La guardiola (de la Caixa) vs. divina providència

Un relat de: iong txon
Sóc d’una generació i d’un país on era habitual que, als cinc o sis anys d’edat, els reis d’orient et portessin una guardiola de ferro i una llibreta de la Caixa de Pensions. Això volia dir que a partir d’aquell moment ja podies anar rebent algun regal en metàl·lic el dia del teu sant o el de l’aniversari. La mona de Pasqua de la tieta padrina, el premi per bones notes a final de curs o els reis de ca els avis solien venir acompanyats d’uns calerons en un sobre, que calia anar administrant.

Uns quants anys més tard, si se t’havia assignat una setmanada de, posem, cinc pessetes, ja podies arraconar uns centimets cada setmana per a la refotuda guardiola. Tot per al foment del saludable hàbit de l’estalvi entre tots els catalanets i catalanetes.

És a dir, que com aquell que diu abans de tenir ús de raó (n’hi ha que obren una llibreta al seu fill poc després de néixer) un nen ja pot tenir al seu nom un dipòsit amb fons que es van invertint i reinvertint en empreses amb diferents propòsits i ètica diversa.

Tinc la sospita que això, per un infant, deu ser espiritualment més feixuc que una maledicció gitana. I, en qualsevol cas, no deixa gaire marge als joves per experimentar la sensació d’ésser bressolat per la divina providència, que és l’alternativa dels qui viuen dia a dia o dels qui viuen lliurats a una causa gran que els ultrapassa i els eixampla el cor: són nodrits habitualment per tota mena d’experiències espirituals.

Un jove, si és despert i té bona salut, ha de tenir el desig de posar a prova el seu talent i les seves capacitats, i fer-se a la mar amb una barqueta, una vela apedaçada i no gaire cosa més.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de iong txon

iong txon

130 Relats

269 Comentaris

107894 Lectures

Valoració de l'autor: 9.64

Biografia:
EL DIA

Quan arribarà el dia que esperem
-forjat en la nit llarga de la boca cosida-
al nostre crit de joia s'alçaran les muntanyes
i les aigües del mar ballaran la sardana.

El vent i la meva ànima, abraçats en la llum,
faran un sol ocell d'ales noves i immenses
que, volant amb el xiscle de tot el nostre poble,
obrirà l'avantguarda del cel sense tempesta.

Oh, quan arribarà el dia que esperem
-de tiges federades dessota un sol unànime-
arriarem les ombres dels anys i de la lluita
i el so de les campanes rodolarà per l'herba!

I no hi haurà repòs en les tasques diürnes
d'assegurar el futur i el pes de la collita.
Posaré el meu taló sobre la cançó antiga
i adreçaré més dolls devers l'home auroral.

Enterrarem la pedra del malastre i del dol.
Soleia teixirà potser el seu vel de núvia,
i les albes seran cabellera i espiga,
i, dempeus, els camins aplaudiran les branques.

Oh, quan arribarà el dia que esperem,
si cal m'obriré el pit i m'arrencaré el cor
per fer-ne un verd timbal i convocar les ales,
el silenci granat, les precursores marxes…

Agustí Bartra




LES TOMBES FLAMEJANTS

Fou una pàtria, va morir tan bella
que mai ningú no la gosà enterrar
damunt de cada tomba un raig d'estrella
dessota de cada estrella un català.

Tan a la vora de la mar dormia
aquella son tan dolça de la mort,
que les sirenes dia i nit oïa
com li anaven desvetllant el cor.

Un dia es féu una claror d'albada
i del fons de la tomba més glaçada
fremí una veu novella el cant dels cants:

"Foc nou, baixa del cel i torna a prendre
ja ha sonat l'hora d'esventar la cendra
Oh pàtria de les tombes flamejants!"

Ventura Gassol




EL COMTE ARNAU

Ai, muntanyoles, degotants rieres,
arbres menuts, caminalets de pau,
tant que conec tesqueres i dreceres
i em costa tant de dir l'adéu-siau!…

És ben trist de girar sempre l'esquena
i ser bèstia de cau o de pendís!
És ben trist no mirar! Val tant la pena
d'estimar tot això del meu país!…

(…)

Jo quan vivia mai t'anomenava,
perquè jo creia que aquest nom que tens
o que m'havia d'escaldar la bava
o que m'havia d'esmussar les dents;

i ara no el dic, perquè si el cor s'aboca
a contemplar-te, em fa pensar la por
que en posar-me el teu nom aquí a la boca,
l'alè ha d'ennegrir-lo de carbó.

(…)

Arri, cavall, encesa companyia!
Tu, Comte Arnau, enceta la cançó,
sense parar, sense dormir ni un dia,
amb el nas dins del rastre del dolor!

I atabalant planures i muntanyes,
mort i viu, més voltant eternament,
amb la tenebra al fons de les entranyes,
amb la tenebra al moll del pensament!

Josep Mª de Sagarra




LE COLIBRI

Le vert colibri, le roi des colines
voyant la rosée et le soleil clair
luire dans son nid tisé d'herbes fines
comme un frais rayon s'échappe dans l'air

il se hâte et vole aux sources voisines
où les bambous font le bruit de la mer
où l'açoka rouge aux odeurs divines
s'ouvre et porte au coeur un humide éclair

Vers la fleur dorée, il descend, se pose
et boit tant d'amour dans la coupe rose
qu'il meurt, ne sachant s'il l'a pu tarir !

Sur ta lèvre pure, ô ma bien aimée
telle aussi mon âme eut voulu mourir
du premier baiser, qui l'a parfumée.

Charles Leconte de Lisle







Els Principis Divins, en català


Des que era nen, sento un gran desig de comprendre la realitat de les coses. Això era perquè havia de trobar la Paraula per recobrar la vida. Però no em sentia satisfet amb missatges pedagògics de paràboles i símbols, adaptats a la mentalitat de la gent de temps ja llunyans. Pas a pas, a través d'un curs difícil, el Cel em va guiar fins trobar el llibre dels Principis Divins. No sabeu la sort que teniu de poder accedir a una explicació ordenada i sistemàtica dels Principis Divins, la revelació donada per Déu pare i mare al nostre Pare, amb la facilitat d'un "click".




El meu primer poemari en paper:

Foc Nou - Reflexions del Tercer Mil·lenni




.