La gran nit del Boss

Va sortir de la foscor i va avançar cap al cercle de llum. Entre la penombra els objectes es difuminaven, com si patinessin en una massa viscosa i calenta, i després el focus es va concentrar i va delinear el seu llampurneig com una estrella dibuixada per un infant. Va veure els caps que s’enlairaven i la seva veu real va dir one, two i aleshores la música va començar a sonar. Aquells acords vibrants, aquelles notes que mai li fallaven, que sempre eren la seva gran resposta al que totes les cares en la foscor li estaven urgint a expressar, encara sense paraules. Primer eren els acords, la música que tocava la banda des dels amplificadors i després vindrien les paraules, una mica després encara. Sol-Do-Re-Sol-Do-Re... I la bateria marcant l’enèrgic compàs.
Resultava fàcil en aquell moment, la mà esquerra entre el mànec de la guitarra i la dreta percundint les cordes amb la cadència que li comunicava la bateria del Max, el baix del Garry. Però ara vindrien ja les paraules, ara era la seva veu la que es llançaria per l’amplificador fins a la multitud que intuïa que s’havia fet més densa en la penombra, com si la massa de gent s’hagués concentrat i compactat dins l’espai sense llum, atreta per la crida impetuosa de la melodia que començava a lliscar per sobre del ritme, de la compulsió precisa i constant de les notes del baix i l’impacte sostingut de la bateria. Conduint-lo pels acords, la frase en tremolo que repeteix la guitarra del l’Stevie doblada per un sintetitzador , fins que arribava el moment, la primera frase, In the day we sweat it out on the streets of a runaway American dream, la veu marcant ara sí la melodia definitiva, sinuosa, parlant de la cursa a través de la nit, sobre motos suïcides que sorgeixen de sobte a la carretera, sobre rodes cromades, a tota màquina. I llavors la veu diu a la seva nena que aquesta ciutat et parteix l’esquena, com una trampa mortal, i que hem de fugir mentre encara siguem joves, sí, perquè els vagabunds com nosaltres vam néixer per córrer. És el que s’apropa més a la tornada en tota la cançó, una mena d’esquer que atrapa en el seu allargassat crit que tanca una secció.
Es reprèn l’estrofa, i aleshores crida a la Wendy, Wendy vull ser el teu amic, deixa’m entrar, deixa’m ser el guarda dels teus somnis i visions. L’estrofa acaba amb un nou crit, però aquí no és ja la constatació que es mou entre la rebel•lió i la simple resignació d’un destí predestinat a la fugida, sinó la commovedora demanda a la Wendy del desig de saber si l’amor és salvatge, si l’amor és real.
Ara entra el saxo de Clarence, dotze compassos i ve el llarg pont que cal creuar. És una cançó complicada, les frases ara es tornen descriptives, cal arrossegar la veu mentre apareixen les noies pentinant-se i els nois que pretenen semblar durs, s’apleguen els uns i els altres a la platja, i després la veu s’alça de nou per declarar de nou a la Wendy que la necessita, extremadament, fins a la mort en un interminable petó. Al final del pont la carretera està col•lapsada per les restes dels herois trencats, i desemboca en l’estrofa final, de nou Sol-Do-Re, tothom és a la cursa en aquesta nit, però junts, Wendy, podrem viure amb la tristesa, i encara podrem trobar el lloc per a l’esperança, el lloc que, encara que no sapiguem quin ni quan, trobarem i sabrem que és el que buscàvem. El lloc on caminarem al sol.
La cançó ja acabava, retorna al final de la secció l’exclamació que s’allarga en les vocals del born to run, però encara ha de sonar la intro, aquesta guitarra vibrant en la frase que ara dobla el cor de totes les veus de la banda, les veus que sonen unides, ooooooooooooooooh, oh-oh-oh-ooooh-oh-oh-oooooooooooooh, i a les quals es poden unir ara les veus de tot el públic, com una sola veu, adherida a la senzillesa i a la força d’una sola vocal que camina sota aquest sol que li apunta just a la cara, deixant-li entreveure només les línies difuses de la massa, només relleus en l’ombra, i el remoreig de les veus que criden com una sola. Aquesta escadussera interjecció que és la transició des de la vocal del run, que es resisteix a morir, a dissipar-se en l’oblit, que com en la cançó manté encara la seva cursa cap al buit de la nit, una cursa que té la promesa incerta del dia en què haurà assolit la fita d’un somni, una il•lusió, alguna cosa que a penes ha pogut ser dita. Només aquesta vocal modulant-se en la línia que transcorre sota els poderosos acords que la guitarra repeteix, com si no volgués cessar, com si el tremolo de la seva vibració no pogués extingir-se mai.
Però es va apagar el seu eco. Es va acabar la música i el zumzeig dels altaveus van omplir un segon la foscor, abans que les llums s’encenguessin de cop, i el solitari focus quedés esvaït en la claror, com els darrers estels de la nit quan surt el sol. El Boss va veure aleshores les cares del públic, els nois i les noies, els grans i els joves, tots els que efectivament s’havien anat apropant a l’escenari. El fitaven amb els ulls banyats d’aquella insòlita llum que havia escombrat l’escenari, amb un rastre ben identificable del somriure amb què l’havien estat contemplant, i cantant, com si l’ooooooooooooooooh encara flotés, com si encara la màgia de la cursa agités un caliu al seu interior. Sabia que no era mèrit d’ell, era l’impuls, la força i el misteri d’aquella música que havia sonat, la que per uns minuts transformava cadascun dels oients en un vagabund nascut per córrer.
Encara va esperar uns segons, mentre anaven cessant els crits i els aplaudiments. En acabat va deixar la guitarra amb molta cura al costat dels bafles ja silenciosos, i va caminar pesadament cap a la vora de l’entarimat, com si l’energia que havia sentit desbordant-li les cames, propulsant-li els peus com si tinguessin ales, ara l’hagués abandonat sobtadament enduent-se amb ella l’agilitat dels seus membres. Potser només era el seu cap, però certament se sentia feixuc, atuït, com si la llum blanca l’enlluernés o fes senzillament el món més dens i difícil, ple de les resistències i entrebancs que cada dia li oferia i que aquells minuts grans, en el ball i en el cant, li havien permès alliberar-se’n.
Va saltar des de la vora de la tarima, mentre de cua d’ull veia al director que pujava per les escaletes i agafava el micròfon.
-Molt bé, amics, amb aquesta actuació del nostre Boss arribem al final del nostre festival...
Va travessar la sala, rebent algun cop a l’espatlla, alguna felicitació esporàdica, però sense trobar-s’hi amb gaires obstacles. La majoria li esquivaven l’esguard, la gent es dispersava, com conjurada pel vigor perfectament ordenat de la veu del director que recitava els horaris i les normes de l’endemà.
-Recordeu que demà serà la jornada de portes obertes i que els vostres familiars i amics tindran la gran oportunitat de participar en les nostres activitats d’esbarjo , de manera que tots els cops de mà que ens pugueu donar seran benvinguts...
-Estàs bé, Sergi?- va sentir que li deia el doctor Ayala.
Se’l va mirar. Potser era el primer cop que el veia allà dins sense la bata blanca. S’havien trobat una vegada fora, va ser a iniciativa d’ell, del doctor, del Marcel, com li va insistir que li digués. Creia recordar que anava amb el mateix jersei de coll alt d’ara, negre, cenyit, ressaltant més la seva esveltesa. Va ser una trobada en fals, ambdós ho van saber sense necessitat de comentar-ho. Quan es van tornar a veure dins l’altre tornava a ser el doctor Ayala.
-De primera –va fer ell.
El metge se li va quedar mirant els peus, la lluïssor de les seves botes vaqueres.
-Les estrenes? –va fer l’Ayala.
-Sí, me les vaig comprar ahir mateix. Li agraden?
-Sí, molt. També m’han dit que t’has comprat un cotxe.
-De segona mà –va contestar.
-Quina marca?
Ell va respondre distretament, sense esmentar el model, sense dir a qui li havia comprat.
-Eh, m’esperen...-va fer, assenyalant amb el cap la porta, on estava repenjada l’Esperança, fitant-lo amb el seu aire equívoc. Tenia el braç recolzat sobre la corba del maluc, exagerada per la postura repenjada, i el braç esquerre descansava pel seu colze en la mà de l’altre braç. Semblava estar fumant. Era d’aquella mena de gent que sempre sembla estar fumant, encara que no tingui cap cigarret a les mans.
-Sí, és clar –va dir el doctor, llambregant un instant la noia i sense poder reprimir un lleu gest de contrarietat-. Ens veiem demà?
-No faltaré.
-I recorda que la setmana que ve tenim visita.
-No se m’ha oblidat –va replicar ell, ja allunyant-se.
-Sergi! –el va tornar a cridar l’Ayala.
-Sí? –va fer ell, aturant-se però sense acabar de tornar-se cap a ell.
-Prens la medicació cada dia sens falta, oi?
-No se m’oblida cap dia –va respondre, i va allargar el pas fins a la porta.
Va traspassar el llindar sense aturar-se. A fora, l’aire havia refrescat, duent una humitat gairebé tangible entre les cintes blavoses i taronges de l’ocàs. El jardinet estava silenciós, a penes agitat per la suau brisa del vespre i per les passes tímides i desconjuntades que travessaven el passadís de grava, fins a la portalada que donava al carrer, ja invisible, amagat entre les ombres creixents. A penes es distingia la ratlla blanca i vermella de la barrera per als cotxes i els alts pilars de maó vist on s’encaixaven les reixes que estaven obertes de bat a bat tot el dia, fins a les nou, o les deu. No sabia bé.
La va sentir acostar-se per darrera, trepitjant sense pressa l’enrajolat irregular del porxo. Li va arribar l’olor del cigarret que ara sí ja havia encès. També la seva flaire especial. La dels seus dies especials.
-T’ha agradat la meva actuació? –va preguntar el Sergi, sense tombar-se encara.
Li va arribar la bafarada del fum del tabac, amb l’explosió breu de la seva rialla.
-El capdesuro del director t’ha fet cors –va respondre ella-. Tens sort que no en pesca ni una d’anglès. L’haguessis espantat.
-I tu, has fet cors?
-I és clar. Com tota la colla de tarats, la colla de pobres vagabunds tocats de l’ala.
Li va tornar la bafarada del fum. Sortien encara alguns endarrerits. Alguns tiraven cap al pavelló dels interns, d’altres feien el camí de sortida, més apressats. Alguns els saludaven i d’altres baixaven capcots i silenciosos.
-L’Ayala sí que pesca l’anglès, per això –va afegir ella-. Què t’ha dit?
Es va tombar gairebé amb violència. Ella continuava repenjada, ara contra la barana del porxo. El seu maluc magre, ossut, sobresortia amb la mateixa indolència provocativa amb què sostenia el cigarret.
-M’ha recordat que tinc visita la setmana que ve –va dir.
-I t’ha preguntat si et prens els medicaments –va fer, deixant anar una altra riallada curta.
Ell va assentir imperceptiblement. Els ulls d’ella, mig amagats per les parpelles, tenien aquella boira malenconiosa i rígida dels seus dies especials.
-Bon minyó –va fer ella. La seva veu s’enlairava lenta i difusa com el núvol de fum.
-Tu no –va dir.
-Avui no.
Dit això, es va separar de la barana i va estirar els braços, les cames, fent punteta i tibant de tot el seu cos, com si s’eixorivís després d’una becaina.
-Avui sóc dolenta, Boss. O vols que sigui la teva Wendy? Ho vols? O més t’estimes Campaneta? Campaneta per volar i donar-te les seves pólvores màgiques?
La va contemplar un segon, mentre mantenia l’estirament, projectant més i més els seus braços tan prims cap amunt. Després va baixar els tres graons fins a trepitjar la grava del camí.
-Em vas prometre que em donaries una passejada al teu cotxe nou –la va sentir parlar. No s’havia mogut, però. Potser s’havia tornat a repenjar a la barana.
-Doncs anem-hi.
Van baixar el camí. Les soles noves de les botes espetegaven rítmicament i tapaven el lliscar bla de les sabatilles d’ella. Tenia el cotxe aparcat al camí de terra que s’obria a l’altra banda del carrer. El camí arribava a un passeig vorejat de plàtans que ja era ben fosc. Va caminar ràpidament. La sentia a l’esquena, panteixant, amb la seva olor de fum i de felí salvatge. Mai no n’havia flairat cap, però imaginava que aquella devia ser la seva sentor. En el cor de la jungla, quan assetjava la seva presa.
Va pujar al cotxe, i de seguida la va veure pujar, o més aviat esmunyir-se al seient del seu costat amb el seu gest ràpid de pantera.
-Et porto a casa? –va dir.
Ella va fer anar el cap, lentament, a banda i banda.
-No m’esperen –va dir, i va donar una llarga xuclada al cigarret-. He dit als pares que avui em quedava aquí dalt, per preparar la diada de demà i això.
-On et porto, doncs? –va preguntar ell.
-M’és igual –va respondre ella, arrepapant-se al seient-. A qualsevol lloc menys amb aquells vells fastigosos de mons pares. De la hipòcrita de ma mare i del degenerat de mon pare.
El va fitar intensament, xuclant àvidament el cigarret.
-Et sorprèn que parli així d’ells, oi? Els hauràs vist venir, tan formals, tan ben vestits, tan educats... Tu saps haver crescut a una casa com aquella, on tot apesta a hipocresia i mentides del coi de religió? Tot pecat i tot misericòrdia i divina, i a la nit... saps què és que de nit el teu devot pare et vingui a buscar al llit i et toqui i toqui cada centímetre del teu cos de nena que encara no ha tingut ni la seva primera menstruació, mentre sents la seva respiració fastigosa, el seu alè pudent a la teva cara, mentre ta mare es fa l’adormida?
Ell li va tornar la mirada, durant uns instants es van mantenir de fit a fit, fins que ella va tornar a dur el cigarret als llavis i, tot exhalant el fum, va esclafir una riallada.
-No ho saps? Jo tampoc! –va continuar, gairebé cridant, entre rialles-. Mons pares, pobrets, no tenen imaginació per a una cosa així! Són tan avorrits, tan catòlics, tan previsiblement mediocres!
-Llença aquesta merda, i posa’t el cinturó - va fer ell, espolsant-se el fum que li venia a la cara.
Ella el va mirar, una mica de biaix. Els ulls emetien una mena d’esclat discontinu i irònic. Després va abaixar la finestreta i va fer saltar la punta del cigarret. La brasa encara encesa va descriure una paràbola curta i va caure mansament al camí. Aleshores va arrencar i va enfilar el carrer que baixa en suau pendent fins a la carretereta. Van passar alguns dels nois que feien camí a peu, o que buscaven la parada de l’autobús. Un parell d’ells li van fer gest que s’aturés, però ell va accelerar. Això va semblar fer-li molta gràcia a l’Esperança, que va deixar anar dues curtes riallades consecutives. Van arribar a la rotonda, amb el motor encara en quarta bramant en el descens recte, i la va emprendre sense reduir, girant el volant just per sortejar l’illeta central. El cotxe va patinar lleument i va continuar decidit per una avinguda. Va agafar tres rotondes més, ara jugant a fons amb l’embragatge i el canvi. El cotxe lliscava suaument, descrivint les sinuoses corbes obedientment, arrapat al terra sense esforç. Un camió va aparèixer fent llums a l’última rotonda i ell va pitjar a fons per deixar-lo endarrera. L’Esperança va riure. Estranyament, el so de la seva rialla a penes pujava un to per sobre de la botzina furiosa del camioner. Va girar bruscament a l’esquerra i van entrar a l’autovia.

Havia pagat el primer termini del cotxe, i les botes, amb la primera paga de la feina que li havia aconseguit la Rosa. La Rosa treballava a un programa especial d’inserció de persones amb discapacitat al Consell Comarcal. Era la primera feina que tenia des de l’atac, la primera des que li havien diagnosticat aquell coi de transtorn que mai no havia après com es deia, i li havien donat aquell paper que el tractava de discapacitat. Un fotut minusvàlid, jo?, va dir. Però els metges van dir que no era un minusvàlid, només que la llei l’emparava perquè tenia una situació de discapacitat transitòria. La merda de llei, es deia, que m’ha ficat a una gàbia. Però gràcies a aquell merdós paper va conèixer la Rosa. Una persona com cal, dimoni, per primer cop a la seva vida. Un àngel, tan plena de vida, d’optimisme, d’entusiasme. Com podia entregar-se a la feina d’aquell manera? Com podia entregar-se a tots com si tots fossin únics? Com podia entregar-se a algú com ell, estar al seu costat, sempre amb un somriure a la cara i a aquells ulls que parlaven sols, sempre disposada a parlar, a allargar l’hora de la feina, sempre tan...? Com podia desviure’s tant, buscar-li la feina, anant d’aquí cap allà convencent a tanta gent? Com podia ser així? Fer tot allò i no...
Li havia dit que vindria, que faria tot el possible per no perdre’s la seva actuació.
-T’espero, eh? M’he preparat a fons la cançó. Em sé tota la lletra i tots els acords, eh? –li va dir, només abans-d’ahir.
Ella havia vingut a veure’l al taller. La va veure entrar amb aquella brusa blava elèctrica que tant li agradava a ell, que la feia més esvelta. Sabia que ho feia amb tots els nois o noies que aconseguien una feina, els feia un seguiment, com deien elles, aquelles noies tan trempades del Consell, però així i tot va pensar que amb ell feia una excepció, i que s’hi arribava encara que no li tocava fer-ho. La Rosa era baixeta, una mica rodanxona, les galtes se li envermellien de seguida, perquè somreia, o reia, contínuament. Qualsevol cosa la feia riure. De vegades podia semblar una nena, però sempre se la veia serena, madura, no semblava tenir por mai, entre tant de tarat. Com ell. Al principi, era curiós, li semblava més gran, bastant més gran que ell. Després, un dia, li va dir que només tenia vint-i-set anys.
-Només em portes dos anys! –va fer ell.
Ella havia rigut. Abans d’ahir també va riure.
-Faré tot el possible.
Però no va venir, no havia vingut.

-Avui el Boss està emmurriat –va fer l’Esperança-. No ha vingut la teva princesa blava, millor dit rosa, oi? Ets ben innocent, noi, et pensaves que li importes alguna remaleïda cosa? Et penses que li importes, que els importem, res, a tots aquells carall d’hipòcrites d’ayales i roses? No som més que números per a ells, entera-te’n, només xifres al seu historial laboral per guanyar punts a les seves merdes de carreres o per mantenir els seus llardosos llocs de treball...
L’autovia s’estenia ara recta, ampla, i a poc a poc la densitat del trànsit disminuïa. La nit, com si hagués estat vigilant des d’algun parapet de les llunyanes muntanyes que, a ponent, s’ennegrien més a cada segon, es va estendre quietament sobre la superfície neutra de la carretera, lluitant contra les línies blanques que refulgien pàl•lidament en ser tocades pels fars que avançaven. Va posar en marxa el lector de compacts i va buscar amb quatre o cinc lleus pulsacions la cançó. Redoblar de bateria, la intro, aquella guitarra tremolant, i la veu del Bruce que reverbera pel mateix costat del glock que fa ressonar la guitarra, com si fossin el seu eco: in the day we sweat it out....
Well, the highways jammed with brohen heroes on a last chance power drive... Van entrar a un tram de tres carrils i va tornar a pitjar a fons. Everybody’s out onthe run tonight... El comptaquilòmetres va pujar com si hagués rebut una sacsada.
-Vigila, noi –li havia dit el propietari del taller quan li havia donat la clau del cotxe-. Aquest cotxe ha estat preparat pel mateix Amo.
L’Amo era ell mateix, és clar. Era amic del pare de la Rosa, creia ell, o almenys conegut. Temps enrere havia estat conductor de rallies, però un dia s’havia sortit a una corba, a la muntanya, i des d’aleshores reparava els cotxes assegut a una cadira de rodes.
-Està tan equilibrat que només el faràs tombar si el fots per un terraplè avall –va continuar dient-li-. Però recorda, noi, els cotxes només han de córrer quan han de córrer.
I bé, ara era el temps de córrer. Si havia nascut per córrer, calia córrer. L’agulla s’enfilava amunt. Ja era als dos-cents, i ell encara pitjava. El motor rugia, les llums de l’autovia espurnejaven i avançaven pel carril de fora fent xiular els cotxes que quedaven ridículament enrera. Sentia com si dins el cotxe bufés un vent estrany, les veus del cor fent , ooooooooooooooooh, oh-oh-oh-ooooh-oh-oh-oooooooooooooh, i la veu de l’Espe que no sabia si cantava, reia, o udolava. Dos-cent deu. El cotxe va començar a vibrar, sacsejat pel seu propi frenètic moviment devorant la cinta de l’asfalt.
Aleshores va sentir cridar l’Espe. Amb una ràfega de visió amb la cua de l’ull la va veure també a ella sacsejar-se, eufòrica, com si saltés impel•lida per un bot del cotxe, però sense desviar la vista va llambregar el cotxe que circulava desesperadament lent al seu davant, ocupant com un tros de ferro inert el carril d’avançament. Va donar un furiós cop al volant i el cotxe va semblar alçar-se, va patinar un moment i després es va redreçar com un cavall encabritat, va enfilar el carril de la dreta i sense reduir va deixar endarrera el cotxe de l’esquerra. Aleshores va pitjar el fre, dues o tres vegades, enèrgicament. Va veure amb la cua de l’ull esquerra com el cotxe i el seu estúpid conductor el passaven per l’altre carril, i va ficar la cinquena un altre cop.
La cançó havia acabat. Ara sonaven els acord repetitius del She’s the one.

With her killer graces
And her secret places
That no boy can fill
With her hands on her hips
Oh and that smile on her lips
Because she knows that it kills me

I ella sap que em pot matar. I Déu sap que ens hem pogut matar.
-No t’aturis, no t’aturis!–va cridar l’Espe, histèricament.
Però ell va anar reduint la marxa, duent el cotxe pel carril de la dreta, tranquil•lament, rodolant mansament per la gris superfície llisa esquitxada per les ràfegues dels fanals que els anaven rebent, un a un, somnolents, recoberts per un fi tel d’humitat. Els fars del cotxe els creuaven, els fendien ràpidament i els oblidaven. Era com si anessin saludant cada un d’aquells alts, indiferents, freds testimonis de la nit.
-Covard, covard, no tens pebrots! –xisclava ella, clavant-li repetidament cops amb els seus punys petits i febles. No eren més forts que el batre de les ràfegues del vent suau que es colava per la finestra abaixada a la seva galta.
Va continuar frenant amb el canvi de marxa, fins que el cotxe es va aturar al voral. L’Esperança havia deixat de xisclar, s’havia desfet del cinturó, o tal vegada no l’havia dut mai posat, i estava vinclada endavant, contra el tablier. Sepultava el cap a les fines i nervades mans, la cabellera làcia i brillant li queia per entre els dits tacats de nicotina, les ungles mal pintades, i deixava anar uns gemecs continuats, alterats per ocasionals espasmes. A poc a poc, la seva queixa es va anar amortint i espaiant, fins que pràcticament es va quedar en silenci, encara amb la cara amagada. Aleshores va poder sentir el soroll del motor. Era com el ronc apagat d’un animal exhaust, com el panteix d’un enorme gat que descansés després d’una cursa esbojarrada i sense destí, enfrontat a la massa incomprensible i ominosa de la nit, a tot aquell silenci i aquell fred de la gran nit.