Cercador
La Gubre i en Lògan
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
-Ho entens o vols que et dibuixi un mapa?-ella esclatà, fent cara de pomes agres o de peres corruptes, que ve a ser el mateix.
-Sí, ja estem, hem acabat, d'acord- i ell es girà per marxar ensenyant el cul, que tenia forma de poma rosegada, la galta dreta, una mica pel cuc d'una vacuna en els temps en què els metges no miraven ni prim ni gras.
Semblava mentida que aquell espantall secall a qui havia entregat tanta tendresa i, què coi, tanta canya cardamentosa, l'engegés d'aquella manera. Havien compartit hores llarguíssimes de converses parlant i no parlant. S'havien guiat i transportat amb el cor i sense cap licor que no fos la deu de l'ànima. Aquella cara xuclada i pigada, les dents de fumadora fastigosetes que ell, contràriament, adorà netejant-les amb saliva barrejada amb oli d'ametlles, li estava dient que prou de relació? Finar aquella tremolosa i com vergonyosa estranyesa de l'entrega autèntica, de la fusió més enllà, del reconèixer's? Li havia xuclat l'entrada de la cova del bé i del mal, com ella acabava dient, rient i tot seguint tossint, i el tabac continuaria d'amant també, res a fer. Li havia llepat la mirada, li havia envernissat d'un nou color les pupil·les que començaven l'aigualiment de l'edat postmadura. Ho havia fet, ho havien gaudit...o no?
Li ho estava dient, no eren pas pensaments.
-T'has begut l'enteniment, no vagis més enllà. Tot cansa i tot distreu. Fes via a tirar, que m'haig de vestir per a la sessió rap-rapsòdica (es creia genial recintant amb cert ritme rapper que casava rarament amb els temes que escollia).
Anava de llegidora de poemes, la quasi jubilada professora de secundària. La musculatura començava a penjar-li i no ho acceptava, tot i que no feia res físic per aturar-ho llevat del sexe. Però l'esgotava, ella preferia admiració honorífica, un bon motiu d'excitació. Quan li ho va fer saber, 'l'amor fina, com una mandarina un cop pelada i gola avall empassada'...ell va fer veure que esdevenia sentimental i plorava per la fruita massacrada com els bilions de sers dels escorxadors de tot el món.
-Logan, em fas riure!- reaccionà la Gubre.
-Lúgubre, uuuuuh!-continuà el quasi setantè d'aspecte de vuitantè jovenet.
-Eslògan per a tu, Lògan: "Fibla't i fibra't l'existència'. M'ha quedat brodat.
-Blondat, com les teves teles amb transparències, estimadaaa!
Quan van entrar a la sala, agafant-la ell per la cintura, els dos radiants de goig, la majoria de gent avorrida allà congregada va sentir enveja d'una relació tan seriosa i tan tonta que els entretenia més que no fer massa cas a la lectura dels versos pocs clars -que l'autora trobava elaborats amb graciosa precisió- de la Gubre. Anava recitant i aturant-se fent amb la sota-barbeta flàccida un 'sí, sí, m'enteneu', com qui vol fer seguir una bèstia de càrrega (pobreta) rere una pastanaga.
En Lògan va aplaudir. Perquè era ella, aquell ridícul formava part d'ella. L'estimava.
-Sí, ja estem, hem acabat, d'acord- i ell es girà per marxar ensenyant el cul, que tenia forma de poma rosegada, la galta dreta, una mica pel cuc d'una vacuna en els temps en què els metges no miraven ni prim ni gras.
Semblava mentida que aquell espantall secall a qui havia entregat tanta tendresa i, què coi, tanta canya cardamentosa, l'engegés d'aquella manera. Havien compartit hores llarguíssimes de converses parlant i no parlant. S'havien guiat i transportat amb el cor i sense cap licor que no fos la deu de l'ànima. Aquella cara xuclada i pigada, les dents de fumadora fastigosetes que ell, contràriament, adorà netejant-les amb saliva barrejada amb oli d'ametlles, li estava dient que prou de relació? Finar aquella tremolosa i com vergonyosa estranyesa de l'entrega autèntica, de la fusió més enllà, del reconèixer's? Li havia xuclat l'entrada de la cova del bé i del mal, com ella acabava dient, rient i tot seguint tossint, i el tabac continuaria d'amant també, res a fer. Li havia llepat la mirada, li havia envernissat d'un nou color les pupil·les que començaven l'aigualiment de l'edat postmadura. Ho havia fet, ho havien gaudit...o no?
Li ho estava dient, no eren pas pensaments.
-T'has begut l'enteniment, no vagis més enllà. Tot cansa i tot distreu. Fes via a tirar, que m'haig de vestir per a la sessió rap-rapsòdica (es creia genial recintant amb cert ritme rapper que casava rarament amb els temes que escollia).
Anava de llegidora de poemes, la quasi jubilada professora de secundària. La musculatura començava a penjar-li i no ho acceptava, tot i que no feia res físic per aturar-ho llevat del sexe. Però l'esgotava, ella preferia admiració honorífica, un bon motiu d'excitació. Quan li ho va fer saber, 'l'amor fina, com una mandarina un cop pelada i gola avall empassada'...ell va fer veure que esdevenia sentimental i plorava per la fruita massacrada com els bilions de sers dels escorxadors de tot el món.
-Logan, em fas riure!- reaccionà la Gubre.
-Lúgubre, uuuuuh!-continuà el quasi setantè d'aspecte de vuitantè jovenet.
-Eslògan per a tu, Lògan: "Fibla't i fibra't l'existència'. M'ha quedat brodat.
-Blondat, com les teves teles amb transparències, estimadaaa!
Quan van entrar a la sala, agafant-la ell per la cintura, els dos radiants de goig, la majoria de gent avorrida allà congregada va sentir enveja d'una relació tan seriosa i tan tonta que els entretenia més que no fer massa cas a la lectura dels versos pocs clars -que l'autora trobava elaborats amb graciosa precisió- de la Gubre. Anava recitant i aturant-se fent amb la sota-barbeta flàccida un 'sí, sí, m'enteneu', com qui vol fer seguir una bèstia de càrrega (pobreta) rere una pastanaga.
En Lògan va aplaudir. Perquè era ella, aquell ridícul formava part d'ella. L'estimava.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436394 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com