La gran llebre Rossy

Un relat de: Mena Guiga
Aquella dona era una mola de tarannà desorbitat, igual com certes vegades obria els ulls amb incredulitat d'alguna cosa que hagués sentit i que li calia arranjar des de la seva opinió que, pel caràcter, esdevenia la vàlida sense dret a opinions externes i/o alienes.
Aquella dona seixantejava amb un vestir de joveneta amb roba de mercadillo de diumenges de poble d'interior. Admetre l'edat no formava part de res i bé està si bé es duu, amb harmonia, va, afegim-hi elegància.
Però ella, la Rossy, geganta sense imperi, s'abillava amb camisetes imperi daurades o amb estampats amb mots anglesos que desconeixia què (com ara 'Sex at every hole', o 'I am your tiny useful piglet', que signifiquen 'Sexe a cada forat' i 'Sóc la teva útil i menuda porquinsona'). Es mirava massa la seva filla, trenta anys menor, exitosa amb homes adinerats del país o estrangers que tinguessin la talla de calçotets XXL (per la part de davant).

Aquell carnestoltes va fer-se fer una disfressa sonada amb roba de qualitat que ja pagaria a una amiga sastressa sense pressa potser al cap d'un lustre. El vestit de llebre fèmina desitjable de revista pornogràfica, envernissada amb sucre glacé per ser llepat, de seguida li va robar el cor (que ella afirmava que tenia de porcellana Ming).

Es va re-tenyir de ros platí i dauradí barrejats i sobretot es va pintar els ulls a la SaraMontiela manera: amb línees negres gruixudes una sobre l'altra en les parpelles superiors i allargassades cap a les temples, com si es tractés d'una deïtat egípcia. El blau marcolfa de les ninetes de la Rossy hi lligava.

El dia del ball a la discoteca Ma-Dur's li va costar passar per la porta, per volum i per inflada d'orgull. Somreia, les orelles de rosegador i les dents pròpies anaven del bracet. Se la veia segura i desvergonyida, amb anhel de desenfadar cada cèl•lula. Els homes intuïen nefastos acoblaments ofegaires i se n'apartaven. Un parell d'artistes sobreprotegits per mares amb monyos i sense dents que els feien caldos cada dia fred d'hivern la van captar i, sí, la van fer una mica musa d'obres perverses que no sortirien dels seus cervells amb dropoleria de feia massa enquistada.

La gran mylady llebrassa en tons rosa fúcsia es traduïa com una massa estranya de xiclet esperant ser mastegat per experimentar orgasmes tan oblidats que li va caldre consultar la definició al diccionari.

Però es va esdevenir un ‘però’ necessari i cosmo-apanyat, qui sap si a canvi d’unes quantes vides en el format ‘cotxinilla per a aixafar i donar color als petits greixís que tan s’anuncien i que pel sabor entabanador als paladars fan de tot després en organismes de criatures que demanen com petits reis i que tenen progenitors que ni puta idea que allò és merda pura’.

El ‘però’ es va materialitzar en un home cinquantè guarnit amb un trajo arreplegat en un contenidor de roba de morts. Es deia Hermenegild, tot i que se’l coneixia com a Menegild. Cobrava una pensió més baixa que un nan de la Blancaneus, no la sabia quadrar i esdevenia pidolaire quan quedava a zero. Sempre demanava als regidors i al batlle de la localitat en horari d’esmorzar al cafè-bistrot de qualitat que sovintejaven. Per no sentir-li el baf fètid, entre tots li donaven una cigarreta o una banya de croisant i en Negild (perquè marxés més ràpid, li havien tallat un síl•laba més al nom) s’agenollava tot exclamant:

-No diré que us embutxaqueu pasta ni parlaré dels vostres estraperlos!

Els altres reien abans no acabés, per colgar els mots. I així cada dia des de feia...

En Menegild havia estat fill de gent amb diners de gent amb diners de gent amb diners que quan es cria massa i s’ha d’anar repartint costa mantenir l’status per més que la genètica no s’amotlli a haver de guanyar-se les garrofes i no estar-se al llit quan s’és dels que tirar-s’hi hores no els ocasiona mal d’esquena.
L’estratègia del trastocament per depressió de ‘ric destronat’ la van donar per vàlida en un tribunal quan la recessió econòmica no s’havia despullat bé en aquell país. Tocaria mantenir-lo. Els pares havien mort o emigrat a la Pompa Argontona, que per dissimular i treure’s pes pesant fins i tot els cervells dels esquenadrets funcionen (vés a saber si no saben fer res més!).

En Menegild va demanar de ballar un lent a la vedette conilla, a aquella fèmina digna de la revista Play Cony. Ella, atreta pel paquet de l’home –el primer que mirava- va accedir-hi amb una rialleta llebrosa que a ell li va semblar sucosa per enclastar-hi un morreig. La vedette col•lossal el va megaposar calent i allà baix li cremava augmentativament.

-Em dic Menegild. La menejo estupendament, tiarra brutal!

La Rossy borbollejava i es tornava efervescent ferventment. El va estirar cap a un descampat a tocar d’un camp de conreu i es van llençar sobre un femer de pebrots, carbassons i albergínies en descomposició per a adob. Ell la va repassar tota, encara amb la disfressa posada. Les mitges de la Rossy, per la pressió del desig, eren plenes de carreteres i autopistes. Una de les sabates altes de plàstic de la Xina menys mística havia perdut el taló mal enganxat durant el trajecte a l’espai de xingoneig. Va començar a notar el dolor d’un turmell regirat que li distorsionava l’acció principal. Perquè en Menegild s’havia abraonat damunt el pubis de la Rossy, li havia arrencat un tanga amb la imatge del José Luis Perales que, en identificar-lo, ella li va dir que era el seu ídol i li va cantar:

-Y sales a la calle, buscando amor. Y te has pintado la sonrisa de carmín y te has colgado el bolso que te regaló y aquell vestido que nunca estrenaste lo estrenas hoy...

En Menegild es va excitar més. Coincidien musicalment, allò era una casualitat-hòstia en patinet. Només li quedava esbrinar si aquella massa de carn era solvent per tal d’ajuntar-s’hi parasitàriament.

-Fes-me de tot al conillet de vellut, oh, oooh!

La Rossy havia canviat de cantautor referent. Però cap dels dos ho va observar, que l'home havia començat a fer feina.

Quan es va adonar que el conillet de vellut era un conillet davallat, hi va posar, a més, amor.



Avui en dia conviuen i es barallen i s’estimen. Van degenerant i hi ha qui els vol proposar per a les properes eleccions sensacionalistes i sensualistes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434509 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com