La guerra del Francès

La guerra del francès

Encisadora, aquesta és la paraula, tota ella formosa: els seus cabells rinxolats, els seus ulls

acaramelats, les seves galtes enrosides, els seus llavis fraulats, el seu coll abrinat, els seus

braços gràcils, la seva sina exultant de vida. Una gasela jove i saborosa llesta per a ser ca-

çada.

El mirall reflexa galivança per l'esdevenidor incert. És el dia 23 de setembre de 1810, i aju-

dada per la seva mare, s'esmunyeix dins el vestit elegit per aquella ocasió especial.

El seu cor batega tan fort que si es pogués sentir ennuegaria el so de les campanades.

Fidel a la crida, s'apresa a anar a missa. Frisa escales avall i es dóna els últims retocs a-

bans de fondre's al xeric del carrer.

L'arquebisbe Romualdo Mon i Velarde presideix aquell dia la celebració del martirologi de la

Santa Patrona de la ciutat. Santa Tecla, verge i màrtir, fóu deixebla de Sant Pau, com ho

testimonia l'Acta Pauli et Theclae, i no només és venerada a Tarragona, sinó també a altres

indrets ben allunyats geogràficament, com ara a Siria i a Jordània entre els mateixos musul-

mans en manament a l'Alcorà, com a testimoniatge dels seus viatges coratjosos.

Fóu una dona exemplar, abillada com un jovencell es desempallegà d'un magistrat que li

anava al darrera. Preferí a Jesús i aquell llicenciós declinat li donà la paga condemnant-la

a les feres de l'amfiteatre. La seva mare, na Maria-Antònia de Camps i Font, ja li havia ad-

vertit del perill de rebutjar un home, encara que també li havia confessat que el destí d'una

noia bonica sol ser tràgic. D'on treia tanta saviesa, considerant que era una superba mare

però gens atraient esposa? Sens dubte, la gentil aparença de la jove Margarida havia estat

heretada del seu pare, en Josep-Antoni de Castellarnau i Magrinyà. Estava orgullosa dels

seus estimats pares: el seu pare era tresorer del port, a part de ser cavaller de l'ordre del

bon rei Carles III, i la seva mare era una dona culta i d'excel.lent avior.

La millor amiga de la Margarida, na Maria-Antònia Foraster i Aguiló, filla d'uns respectables

tarragonins, l'espera a la porta de la Catedral.

-Has trigat molt!-, es queixa, però el seu somriure delata la seva fonda estima.- Perdona, és

que aquest vestit és tan escanyat que quasi no em puc endinsar en ell.-Tu rai, que ets tan

prima! Jo no aconsegueixo esmunyir-me en cap que m'agradi. Quina enveja!-Les dues no-

ies riuen amb gana. Ambdues són verges i brunes casaderes d'antiga vellúria.

-Hi ha cap novetat?-, li pregunta la Maria-Antònia.-Que jo sàpiga no. El meu pare no està

gens amoïnat-, menteix per no preocupar la seva poruga amigola. Les dues es besllumen

des de petites i, encara que la Maria-Antonia és un any més gran són inseparables.Les

seves famílies es porten de meravella i és com una germana per ella. Només té un germà,

en Josep-Antoni, que amb setze anys participa a la guerra contra els enemics francesos.

"Maleits francesos", pensa la Margarida. Tem per les vides del seu estimat pare i d'en Jo-

sep-Antoni.- No és just!-, exclama la Margarida.-El què?-, vol saber la Maria-Antònia.-Doncs

que els homes ja són grans als setze i nosaltres no.- Se la queda mirant. La seva amiga, de

vegades, té unes sortides força curioses. Tan creient que és i tal vegada sembla que hagi


llegit llibres no autoritzats.

-Per cert, saps qui ha preguntat als pares per tu?- La Margarida espera la resposta sense

obtenir-la. -Penses que ho endevinaré pas? Vinga, parla!- La Maria-Antònia fa cara d'ena-

morada i proclama a la seva companya amb aires aristocràtics:- doncs ni més ni menys

que el general Redin. Que et sembla? El teu pare el coneix, no és així? S'ha interessat per

la teva salut. Això vol dir que li agrades- "Ho sap!" La Margarida es posa vermella com un

tomàquet i s'apresa dins la Catedral amb l'excusa que està a punt de començar l'ofici.

Com sempre, tothom és allà, és a dir, tothom que compte. Els bancs són plens de gom a

gom i si no fós perquè tenen seients reservats no veurien gran cosa.

La Margarida és cristiana, com la Maria-Antònia, i no pot acabar d'entendre la raó que els

ha dut a la guerra.

El seu pare no parla d'aquestes coses amb ella , però sí que ho fa amb el seu estimat ger-

mà. Les dones no han d'amoïnar-se per esdeveniments violents, això és assumpte d'ho-

mes. Les dones tenen altres maldecaps, com ara arreglar-se i triar un promès per casar-se,

això si els pares no ho han fet amb antelació.

La Margarida no s'ha decidit encara. Els seus pares la burxen, però ella no té pressa.

No li agrada cap noi, i menys aquest Redin. Va sentir al pare com el general havia matat el

governador de la ciutat, l'Esmit, per no haver enviat els reforços ara fa un any. No es refia

d'un home així. I si s'enfada amb ella i la mata? Té por i per no entristir al seu pare no ha

rebel.lat la seva nul.la intenció de contraure matrimoni amb ell. "Abans morta!". Li recorre

un calfred per tot el cos només de pensar que aquest ser la pugui tocar. Ni tan sols li ha

preguntat si li agrada! Va anar als seus pares i va demanar la seva mà sense haver-la con-

sultat abans ni creuat una sola paraula. No la coneix! Només l'atrau el seu cos, la seva fa-

çana i la seva joventut. Quin fàstic! Se sent com la Santa Tecla de l'antigor, i tem que al re-

butjar-lo acabi, en aquest cas, afusellada.

Pel que sap, Cornudella s'ho està passant força malament. Aquí a Tarragona, de retruc,

costa més trobar certs articles, sobretot teixits que provenen de Sabadell, la qual s'ha re-

sentit especialment degut als anys anteriors a la guerra en què va ser assetjada pels fran-

cesos dels copons. No fa falta tenir-los a l'abast per adonar-se que la guerra fa estralls, i


de tant en tant ve gent d'altres contrades atacades per ells relatant succesos esfereïdors

i angoixants, sobretot per la ment emocionable d'una jove. Uns coneguts de Reus expli-

càven amb pèls i senyals totes les proeses dels nostres soldats i totes les salvatjades dels

maleïts francesos. Cada dia sentia més odi vers ells, encara que no coneixia encara el sig-

nificat d'odi, era més aviat un contagi del virus "anti-francès" que es respirava arreu de la

contrada i que els seus allegats semblaven esbargir sense càrrec de consciència.

No pot treure's del cap la idea que potser arribaran a Tarragona. Per la nit té malsons en els

quals la Catedral es tenyeix de sang i la ciutat és plena de morts. La seva mare la tranquil.-

litza recordant-li que el seu pare i el seu germà les protegeixen i que ho faran costi el que

costi.

La casa dels pares és el seu refugi, allí se sent segura. Sovint espia el despatx del pare o

fisgoneja per la biblioteca. La mare de la Margarida ha decidit organitzar un ball. La gent es-

tà espantada, però acudeix per tal d'oblidar per unes hores la realitat que els envolta. Entre

els convidats està el millor de la societat tarragonina, i no pot faltar l'arquebisbe.

La música invaeix el saló principal. Les aranyes de cristall i els quadres vibren al s o de la

última moda. La Margarida resta asseguda a una cadira daurada d'estil reinaxentista al cos-

tat de la Maria-Antònia. Porta un vestit també daurat a joc amb l'estança que accentua el

color dels seus ulls, tendres com la melmelada de préssec. La Maria-Antònia, més grasso-

na i menys afavorida, porta un vestit verdós a joc amb els seus ulls.

-Margarida, els pares em volen casar i jo no vull-, li confessa la seva amiga de l'ànima.-

Doncs no ho fagis!- La maria-Antònia se la mira sense creure el que acaba de sentir.- No

puc, els pares ho han decidit. Ja saps com van aquestes coses. Si almenys hagués pogut

triar entre varis com tu! - La Margarida la mira esglaiada.- Què vols dir?- Ho saps prou bé.

Els teus pares han parlat amb els meus del fet que seràs la senyora del general Redin.-

Com?- La jovencella s'aixeca com si l'hagués esperonat un fuet invisible.-No pot ser!-Ho és.

-No em casaré amb ell!-La Maria-Antònia obre la boca descobrint la campaneta del fons.-

Espera'm, ara vinc.- Guaita la seva mare al fons i s'encamina cap a ella amb decisió.- Mare,

no volia dir-vos-ho per no preocupar al pare, però en Redin...-Ah, nena, és que no estàs

d'acord?-No-Bé, llavors dóna'm una raó.-No l'estimo.- Una altra.- Em fa por.- No és prou bo-

na.- És un vell fastigós!- El teu pare l'aprecia.-Si us plau, t'ho prego, marona estimada. Em

mataré!- Margarida!- La Maria-Antònia de Camps i Font es queda observant de fit a fit la se-

va filla. Parla de debó. Per què no els ho ha fet saber abans de quedar malament amb el

general? Es portarà un disgust. Ella s'encarregarà d'intercedir amb el seu espòs. - Bé, jo

m'encarrego, però si et quedes per vestir sants no et queixis.- D'acord, tracte fet. Jo triaré el

meu espòs. - En Redin acaba d'entrar a la sala, ara sí que l'ha fet bona.- Bé, li dius tu o li

dic jo?- Digues-li tu, marona estimada. - Tens sort que sóc una mare comprensiva i miseri-

cordiosa. No t'oblidis de donar gràcies a Déu aquesta nit per haver-te lliurat d'un matrimoni

funest pel que he pogut apreciar aquesta nit. - La mare s'apropa a en Redin i la Margarida

aprèn la cara de l'abandó. El general se la queda mirant amb uns ulls que si poguéssin treu-

rien foc del mateix infern per fer-la cremar allà mateix. La Margarida ni tan sols es despede-

ix de la seva companya i es retira a la seva cambra a dormir. Fet i fet, el mal ja està escam-

pat, com a la llegenda de la caixa de Pandora. Se sent tan dolenta com ella, però el seu in-

terior roman en pau. Dorm sense somniar trets, gent ferida,ni bombes. Al dia següent, el

seu pare l'esbronca, per a tot seguit abraçar-la i demanar-li que d'aquest moment ençà li co-

muniqui el seu parer al més aviat po
ssible. En Redin surt de la ciutat cap a Cornudella.- Pa-

re, m'odia?- Qui, en Redin?- Sí.- El pare pensa abans d'assegurar-li:-No, és clar que no!No-

més que el seu orgull s'ha sentit ferit, però amb el temps...-"Sí que m'odia", pensa la Mar-

garida. Se sent malament. No li agrada ser odiada, encara que ho sigui per un home com a-

quell. Recorda que no va donar les gràcies a Déu per la seva llibertat, així que decideix a-

propar-se a la Catedral per fer-ho. -Pare, en Josep-Antoni és a la ciutat?- Sí, vols que el cri-

di?- Sí, si us plau. M'agradaria anar a missa amb ell.- Bé, prepara't, no el fagis esperar.-

Ataviada del color dels camps a la tardor (no vol cridar l'atenció més del que ja ho ha fet),

amb un discret vel a joc i agafada al musculós braç del seu germà petit, s'encamina cap a

la Catedral.

-Margarida, com et trobes?-, pregunta sincer el seu germanot.- Bé, ara bé. No hagués pogut

soportar casar-me amb ell, ho entens?- El jovenet arronsa les espatlles en senyal d'ignoràn-

cia. "Suposo que els homes són fets d'una altra pasta", pensa la noia. El seu cor batega

més alegre que mai al ritme de les beneïdes campanades. Sense elles la ciutat no seria el

mateix, sense la Catedral res no seria igual. La jove innocent ignora el que està a punt de

succeir, ningú ho sospita, el cel estritllat no presagia l'esdevenidor. En uns mesos la ciutat

estarà plena de mort i destrucció, enfermetat i misèria.


El 28 de juny de 1811, la Margarida

s'encamina cap a la Catedral com de costum, sols que aquesta vegada va tota sola. Les

notícies són certament descoratjadores: els francesos estàn per tot arreu i esperen trobar-

se amb ells en qualsevol moment. La jove floreta, aliena al perill real que corre, frisa per ar-

ribar a missa. És sens dubte la més maca de les brunes jovencelles. El seu vestit blau cel

crida a l'esperança, i el seu gorret a joc amaga els seus llargs i curosament cuidats cabells.

El mossèn anuncia que el pregò serà més curt degut a l'inminent arribada dels francesos.

-No pot ser!-, exclama incrèdula. - Això diuen. No triguis a anar a casa, joveneta - a-

consella el bon home. Un cop acabat l'ofici, la Margarida s'apropa a la capella del Claustre

i comença a resar. La Verge amamantant el Nen Jesús l'entendreix, és la imatge de la cari-

tat. Encèn una espelma i dóna gràcies de tot cor al Déu que està en el Cel i que li ha pro-

porcionat una vida regalada, sense grans maldecaps. Acluca els ulls i enmig del silenci li

sembla escoltar un soroll. - Una bomba!-Sortiu tots!-Abans que es pugui adonar del que es-

tà passant perd la consciència. La ciutat és plena de gent que intenta fugir. La Catedral està

sent incendiada per la part del darrera i el germà de l'Esmit acaba de morir heroicament a

les escales de la mateixa Catedral on s'ha refugiat molta gent espantada pels esdeveni-

ments. Els francesos han conquerit Tarragona i la sotmeten amb plaer. És la joia llarg temps

anhelada que per fi és conquerida. Saquegen les cases, els comerços, les esglésies i fins i

tot l'hospital de Santa Tecla.

Les notícies parlen d'altres divisions invasores a: La Bisbal, Cornudella, Juncosa, Poboleda,

Albarca i La Morera. Els francesos tenen set de sang i assalten tot sense compadir-se de

vells ni canalla. En la guerra tot s'hi val, i la gent mor sense remei. La Margarida resta al terra

de la capella mig derruida (la bomba ha impactat just a la cúpula, salvant-se miraculosament

el retaule i la imatge).

Uns soldats francesos la veuen i l'arrosseguen fins al jardí del claustre. La deixen de boca-

terrosa sobre l'herba i es miren amb malícia. La giren. La jove és maca i formosa, el botí

lícitament merescut. Ho faran allà mateix, amb l'excitació de la lluita encara a les venes.

-Què feu!-, els tres soldats es giren i veuen com un company s'apropa correns.- Pierre, és

una jove nadiua i és nostra!-El jove se la queda mirant. Contempla el seu rostre angelical,

el seu vestit destrossat que deixa veure les cames i part de les sucoses mamelles. El seu

gorret ja no hi és i els seus cabells rossos cauen en desordre per tot arreu, fins i tot a la se-

va boca entreoberta.

El soldat sent com el seu cor queda lligat al d'ella i crida:-d'Això res! Jo me la emportaré.- Els

companys es preparen per barallar-se quan s'adonen que el foc és a prop. Se'n van i en Pi-

erre agafa la noia per treure-la en braços de la derruïda capella. Fora de perill, acaricia la se

va galta i ella obre els ulls. Aquests se li obren més del compte, intenta incorporar-se sense

poder.- Sssss, no et moguis. Potser tens alguna cosa trencada.- Parles català?- I tu fran-

cès?-Sí. Ets un enemic, per què m'has ajudat?- Ell se la mira. És massa d'hora per compartir

els seus sentiments vers ella. -Descansa.-La Margarida es torna a dormir i acarona la seva

galta contra el pit del soldat enemic, tal com fan els gatets fins que troben la posició correcta.

Somia que tres soldats francesos la volen forçar salvatgement: un d'ells és negre i alt, l'altre

ros i baixet i el tercer de pell blanca i cabells foscos. -No!-, es desperta de cop. -Ssssss, tran-

quil.la. Aquells soldats no tornaran a apropar-se a tu, princesa.- Em dic Margarida.- És un nom

molt bonic i apropiat per una doneta fràgil i joliua com tu. Jo em dic Pierre.- On sóc?- T'he dut

a l'hospital. Les infermeres diuen que no és res greu.- I la ciutat?- Nostra. El nostre exèrcit ha

ocupat la casa Canals com a residència dels oficials del nostre emperador.- I els meus pares?

-Estàn bé, i el teu germà també.- Ella el guaita reüllosa. Els seus ulls blaus la captiven. No

pot ser! El seu cor comença a bategar fort i sent una mena de vertígen. Els seus cabells dau-

rats, el seu cos fornit i la seva veu consoladora. Les seves mans suaus i tendres, la seva pell

calenta: tot ell li agrada. El somriu tímidament. -No te`n vagis.- Ja ens veurem.- Se'n va tan

de pressa que es pregunta si potser no ha sigut fruit de la seva fèrtil imaginació. Es palpa el

cap i comprèn que no, que és veritat: està enamorada d'un desconegut que a sobre és fran-

cès!

Els seus pares la porten a casa i la Maria-Antònia plora d'alegria. - Exagerada.- Has estat a

punt de morir i em dius exagerada? Tu sí que ets una bleda per haver anat tota sola a la Ca-

tedral. Tossuda! Cap de carbassa!- Què t'han explicat els pares?- Que t'han portat a l'hospital

després de l'atac.- Res més?-No- I qui m'ha dut?- No ho saben.- Les monges no ho han dit?

-Un home els ha demanat que guardéssin el secret per no espantar ningú.- Beneïdes

monges!- Els seus llavis s'eixamplen en un ample i xamós somriure.- Mira-la, tota ufanosa. I

bé, tens algun detall que afegir a la teva aventura?-, la mare acaba de tornar. - No-, disimu-

la. La seva mirada reflecteix el canvi sofert en les últimes hores. Tant la mare com la Maria-

Antònia ho noten, però no li diuen res, no la volen destorbar.- Descansa, nena, i posa't forta.

-Sí, mare.- Es queda dormida i somia amb en Pierre. Pasegen junts per un bosc on no hi ha

guerra, ni morts, no odi, ni bales que arrebatin la vida santa donada per Déu a les seves

creatures. "Som fills de Déu", resonen les paraules del mossèn a les seves oïdes, "i ens hem

d'estimar com a germans. Tots venim d'Adam en la carn i de Jesús en l'esperit". Per què lla-

vors s'estaven matant els uns als altres? No té la resposta. està massa esgotada per pensar.

Demà es trobarà millor i cercarà al seu Pierre. Ignora que ell ja sap on és i espera el moment ade-

cuat per veure-la a soles. Se sent correspost i no necessita res més per viure i soportar la

maleïda guerra. S'ha enamorat d'una tarragonina, qui ho havia de dir! L'amor no sap de geo-

grafia. Com acabarà el seu amor? No hi pensa, millor viure el present: cada dia, cada hora,

cada minut, cada segon al seu costat.