La guerra de Lusitània

Un relat de: Noelofis

Capítol I: La bèstia
Era un alegre matí de primavera, en algun bosc de la Hispània Ulterior, a la regió de Lusitània. Una patrulla formada per dos soldats de la segona centúria del general Caius Vetílius feien una ronda com cada matí. Ambdós semblaven alegres, parlaven de les seues coses, en especial de les seues núvies, les quals havien deixades a Roma i amb les quals esperaven algun dia poder casar-se, un cop hagueren acabat el servei militar:
- Sembla que hui els bàrbars estan més tranquils, oi?- va dir el que semblava més inexpert.
- Doncs... això sembla. Últimament n'estan molt. Massa per al meu parer. Alguna cosa em diu que no trigaran gaire a...
De sobte, sentiren un soroll darrere d'uns matolls, a la vora del camí. Tots dos es quedaren quiets, amb la cara pàl·lida. El soldat amb més experiència s'acostà a poc a poc cap al matoll, hi va clavar el seu pilum i un conillet n'isqué corrent. Tots s'esglaiaren una mica, però després començaren a riure de valent. Fou la seua última rialla. Una criatura que no semblava humana botà d'un arbre i caigué sobre el soldat que havia clavat el seu pilum al matoll. En un no res li va trencar el coll. L'altre, mort de por, se n'allunyava, amb el pilum en guàrdia i protegint-se amb l'escut. La criatura avança a poc a poc, li agafà el pilum per l'extrem, li pegà la volta i li'l va clavar al coll. Un cop hagué mort els dos soldats, la criatura agafà les provisions que duien ells i se n'anà corrent pel bosc.

Capítol II: L'home
Apenes uns bocins de pa i dues pomes era tot el que portaven els soldats. Un cop hagué acabat de menjar, se n'anà a dormir la sesta. Tenia els cabells negres llargs i negres a l'igual que la barba........ La seua mirada reflectia compassió i alhora temor. No vivia en un lloc fix, sinó que vagava pel bosc, tot sol, d'un costat a l'altre. Unes pells d'animals eren la seua única vestimenta. Es passava les nits tombat en terra enmig del bosc, contemplant les estrelles, mentre sentia el cant del mussol.
El dia següent va anar al riu a beure aigua perquè tenia set. Mentre bevia sentí unes passes i s'amagà darrere d'uns matolls. De repent, una xicona s'acostà al riu i es posà a omplir unes gerres d'aigua mentre taral·lejava una cançó. La fletxa de l'amor el ferí a l'instant. Tots els dies s'amagava darrere dels matolls mentre aquella xicona, amb el cabell negre com una nit d'estiu i la cara blanca com la lluna, omplia les seues gerres d'aigua. Fins que un dia decidí seguir-la fins al seu poblat. Ell s'anava amagant darrere dels arbres mentre ella caminava. De sobte, sentí com unes mans l'agafaven pel coll i el tiraven a terra. Eren dos homes de mitjana edat i es notava que eren guerrers. De seguida el dugueren davant del cap del poblat:
- Viriat, mira, hem trobat aquest intrús als nostres camps.
- Digues, què feies a les nostres terres, intrús?- digué Viriat amb l'autoritat que caracteritza a un cabdil lusità. Era prou alt, tenia els cabells blancs, igual que la barba, la cara molt blanca i la seua sola presència inspirava temor i respecte.
L'intrús ni tan sols contestà:
- Digues almenys el teu nom!
- ...Tàutals...- digué l'intrús amb un lleuger fil de veu.
- Doncs digues, Tàutals, què feies als nostres camps?
Just en aquell moment aparegué per darrere de Viriat aquella xica per la qual Tàutals havia deixat el bosc:
- Passa alguna cosa, pare?
- No, Vega, filla, fes-me el favor d'anar a casa, ara després hi vaig- i ella se n'anà-. Pel que a tu respecta, restaràs presoner nostre fins que decidesques parlar. Audas, tu t'encarregaràs de custodiar-lo.
Els dos guerrers el portaren a una tenda, la porta de la qual era qustodiada pel tal Audas.

Capítol III: El judici
Després d'una estona aparegué de nou aquella xica amb menjar i roba, a banda d'altres eines per a afaitar. La mirada de l'home reflectia timidesa, en aquell moment. Evitava creuar la seua mirada amb la de la xica. De sobte, ella li agafà la barba, ell grunyí:
- Si no t'estàs quiet, no podré afaitar-te bé- va dir ella.
Un cop li hagué retallat la barba i els cabells va dir:
- Ací et deixe menjar i roba perquè et vestisques, bona nit.
- Bona nit- va dir ell, després es va posar vermell i abaixà el cap. Ella somrigué:
El matí següent ella va tornar a la tenda i trobà Tàutals adormit com un xiquet. Ella s'apropà, s'agenollà davant d'ell i li va passar la mà suaument per la cara. Ell es despertà i, en veure-la, s'esglaià i féu una passa enrere. Ella somrigué:
- Així que Tàutals és el teu nom, oi?
Ell no va respondre, es quedà a la paret esglaiat com un conillet.
- Deus haver patit molt, veritat que sí?- ell seguia sense respondre, ni tan sols la mirava. Ja s'havia posat el vestit que ella li havia dut. En aquell instant, un guerrer entrà a la tenda:
- - Presoner, és l'hora del teu judici.
Tàutals s'alçà i isqué de la tenda, custodiat per dos guerrers, els noms dels quals eren Ditalcó i Minuros. Al centre del poblat hi havia una gran taula, a la qual estaven asseguts Viriat, per ser el cap de la tribu, Audas, per ser el millor guerrer i altres tres jutges. El judici començà amb el discurs de Viriat:
- Estimat poble, hui ens trobem ací reunits per jutjar aquest home, de nom Tàutals, a qui s'acusa de ser, pressumptament, espia de Roma. Fou detingut als nostres camps de blat el dia d'ahir i...- les rialles de Tàutals interromperen la sessió. La gent començà a murmurar.
- Espia de Roma, aquesta si que és bona- deia mentre reia-, segur que no ho pensen els romans contra els quals he lluitat durant vuit anys.
- Lluitat? Insinues que ets un guerrer?
- No exactament.
- I digues, per què no estàs al teu poblat?
De sobte, tots observaren com Tàutals primer tancava els punys i després arrencava a plora, tapant-se la cara amb les mans. Els jutges decidiren que l'acusat no es trobava en condicions de continuar i van acordar ajornar el judici. Tàutals fou empresonat de nou, aquesta vegada sota la vigilància de Minuros.

Capítol IV: Records maleïts
Per la nit, Vega va entrar a la tenda amb el sopar del presoner. Ell es trobava cara a la paret. En sentir que algú hi entrava, girà el cap i veié com ella l'observava tristament. Ella s'assegué al seu costat i li va preguntar:
- Per què has plorat quan...?
- Plore perquè vull- va interrompre ell- , és la meua vida i a ningú no importa el que m'haja passat, val?
Ella li va acariciar la cara, però ell la va apartar:
- Pobre, deus haver patit molt tots aquests anys- va dir ella-. Per què no em contes què va passar a la teua gent?
Amb els ulls plorosos i la mirada perduda, i després de cavil·lar una mica, ell començà a recordar:
- Jo vivia en un poble de la serra que hi ha més enllà del riu, prop de les terres on habiten els asturs. Era el més menut de set germans, cinc xics i dues xiques. El meu pare era el més respectat d'entre els nostres guerrers. Jo tenia aleshores tretze anys. Un dia vaig anar al bosc a caçar senglars, i, com sempre, no en vaig caçar cap. De sobte, des de damunt de la muntanya vaig veure com els nostres camps i també les nostres cases eren cremats. La gent moria a mans dels legionaris romans i les dones eren violades. No van fer cap presoner. Després de la massacre llançaren els cosos a una gran foguera mentre s'emportaven les nostres pertinences, els nostres aliments i les nostres bèsties. Vaig trobar els cosos de la meua família socarrats. Ma mare i les meues germanes tenien també el vestit esgarrat. A mon pare li havien tallat el cap i els meus germans travessats pels pillums dels romans. Els vaig enterrar al lloc on abans estaves les nostres cases. Vaig plorar ininterrompudament durant tres dies, en aquest temps no vaig menjar ni vaig dormir. Després em vaig endinsar al bosc, volent allunyar-me d'aquell loc de devastació. Només portava la meua destral, la qual se'm va trencar quan em vaig haver d'enfrontar a un ós. Un cop el vaig matar, em vaig fer un vestit amb la seua pell perquè el meu tratge no em protegia del fred. He hagut de viure com si fóra un bandoler, assaltant les patrulles romanes i robant-los el menjar- ja la veu no li pogué eixir i els seus ulls s'ompliren de llàgrimes, igual que els de Vega. Després d'un moment de silenci, ella va dir:
- Per això estàs en aquest estat. No ets cap monstre, només un home valent que…- i mentre ho deia les seues mans s'ajuntaven, les seues mirades es creuaren. De sobte, Minuros entrà a la tenda:
- Vega, ton pare et reclama, diu que ja és massa tard perquè estigues fora de casa.- I Vega isqué de la tenda amb els ulls encara plorosos i va pegar una última mirada a Tàutals. Fora l'esperava son pare, al costat del qual es trobava Audas, amb un semblant prou seriós. Després, pare i filla se n'anaren cap a casa.

Capítol V: Retorn a la vida en societat
Al dia següent es reprengué el judici. Viriat va declarar innocent l'acusat ja que la seua filla li ho havia explicat tot la nit anterior. Per això també va decidir, com a mostra d'hospitalitat, donar-li en propietat la casa de Desírius, un vell guerrer que havia mort feia poc sense descendència. No era una casa molt gran, encara que estava plena d'eines militars com ara destrals, espases i escuts, les quals havien pertanyut al vell guerrer. Vega l'ajudà a muntar-se la casa. També tots els veïns del poble el van ajudar amb donacions com llençols, cadires, taules… Tots excepte Audas, a qui no feia molta gràcia el nou arribat. Una setmana després, Tàutals féu una festa per inaugurar la seua nova llar, o, millor dit, li la van fer. El vi va córrer durant tota la nit fins la matinada. Finalment, després de l'obligat discurs d'agraïment i del protocol, tothom se n'anà a sa casa. Tàutals estava massa cansat i decidí anar-se'n al llit, esgotat. De sobte, observà que, per la finestra, Vega li feia un senyal perquè isquera fora. Ja fora, la trobà asseguda a sobre d'un tronc tombat. Estava contemplant la lluna plena que hi havia aquella nit. Tàutals s'assegué al seu costat. Tots dos es quedaren una estona sense dir-se res l
'un a l'altre, contemplant la lluna i les estrelles:
- Quina nit, eh? Estic esgotat, va dir ell.
- I que ho digues, crec que aquesta nit dormiré com una xiqueta- i els dos rigueren. A l'instant es produí el silenci.
- Tu nom'has cridat per a parlar d'aquesta nit- va dir ell, adoptant un semblant seriós. Ella clavà la seua mirada en terra i va sospirar.
- Necessitava parlar amb algú que em comprengués- després, arrencà a plorar i es tapà la cara amb les mans. Tàutals dubtà un moment, però després, tal vegada per instint, li posà la mà sobre l'esquena. Ella respongué recolzant el seu cap sobre el pit d'ell. Vno parava de plorar i Tàutals intentava calmar-la-. Odie el meu pare, odie tot aquest maleït poble- deia amb ràbia. Ell la va agafar pels braços, la va alçar i li va dir, tot mirant-la als ulls:
- Però, com pots dir això? Si el teu poble és
- El meu poble? Escolta, al meu poble m'ho desitgen tot excepte la meua felicitat- deia ella enèrgicament mentre ell es mostrava confús-. Per ser la filla del cap de la tribu m'he de casar amb el millor guerrer del poble, que és Audas.
- Et refereixes a aquell imbècil que em va haver de custodiar la primera nit?
- Sí, i no m'hi puc negar perquè apenes tenen en consideració l'opinió d'una dona- i va capgirar la seua mirada cap a terra- . Només ens tenen en consideració quan faltem, per això mon pare sempre m'està recordant la manera d'actuar de ma mare en vida.- i quan ho deia li queien les llàgrimes. En aquell moment va mirar de nou a Tàutals, cara a cara, l'agafà de les mans i li va dir:
- Tàutals, fugim junts!
- Què dius? No saps de què parles.
- Sí, jo només vull ser lliure i feliç, al teu costat.
- Vega- va dir ell-. En aquest poble m'han tractat com a un vertader ésser humà després de vuit anys. Fa un parell d'anys vaig ser atrapat per uns mercaders d'esclaus. M'atraparen amb una xarxa mentre dormia. Em van tractar pitjor que a una bèstia. Em tenien tot el dia lligat de peus i mans. Un dia vaig aconseguir deslliurar-me de les lligadures i, mentre dormien, vaig matar els dos homes que m'havien atrapat. Vaig tornar al bosc, convençut que en els homes no hi havia res més que maldat. Per aquella raó em dedicava a assaltar patrulles de romans, pel que havien fet a la meua família i els feia mort. Però això només als romans, a la resta de gent només em dedicava només a espantar-los i a robar-los el menjar. Fins que un dia aparegueres tu. Et vaig trobar agafant aigua al riu i vaig pensar que les tenebres ja havien passat. Seguint-te vaig aplegar a aquest poble, on m'han tractat com a un vertader ésser humà, inclús quan pensaven que era un espia. Comprens el que et dic, Vega?- Els ulls d'ell s'ompliren de llàgrimes i la veu li tremolava.
- Però m'hauré de casar amb Audas, la boda és d'ací a dues setmanes, a l'inici de l'estiu.
- No, si jo ho puc evitar.
- Com? Sols hi ha una manera de trencar el compromís i és desafiant-lo a un duel i vencent-lo
- Doncs lluitaré.
- Et matarà, és el millor guerrer de tota la comarca, després del meu pare, és clar.
- Doncs si he de morir, que així siga. És més vida la mort que no la vida que he portat els darrers vuit anys.
Llavors, ella li passà la mà pel front, retirant-li els cabells de la cara. Després s'agafaren de les mans i les mirades entrecreuades es feien cada vegada més intenses, es produí un instant de silenci i finalment es besaren.

Capítol VI: El combat
El dia següent, al migdia, tot el poble es va reunir a la plaça. El nou arribat havia reptat Audas. En joc estava la mà de la filla del cap de la tribu. El mateix Viriat faria de jutge de la lliça. Es va dirigir cap al centre de la lliça. Acte seguit els dos rivals es dirigiren al centre del camp, cadascú per un costat. Audas duia la seua destral preferida i l'escut que havia heretat de son pare; Tàutals, per la seua part, duia la millor espasa i el millor escut que havia trobat a sa casa. Les dues armes portaven inscrit el nom de Desírius, el soldat al qual havien pertanyut.
Tots dos es miraven fixament als ulls, cara a cara. Després, Vega, vestida amb un virginal tratge blanc i amb una corona de flors al cap, es dirigí al costat de son pare, seguida de dues xicones, joves com ella encara que no tan belles. Acte seguit agafà son pare de la mà.
-Estimat poble!- va dir el cap de la tribu, amb veu solemne- Ens hem reunit ací avui per presenciar aquesta lluita, el vencedor de la qual rebrà com a premi la mà de la meua única filla- i dient això alçava la mà d'aquesta-. Pregue als déus perquè aquest siga un combat net i que vença el més valerós dels dos, Audas i Tàutals. Molta sort als dos…- i s´enretiraren pare i filla seguits de les dues dames d´honor. Vega pegà una fugaç mirada al seu estimat, però ell tenia la seua mirada clavada només en Audas. Quan tot estigué ja preparat, Viriat féu el senyal que donava inici al combat. La gent restava en silenci i la tensió es podia palpar en l´ambient. Els dos lluitadors primer van començar a donar voltes en cercle, sense apartar la mirada del ulls del contrari. Vega, asseguda en una cadira al costat de son pare, mirava a terra, nerviosa. Son pare, en un instant, la va mirar amb cara de disgust. Mentrestant, a la lliça, cap dels dos combatents havia començat a atacar. Però de seguida començà l'acció. Audas fou el primer a atacar, llançant-se com una exalació contra l´inexpert Tàutals. El va colpejar tan fortament amb la destral que quasi li va partir en dos l´escut. Tàutals es mostrava molt nerviós, els seus atacs eren molt tímids i apenes si sabia manejar l´espasa. Era evident que era Audas qui portava el control del combat. En un moment donat, un colp seu va fer volar l´espasa del seu contrari, entre el crit d´exclamació de la gent. Tàutals semblava perdut, només li quedava l´escut i els atacs d´Audas eren cada vegada més intensos. La gent esperava d´un moment a un altre el colp de gràcia i va començar a cridar, davant la impassivitat de Viriat. Tàutals, mig derrotat, va mirar Vega, asseguda al costat de son pare, amb els ulls tancats i plorosos, no volia veure´l en aquella situació. En aquell moment es posà a pregar-li a sa mare, demanant-li per favor que ajudara el seu estimat. Aleshores, quan tot semblava perdut, Tàutals tragué totes les forces que li quedaven i, sorprenent a tots els presents, es llançà damunt del seu adversari i el va tirar a terra. Després va córrer cap a la seua espasa, però Audas l'agafà del turmell i el féu caure. Tàutals, ara sí, semblava perdut, Audas s'alçà en un segon i va alçar la seua destral, disposat a donar-li el colp definitiu, però Tàutals se n´apartà per un pèl. Llavors, des de terra, agafà la seua espasa i, d´un colp, va trencar la destral d´Audas, el qual caigué a terra després que Tàutals l'empentara amb els peus. La gent, ara sí, va esclatar en un gran crit d´exclamació i Vega, per primera vegada en tot el combat, es posà en peu. Ambdós lluitadors estaven plens de ferides per tot el cos, en especial Tàutals. Després, Tàutals s´alçà i va posar la seua espasa al coll del seu adversari, de manera que tothom creia que anava a tallar-li´l. Però, en lloc d´això, la va deixar caure, davant la mirada de drreota d´Audas, el qual es va acabar de desplomar a terra, vençut i humiliat. La gent, aleshores, aclamà el vencedor. Aleshores, aquest es dirigí, cap a Viriat i s´agenollà davant d´ell.
-Tàutals, enhorabona, has demostrat la teua valentia i has demostrat ser digne de la mà de la meua filla - i dient-ho va ajuntar les mans dels dos amants, entre les aclamacions de la gent. Els enamorats es miraven cara a cara, amb un ampli somriure als llavis, amb la mirada plena d´amor. Ara sí, el malson de Tàutals semblava haver acabat. Però aquesta felicitat no durà gaire. Tàutals, just en aquell instant, va gemegar, s´agenollà i, finalment, caigué a terra. La gent es sorprengué i un murmuri va recórrer tota la plaça. Vega s´agenollà al costat del seu estimat, li va enretirar el vestit i tots van veure la gran ferida que tenia al costat dret. Apenes si podia obrir els ulls, mentre Vega, amb els ulls plorosos i la veu tremolosa, li deia a l'oïda: "Aguanta, amor meu, aguanta…" Abans que la mirada d'ell s'apagara definitivament.

Capítol VII: La vida continua
A poc a poc, Tàutals va anar obrint els ulls. Tenia la mirada cansada i perduda. Romangué una estona tombat al llit, mirant al sostre quan, de repent, algú va entrar corrent a l'habitació i se li va llançar al damunt:
- Pare, pare, desperta, que ja és hora!
- Uf!- es va queixar el pare, ja que el fill li havia fet pols la panxa- Vés i digues-li a ta mare que ja hi vaig- i el menut Jamat, després de fer-li un bes a son pare, isqué corrent de l'habitació cridant sa mare.
Tàutals es va alçar del llit i es va rentar la cara. Un cop estigué ja despert del tot, es va vestir i isqué de sa casa. A la porta, estirà els braços i es va acariciar la cicatriu que li havia quedat del seu combat amb Audas, feia més de quatre anys. La seua muller es trobava munyint les ovelles. Llavors, Tàutals la va sorprendre pel darrere. La va abraçar i li va besar el coll, a la boca i per tota la cara dient-li sense parar que l'estimava. Aquell instant d'intimitat es veié interromput pel plor d'un bebé. La menuda Estela s'acabava de despertar. Vega es dirigí cap a ella i l'agafà en braços. Tàutals pregà a la seua muller que li la deixara agafar un poc. Tanmateix, això no féu sinó agreujar la situació i el bebé va començar a plorar. Aleshores, va entrar dins la casa i va desdejunar, llet d'ovella i fruita, com tots els matins. Segons deia, la fruita li obria les ganes de dinar. Després es va posar a fer una espasa de fusta per al seu fill. En això que va entrar per la porta Viriat. De seguida, Jamat el va anar a abraçar i l'ancià el va agafar en braços:
- Vaja, vaja,com està el guerrer més valent i bonic de tota la Lusitània?- deia mentre el seu nét reia.
- Iaio, em contaràs avui com vas escapar d'aquella persecució dels romans?
- Clar que sí, Jamat, però ara vés
a jugar un moment amb els amics, ara he de parlar un poc amb ton pare- i el xiquet isqué de la casa corrent, mentre el seu pare i el seu avi reien.
- Què, Viriat, com vas?
- Doncs millor, avui ja no tinc ferida al braç.
- Estàs fet un bou!- bromejava el gendre, tots dos van riure.
- No cregues, encara em sent capaç inclús de derribar un arbre.
- Vols un trag de vi?, ara n'anava a beure una mica.
- Dacord, però sols una mica- i Tàutals es va alçar a pel vi.
- Per cert, com està Ujae?
- Fatal, anit vam tornar a discutir i he hagut de dormir altra vegada fora de casa. Diu que el fet que no hàgem tingut fills encara és culpa meua, t'ho pots creure?
- Home, no t'enfades, però tu no és que sigues un xaval de vint anys, tot i que s'ha de reconéixer que et conserves bé.
- I el que és pitjor, la teua muller m´odia, creu que per haver-me tornat a casar he traït la memòria de sa mare.
- Has de donar-li temps, tant a una com a l´altra. Ja saps com són les dones. Més vi?
- Sí, aquest cop ompli-me´l- i així féu Tàutals. Viriat es va beure el vi d´un sol trag, davant les rialles del seu gendre. Tots dos van estar rient i bevent tot el matí.
Quan Viriat se n´anava entrà per la porta Ditalcó corrent:
- Viriat, Tàutals, heu de vindre immediatament.
- Però què...?- va dir el cap molt confús.
- No hi ha temps per a les explicacions. Reunió ara mateix junt als dòlmens.
I així que Viriat i Tàutals isqueren corrent cap al lloc de la reunió. Vega observava la situació amb cara de preocupació. Semblava com si un gran perill amenaçara la regió. I, per desgràcia, no s´equivocava.

Capítol VIII: L'amenaça romana
Tàutals i Viriat van arribar als afores del poblat, junt als dòlmens, que era on tenien lloc les cerimómies religioses. Allí es trobaven Audas i també Minuros. Junt a ells hi havia un home, brut, ferit i molt cansat, que tenia l´esquena recolzada al dòlmen. La muller d´Audas li va donar un plat amb menjar, fruita i carn. També un poc de vi. S´ho empassà tot en un tres i no res.
- L´hem trobat ací, mig mort, bevent de la sang del seu cavall moribund- va dir Audas- . Ha dit només que volia parlar amb tu i que tenia ganes de menjar.
- Jo sóc Viriat, cap d´aquesta tribu- va dir mentre es dirigia a l´home.
- Viriat? Ets tu Viriat?- va exclamar mentre agafava Viriat del vestit- . Per favor, has d´ajudar-me, els meus han estat assassinats, i els qui no ara són presoners.
- Què?- deia Viriat amb cara d´incredulitat- Què vols dir?
- El meu poble ha estat traït pels romans. Eixe maleït pretor, Galba, ens va reunir per pactar un nou repartiment de terres i ens ha traït. Només jo he pogut escapar de la massacre, la resta estan morts o presoners de Roma- i plorà, recolzant la cara al pit de Viriat, el qual semblava no donar crèdit al que sentia. Tàutals, per la seua banda, va recordar aquells desgraciats moments en què van morir la seua família i tot el seu poblat.
- Ditalcó, Minuros, feu córrer la notícia pels poblats de tota la regió i feu vindre els caps de cada tribu. Digueu-los que ens reunirem a la muntanya del Sol. Ràpid!- i els dos isqueren corrent cap al poble a agafar els seus cavalls.
- Per què hauríem de creure´l? Podria tractar-se d´un engany- va dir Audas, desconfiant.
- Observa el seu estat, creus que un home en aquest estat travessaria les muntanyes a cavall només per enganyar-nos? Vés i posa en alerta tots els guerrers del poble- i Audas se n´anà amb la mirada tota plena d´odi- Tàutals, tu m´acompanyaràs a la reunió. Tenim molt a fer- li va dir, posant-li la mà al mucle.
Sí, és clar- li va contestar Tàutals, el qual es trobava molt confús davant d´aquella situació. I en aquell moment, Ditalcó i Minuros van passar corrent amb els seus cavalls, a posar sobre avís tota la comarca.



Comentaris

  • Molt bé![Ofensiu]
    Estemariu | 23-08-2004 | Valoració: 8

    Enhorabona Noelofis! deu-n'hi do amb quina història comences a relatsencatala.com. Espero llegir aviat el següents capítols!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Noelofis

2 Relats

1 Comentaris

3201 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor