivia d'això, i de tres euros l'hora.

Els papers van canviar de forma immediata. La Sheila era a la barra foten-se una cervesa sense rastre de la inquietud amb què havia entrat i jo, que havia començat el dia tranquil, tremolava. No sabia que duia el paquet, però si el que transmetia. Veia un secreta en cada client, i quan no, la Sheila s'encarregava d'encendre més la paranoia.
– "Parece madero, mira que culo mas duro de patrullar por la calle".

Ho deia com si amb ella no anés la cosa. De fet, no hi anava, si m'enganxaven amb allò tindria complicat explicar que hi feia un paquet de més de tres quilos a la nevera.
Va passar la nit i el Moha no va vindre. Ni aquella nit, ni cap altra. Desconec la sort que va córrer, alguns deien que l'havien empresonat a Tarragona, d'altres que havia tornat al Marroc i en Sharid, el seu millor amic, que s'amagava dels Jodorovic de la zona Franca. Fins i tot jo sabia que, tenir els Jodorovic al darrera, era el pitjor que existia. Si era així, seria ben lluny del Raval i del paquet, però no se n'oblidaria.
Treia cada Coca-cola sentint-me un extra de Breaking Bad, dels pringats que moren de seguida. I la Sheila a lo seu, una birra .

Amb els dies em vaig acostumar. Vam decidir esperar una setmana per si apareixia. I passada aquesta, una altra. Tres més tard ni parlàvem del tema. Vam donar la pasta per perduda i el silenci com a teràpia.
El paquet estava fet un glaç endurit sota les llaunes i tot continuava com sempre. A mi anar fent i a la Sheila, de puta pena.

Tenia una tarifa de cinquanta per francès i vuitanta per un complet, ambdós negociables fins als vint si calia. Però molts clients, en acabar, li deien que només en portaven deu i alguns, res a la butxaca. Treballava sense un "xulo" que li vigiles l'esquena, i li tocava fer serveis de franc massa cops a la setmana. A Barcelona ja no es paga per avançat tret del cinema.

Però la Sheila era una supervivent...

– Llevo tres tipos que me han pagado los cincuenta.
– ¿Los tres?
– Sí..
– Buena racha
– Nada de racha, he cambiado la forma de pago.
– ¿Como?
– Les pido la pasta cuando tengo su polla en mi boca.
– Joder...
– Si vacilan presiono con los dientes y levanto el labio para que lo vean.
– Joder...
– Todos pagan.
– No me extraña.
– Ponme una birra.

Les coses van anar millorant, sobretot per ella. Disposava de calés i amb ells, de més companyia. Havia vingut les darreres dues nits amb un noi al qui convidava a tot el que prenia.
– "Veo que te va bien con los dientes".
– "Ya ves niño, y ademas tengo el culo alegre" – No reproduiré el gest de com ho deia.

El paio en qüestió era un cara. La Sheila només pagava, i de tant en tant, amb molta desgana, es menjaven la boca. La Sheila tancava els ulls i ell, els estrenyia.
Es veia que el tema no podia anar molt lluny. Li demanava pasta per tot, sobretot per coca. Fins i tot un dia la Sheila va venir amb l'ull morat. No em va dir que fos ell, però no calia. D'ençà que anava amb ell estava cada dia més trista...
– Morena, pero porque no dejas a ese tipo. Es un jeta.
– Me da igual lo que sea.
– Pero joder Sheila, no te ves? Y la pasta que te saca?
– Me da igual.
– Pero dime un por qué? Uno solo.
– Porque me abraza.
– Bueno, vale, pero para eso tampoco hay que ser un genio.
– Me abraza todas las noches.
– Si, pero eso no lo es todo en la vida.
– Lo es si no te han abrazado antes.

La boca massa gran per obrir-la. Què li havia de dir de la vida. De la meva. Érem molt més lluny que la separació de l'ample de la barra.

La Sheila era una dona lliure que vivia com una esclava. No tenia jefe, ni sostre, ni feina fixa. Va treballar dos dies al servei de neteja d'hospital de Sant Pau i la van despatxar perquè la van trobar fent diners extra amb un pacient amb cardiopatia isquèmica. La seva única explicació davant la cap de personal va ser – "Si no ha manchado nada. No se ha derramado ni una gotita" – Va sortir tan ràpid com va entrar, i d'allà a fer una birra.

Els mesos van passar, i jo havia de tornar a la meva activitat habitual. La que fos. Tenia clar que tocava sortir d'on era. Havia aprés més coses en un any que en tota la meva vida, i potser no totes calien.

El dia que plegava em van fer una festa de comiat. Podeu imaginar, menys globus de colors, allà hi havia tota mena de metralla i algun ferit de bala. Vam tancar el local. Al Hassanino li van abolir la llei seca, si més no per aquell dia, però estava tan acostumat a buscar-se la vida, que va continuar tota la nit bevent de copa aliena.

Vaig sortir amb un bon pedal i els millors de cada casa. La Sheila estava trista, i en el fons m'agradava que algú com ella, que veia el món diferent, perquè vivia en un món que ho era, sentís tristor perquè un cambrer marxava. Només li posava la birra i l'escoltava.

– "Te echaré de menos barbas" – Va ser tot el que va dir quan em despedia.

Continuava igual que la vaig veure el primer dia, malvestida. Però ara hi veia una dona i la llibertat que hi havia al darrera, perquè com em va dir un dia "Soy mujer porqué es lo único que he podido escoger en mi vida". .

Setmanes després, vaig passar en tres dies diferents per la seva cantonada, però no hi era. Al bar tampoc en sabien res, de fet, no l'havien trobat a faltar. El cambrer que hi ha ara només fa de cambrer, no sabia de qui li parlava. Però al marxar em vaig trobar en Hassanino que arribava, com sempre, tard.

– Qué pasa maleante! Como andas?
– Ya ves, entrando a trabajar.
– Qué tal, alguna novedad?
– Pocas, bueno, el otro día entraron a robar.
– No me jodas!
– No se llevaron nada. La caja estaba sin abrir, y no tocaron el equipo de música.
– ¿Nada?
– Nada tio, solo estropearon un poco las neveras.
– ¿Qué neveras?
– Las del principio. Estaban movidas, y las habían desconectado
– ¿Las Coca-cola Y Red Bull?
– Esas...
– Joder...
– Ya ves.
– Oye, y la Sheila? No la he visto.
– Pues no se pasa desde hace tiempo. Desde que entraron diría. Si hubiese sido la nevera de la birra, sospecharia.
– Si , claro, la Sheila...

I avui, tres mesos després, he rebut per correu un sobre amb un bitllet d'avió per Eivissa, i una nota curta que deia..

-" Barbas, te debo una birra."-

No duia remitent, però tampoc no calia.

Comentaris

  • Una gran història[Ofensiu]
    Lecram | 15-08-2016 | Valoració: 9

    Una gran història amb un final un tant inesperat però molt interessant...que deixa la porta oberta a saber si en Barbas aniria a Eivisa a trobar-se amb la Sheila o no.

    M'agradat el relat.

l´Autor

Foto de perfil de Ot Roe

Ot Roe

1 Relats

1 Comentaris

573 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor