La gravetat de la Terra és 9,81 metres dividits per segons al quadrat, aproximadament

-Fins avui a les 12.34 del migdia era un home normal, vist des d'un punt de vista sociocultural, ètic moral i tot el que algú pugui inventar-se per definir un terme tan vulgar com “normal” (de fet ningú sap què és ser normal).- quin bon començament per una gran tesi.

-És senzill, tothom té una sèrie d'idees a la vida de les quals mai es pot desprendre simplement perquè hi creu i s'hi aferra tan fermament a elles que sense aquestes, la vida de l'individu no seria possible. Són idees fonamentals, moltes, acceptades per tot ésser viu racional, totes? No amics, n'hi ha que tot i ser òbvies, lògiques i fins i tot estudiades, acceptades i afirmades pel món científic desafien les lleis naturals i destrossen tota idea racional que algú pogués tenir.

“D'acord, potser moltes estan mitificades i fins i tot sobrevalorades, però fins a dia d'avui la gravetat de la Terra era la que era, i la fórmula del segon postulat de les lleis de la gravitació universal, la teoria de la relativitat i qualsevol teoria formulada per un cèlebre i distingit científic era concebuda per la societat d'una forma imminent i irrevocable i així fins avui quan sense cap explicació lògica ni coherent el meu bolígraf vermell ha caigut cap amunt contra tota conseqüència racional a la que podríem esperar a la caiguda d'un bolígraf. Bé, caure no seria exactament la paraula que cerco per puntualitzar aquest fet tan extraordinari, de fet la definició d'aquest verb correspon a l'entrada del diccionari que ens precisa el terme com a “acció de moure's de dalt a baix pel propi pes” i fins i tot trobem un exemple que ens aclareix qualsevol dubte que pogués sorgir en la comprensió del mot. “La pluja cau del cel” fet que implica un moviment de dalt cap a baix, tal i com la societat humana entén els dos paràmetres.
Però el curiós i particular del cas és que el camp gravitatori terrestre no ha deixat d'exercir la seva força d'atracció. Senyors, senyores, per sort i fins que no es demostri el contrari, tots els presents en aquesta sala toquem de peus a terra, en sentit tant figurat, com literal.”(Bé quasi tots, vaig pensar interiorment, certament, no sé que es pot esperar d'una sala repleta de físics).

Vaig aturar el meu intens discurs per prendre un glop del got que tenia a un o dos pams de mi. El meu auditori permetia en silenci. Qui sap en que deurien pensar. Els vaig observar, era ple de gom a gom. La meva ponència s'havia anunciat com a insòlita, tothom donava per suposat que seria la culminació a la meva gran carrera professional com a físic, carrera que m'apassionava i que probablement no trigaria en finalitzar després de quaranta intensos anys de treball. Els meus èxits m'havien dut un bon renom i era un catedràtic respectat per molts. Així que ningú va dubtar de l'autenticitat del que els parlava fins i tot al acabar d'exposar la meva gran i prodigiosa hipòtesi. Per rar que sembli tota la audiència va acceptar per unanimitat que aquell fet era verídic, que tots els meus càlculs que ara reposaven a la gran pissarra eren correctes i que qualsevol dia tots els bolígrafs vermells “caurien” cap amunt. Fins que una veu jove i esperitada va cridar:

-Farsant!