Cercador
LA GRAN NEVADA
Un relat de: Jordi Abellán Deu- Compartir:
Record d’un infant de quatre anys llevant-se el dia de Nadal i trobar el pati de casa tot nevat. Què es pot pensar amb tan tendra edat?
Tan sols en imatges de pel·lícules, que ens transportaven a aquella Amèrica fabulosa on tots eren rics i feliços, vistes en cinemes de doble sessió, amb soroll de pipes obrint-se entre les dents dels companys de seient i crits exultants d’alegria quan en una del “Oeste” el setè de cavalleria arribava a l’últim moment per a salvar als bons (ho eren?).
Què podia saber aquell nen de les angunies de la gent per a seguir amb les seves vides sense perdre un dia de feina i sou per no poder arribar als telers.
No. Aquell nen amb pantalons curts i mitjons gruixuts d’hivern anava a l’escola acompanyat del seu germà gran, fent boles de neu per a jugar a tirar-se-les amb qualsevol que estigues disposat a iniciar una guerra incruenta. Això rai, de neu n’hi havia un munt. Fins els genolls del nen.
Com podia saber el nen que aquell 25 de setembre la fúria de la pluja deslliuraria el riu que va créixer com mai s’havia vist, i que va ser destructor de vides i esperances, arrossegant-les junt amb les seves aigües, per un dia lliures de tints de fàbriques.
No. Tan sols mirava des de l’escola aquell paisatge de somni, deixant volar la imaginació i esperant que els capellans ens deixessin sortir al pati a l’hora del “recreo” per a poder seguir amb les declaracions de guerra blanca al primer enemic que volgués fruir d’aquelles infantils batalles amb bombes que arrencaven crits de joia si esclataven en assolir el seu objectiu.
Poc sabia aquell nen que el cap de l’estat, heroi nacional a força de fer-nos-ho creure a tot hora en el NO-DO, la ràdio entre consells de la senyora Francis i la tele (qui en tingués); va venir a visitar Sabadell per la gran destrucció a les fàbriques arrasades per la riuada i tants morts entre la gent més pobra que vivia a les vores del Ripoll.
El nen enyorava ja, la neu, els jocs i les batalles ja impossibles.
Era l’any 1962.
Tan sols en imatges de pel·lícules, que ens transportaven a aquella Amèrica fabulosa on tots eren rics i feliços, vistes en cinemes de doble sessió, amb soroll de pipes obrint-se entre les dents dels companys de seient i crits exultants d’alegria quan en una del “Oeste” el setè de cavalleria arribava a l’últim moment per a salvar als bons (ho eren?).
Què podia saber aquell nen de les angunies de la gent per a seguir amb les seves vides sense perdre un dia de feina i sou per no poder arribar als telers.
No. Aquell nen amb pantalons curts i mitjons gruixuts d’hivern anava a l’escola acompanyat del seu germà gran, fent boles de neu per a jugar a tirar-se-les amb qualsevol que estigues disposat a iniciar una guerra incruenta. Això rai, de neu n’hi havia un munt. Fins els genolls del nen.
Com podia saber el nen que aquell 25 de setembre la fúria de la pluja deslliuraria el riu que va créixer com mai s’havia vist, i que va ser destructor de vides i esperances, arrossegant-les junt amb les seves aigües, per un dia lliures de tints de fàbriques.
No. Tan sols mirava des de l’escola aquell paisatge de somni, deixant volar la imaginació i esperant que els capellans ens deixessin sortir al pati a l’hora del “recreo” per a poder seguir amb les declaracions de guerra blanca al primer enemic que volgués fruir d’aquelles infantils batalles amb bombes que arrencaven crits de joia si esclataven en assolir el seu objectiu.
Poc sabia aquell nen que el cap de l’estat, heroi nacional a força de fer-nos-ho creure a tot hora en el NO-DO, la ràdio entre consells de la senyora Francis i la tele (qui en tingués); va venir a visitar Sabadell per la gran destrucció a les fàbriques arrasades per la riuada i tants morts entre la gent més pobra que vivia a les vores del Ripoll.
El nen enyorava ja, la neu, els jocs i les batalles ja impossibles.
Era l’any 1962.
l´Autor
149 Relats
250 Comentaris
102879 Lectures
Valoració de l'autor: 9.86
Biografia:
M'agradaria dir que sempre m'ha agradat escriure. Però no puc.Vaig començar a escriure petits pensaments en forma de pretesos poemes, i dic això de pretesos perquè no em considero poeta, quan ja tenia algun que altre anyet.
El que si vull que sapigueu, és que escriure m'ha ajudat molt a intentar, que no aconseguir, posar d'acord el garbuix de dalt del sostre, si preferiu la part pensant, amb la part que batega, "boom, boom, boom.", que diu el Peter Gabriel en la seva meravellosa cançó Solsbury Hill.
En fi... Que potser abans de morir alguna cosa hauré après i de moment estic content amb intentar-ho.
Una abraçada relataires.
Jordi
P.D.
Algun cop he pensat en comentar algun dels relats que llegeixo d'una forma més personal al relataire. Potser algú de vosaltres pot haber-ho pensat al llegir alguna cosa que jo hagi escrit.
Només per si voleu us deixo una adreça de correu electrònic pel que vulgueu comentar, dir, criticar, o el que sigui que us vingui de gust.
jordiabellan@gmail.com