LA GRAN ENDREÇA

Molt cansat de que la meva dona em digues : A veure quan arreglaràs una mica el teu despatx i estriparàs uns quants papers. Avui per fi, que es diumenge li he dit : Perquè no vas a veure els teus pares amb els nens i ho faig ? I amb ganes mi he posat.
El primer de tot que vaig fer va ser obrir un armari, un munt de carpetes que no se com s’aguantaven abans es va precipitar damunt meu. Algunes es van conservar tal com estaven, més altres es van trencar o obrir i un gran munt de papers es va fer al terra.
Vaig començar a triar papers, tots em semblaven interessants i no diguem de les factures. Perquè les hauria guardat si no ?
Al migdia no havia tirat a les escombraries gran cosa, el que si que havia aconseguir es fer desaparèixer el mòbil i quan va sonar, el vaig tenir que treure precisament, de sota els papers classificats. Era la meva dona, em recordava que tenia menjar a la nevera. No se com va ser que al traslladar papers amunt i avall vaig ensopegar amb una sabatilla i em vaig fer una forta torçada de peu.
Les meves sabatilles apareixen i desapareixen, per el que com que ja estava molt agobiat i tenia la finestra oberta la vaig tirar per la finestra, va caure sobre un roser i si va quedar allà, segons vaig observar.
Vaig fer un mos, no tenia gaire gana. Devien ser las cinc o sis de la tarda quan vaig tornar a tenir les carpetes mes o menys igual i al mateix lloc. Els papers llençats omplien una bossa petita. En un racó del armari vaig veure una caixa lligada amb un cordill. La vaig treure i vaig buscar unes tisores, les tisores junt amb les sabatilles i els mitjons desapareixen, us ho puc ben jurar. Al no trobar cap vaig agafar un gabinet de la cuina i vaig desfer la caixa.
Amb el ganivet em vaig fer un petit tall al dit ,que vaig tenir de posar una tireta, perquè semblava que hagués mort un pollastre.A dins va sortir una cafetera vella, la tetera que ens va regalar la sogre i una galeta que semblava de la Edat de Pedra, per el seu aspecte vell i atrotinat.No vaig gosar llençar res i ho vaig deixar al seu lloc , l’única cosa que vaig llençar va ser la galeta.
Desprès d escombrar be, va sortir a sota una cadira l’altre sabatilla que va anar a parar al mateix lloc de la seva companya, la vaig llençar per la finestra.
Vaig treure la pols, vaig posar mes o menys bé l’ordinador i fins vaig fer una flitada de matamosques. Les punyeteres havien entrat per la finestra oberta.
Devien ser les nou o les deu quan vaig asseurem al sofà del menjador, el peu s’havia inflat , el tallet de la ma encara lluïa la tireta i tenia els cabells drets i espellofats, anava cobert de pols i tenia una gana de llop.
Vaig sentir el cotxe, i els meus dos fills varen entrar amb tromba, van mirar el despatx i no varen dir res, suposo ho van veure mes o menys igual que sempre.
La meva dona va entrar, a les mans portava les meves dues sabatilles. Joan, saps que les he trobat damunt del roser de color groc, que hi feien allà ?. Res, res vaig dir jo. I així va acabar el dia.
Sort que portava pa fresc i vaig refer-me amb un bon pa amb tomàquet amb pernil i de la neteja no va dir res. Va mirar la meva coixesa, el meu tall al dit i la meva mala fila i va sospirar. Ai els homes ! no serviu per quasi res.