la guardia civil i en Quico Sabater

Un relat de: Josep Ventura

LA GUARDIA CIVIL I EN QUICO SABATER

Els civils passaven sovint per les cases, anaven una per una a veure els pagesos, els feien firmar un llibre que portaven com conforme hi havien estat, els preguntaven si hi havia novetats, si havien vist algú estrany, la gent els convidava a beure i alguns a menjar una queixalada o a dinar, segons l'hora.
Sobtava veure la "pareja" per aquells camins de bosc o carreteres de carros, amb el seu tricorni lluent, el seu mosquetó, una petita maleta penjada a l'esquena i la llarga i ample capa que els feia més imponents.
Les mares per fer creure la quitxalla els deien, quant vinguin els civils els diré el que has fet, sinó creus els diré que se te'n portin. A casa quant venien i avanç no arribessin la nena i la petita es fonien, mai he sapigut on s'amagaven, fins al cap de molta estona quant veien que no les buscaven a elles, anaven agafant confiança començaven a treure el cap.
Eren civils però no eren babaus, sabien on es podien quedar a menjar un bon dinar o un bon sopar que quasi sempre era a casa, amb els avis quasi no s'entenien, ells no sabien castellà i els altres no sabien català, però l'àvia que era la millor persona del món, els preparava un llit que tenien a la sala, amb llençols nets perquè poguessin descansar i no els feia anar a dormir a la païssa sobre l'herba seca com feien altres cases.
Sopaven amb nosaltres i menjant el mateix, sempre l'àvia i la mare hi posaven algun extra pels convidats, després fèiem petar la xerrada a la vora del foc, ens explicaven coses dels seus pobles llunyans, de les seves famílies, fins i tot jocs de mans que jo veia impossibles. Anaven a dormir aviat, a punta de dia ja seguien el seu camí.
Aquella nit jo dormia molt més tranquil, no tenia por de les històries que sentia explicar, de gent dolenta amb ganivets, de lladres que entraven a

les cases, de maquis que no sabia el que era, però que no devia ser bo si la Guardia Civil els buscava, aquella nit ningú s'atreviria a entrar a casa.
A una casa veïna on hi vivia un matrimoni gran quan l'home era al camp, a la pobra dona que a més anava coixa, se li va presentar un lladragot amb un ganivet i li va robar quince mil pessetes que portava ella amagades a la lligacama.
Varen venir els civils, i amb por, ràbia i llàgrimes els va explicar el que havia passat. Al cap de quatre dies el varen agafarr a la carretera de la costa on havia arribat travessant muntanyes. A puntades de peu i bufetades li varen fer el camí al revés fins arribar a la casa on va tornar els cales robats.
Hi havia una casa on sempre els hi oferien un ou per beure, feien un forat a cada punta, xuclaven i ja tenien l'ou a dins, després un trago de moscatell i ja podien seguir la caminada.
A vegades la "pareja" estava formada per un "número" i el cabo del cuartel (persona seria i de molta mala llet), quant varen arribar a la casa dels ous, el pagès, en Badó, com sempre els hi va oferir, el cabo va dir;
_ No tomaremos nada, de todas maneras muchas gracias, i el número, molt pardalet, va dir; _ Yo si que me tomaria uno.
_ Clar que si, "ahora se lo porto", li donà l'ou, l'agafà li fa els dos forats i es posar a xuclar. La bufetada que va rebre li va esclafar l'ou a la cara,
_ He dicho, que no tomariamos nada!, va dir el cabo.
Quant en Badó ho explicava, gratant-se el clatell deia; em vaig quedar glaçat, aviam si n'hi haurà una per mi? Collons com les gasten aquests civils.
Feia dies que es sentia parla més que mai dels maquis, sobre tot d'un que li deien en Quico Sabater, no sabia be el que era tot això, però devia ser important perquè als civils els havia pujat la mosca al nas, a més sentien

el vent a les orelles. Deien que el tenien voltat a una casa de pagès i que d'allà no podria escapar, al arribar la nit va fer sortir les vaques de la cort i per el mig d'elles es va escapar, deien que hi varen haver trets i ferits. Era de nit, a casa acabàvem de sopar i fèiem la xerrada a la vora del foc, quant vàrem sentir que picaven a la porta. El silenci es va fer al moment, un alè d'inquietud va voltar per la cuina, qui trucava aquelles hores de la nit. En aquells dies de maquis, el Queti es va posar abordar a la porta forana, el pare va agafar el llum de carburo i es va acostar a la l'entrada. Jo estava darrera seu, _ I qui hi ha? Va preguntar.
_ La Guardia civil. Abra la puerta!
El pare va treure la barra passadora que teníem darrera la porta, va treure el baldó, va passar la clau i va obrir amb el llum alçat per veure qui hi havia. _ Aparte esa luz!, Aparte esa luz!, va dir el cabo dels civils que ja coneixíem, entrant cap dins seguit de dos guàrdies molt joves amb cara de sentir el vent al clatell i el fred als peus, és a dir anaven acollonits. El cabo va demanar si es podien quedar a dormir una estona, doncs marxarien molt aviat. Allò era una casera a mort, i amb molts caçadors, no podia acabar bé per en Sabater, ens vàrem assabentar que al matí següent el varen matar com un gos a Sant Celoni, deien si un del somaten.







Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Josep Ventura

Josep Ventura

116 Relats

491 Comentaris

95336 Lectures

Valoració de l'autor: 9.96

Biografia:
Vaig néixer abans de l’any del fred entre Barcelona i Girona, em varen obligar a aprendre una llengua i es varen oblidar de la meva.
El meu vici es llegir, la meva il•lusió escriure.
Sóc un enamorat del mar, apassionat de l’Emporda, i caçador de la muntanya.

Llegir es la gana insatisfeta del pensament.

Les paraules foren inventades com primitives armes contra la desesperació.

regastell@hotmail.com