La Granera ignota

Ens trobàvem davant l'antiga caserna de la Guàrdia Civil a Sabadell uns minuts desprès de les 8,00 del mati; el Tomàs Irigaray Lopez i l'Antonio Mora Vergés, anàvem a Granera per tal de comprovar l'existència de l'anomenada Bauma Roja, dibuixada en el plànol de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, que la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona havia publicat. Teníem moltes dubtes tota vegada que no apareix cap referència de l'esmentada Bauma Roja, en els mapes de l'editorial Alpina, que val a dir-ho tenen tot i les seves mancances, credibilitat en aquest món petit de l'excursionisme català; cosa que dissortadament no podem afirmar amb igual intensitat e la Diputació Provincial de Barcelona i dels seus serveis.

Deixàvem el cotxe al camí del Coll, - el que comunica amb Monistrol de Calders - i constatàvem ben aviat que l'antic GR 177, tindrà possiblement una nova destinació a curt termini; les màquines excavadores l'estan eixamplant, i per evitar la seva erosió serà necessari- almenys en algun trams - consolidar el sòl amb algun paviment de caràcter permanent; superem la casa de Bigues , la cruïlla dels Girbau, veiem un nou camí descendent per l'esquerra, obert fa poc temps i quina utilitat pràctica se'ns escapa. Superem la casa del Coll, on es troba el parc de màquines, en repòs aquest diumenge 17 de febrer de 2.008. Des d'aquella alçada tot i els binocles, no trobem cap senyal de la Bauma Roja. Continuem la marxa fins albirar les restes d'una paret, colgades quasi de terra; en aquell punt, l'amplada del camí supera llargament els quatre metres amb el límit del barranc que conforma el torrent de la Baga del Coll.

Ens aturem i baixem fins a la base de la paret on observem que sens dubte estem davant de les restes d'un forn; com no s'esmenta enlloc - desprès de retratar-lo - l'anomenarem el forn ignot de Granera; ens decidim a baixar fins al fons del barranc, on trobem el que semblen restes d'unes curioses bases, just al costat de llit de la riera perfectament canalitzada amb parets de pedra, i quina utilitat avui es redueix a fer d'abeurador dels bestiar boví. No sembla una hipòtesi forassenyada, suposar que en aquestes basses es treballes el fang, per a fer material d'obra que posteriorment es couria al forn. Com la mateixa existència de la Bauma Roja, ho preguntarem a persones que viuen a Granera, la coneixen i l'estimen.

Agafem el camí que per la vessant dreta va seguint la riera, i ens trobem remuntant un torrent, en quina capçalera identifiquem una bauma esplèndida, que bategem en atenció al seu color com la Bauma Gris; refem el nostres passos i ens aturem per esmorzar prop de la riera asseguts damunt la paret d'una de les basses. Només al cant d'algun ocell, la remor d'un vent lleuger que mou els arbres, i l'escalfor d'un sol de febrer que possiblement com a conseqüència del canvi climàtic , Déu n'hi do com escalfa! .

En l'ascens que fem per un corriol que ens portarà davant de la casa del Coll, contemplen aquí i allà ossos pelats que atribuïm sens dubte a un animal de raça bovina ; la dispersió fa difícil considerar la mort natural com a causa lògica. Ens queden com explicacions plausibles la depredació per altres animals i/o per l'home.

Coincidim en la tornada amb un grup de motoristes que ens regalen una polseguera de campionat; els calia únicament que els eixamplessin el camí, oi?.

Quan creuem davant el petit oratori que batejàvem - en un altra ocasió - com Santa Maria de Granera, en terres ja de Bigues, el convenciment que s'apropen canvis en aquest indret se'm fa del tot evident. Ja sabem tots allò de renovar-se o morir, però en masses ocasions pensant que fem el primer, estem duent a terme el segon. Aquesta és una de les ocasions en que voldria equivocar-me.

Esperem - si existeix - donar-vos noticia de la Bauma Roja de Granera.

(c) Antonio Mora Vergés