La gran espera de... (?)

El senyor Muscadella va decidir esperar, només passaven cinc minuts.
Va encendre una cigarreta i se la fumar pacientment, esperant que amb l'últim polsim de cendra arribés.
Van caure totes les cigarretes i els seus polsims. Se li va irritar el coll.
Es va començar a impacientar i es menjà les ungles arran de pell, seguidament va començar a arrancar les petites pels del voltant e les ungles. Alguna que altra mossegada va provocar sang.
Es posà a xiular, però el coll ressec el molestava, així que va començar a mirar el cel, enfosquit per uns núvols grisos i densos.
El senyor Muscadella ja estava més avorrit que impacient, així que va explicar-se acudits a sí mateix, els tres primers li van fer gràcia, el factor sorpresa, la novetat d‘autoexplicar-se acudits, però els següents se li van fer pesats, ja sabia com acabaven.
El pi: el senyor Muscadella va fer el pi, rememorant el seu passat com a gimnasta esportiu juvenil. Quan es va incorporar li va baixar la pressió i es va desmaiar, portava moltes hores sense menjar.
La barba va començar a sortir, la picó primerenca va deixar pas alguns dies després, a les pessigolles que li produïen els llargs pels, ja, de la barba, que es confonien amb els cabells llardosos i llargs del cap. Feia molts mesos que el senyor Muscadella s'esperava. La roba se li havia estripat i embrutat. Tot ell brutejava. També el gos, sec, que havia adoptat.
De sobte va aparèixer algú li agafà el braç, se'l mirà i li somrigué incòmodament amb un cert deix de penediment per alguna cosa mal feta.
-Excuses.
De què demanava excuses? qui era aquella persona? què li devia haver fet? va pensar el senyor Muscadella.
-No passa res - feu el senyor Muscadella, més per compassió que per sinceritat, doncs no sabia què excusar.
-Només et volia dir això, sento haver arribat tard.