La Gracieta

Apareixia la Gracieta, encorbada, vestida fosca. Semblava un espectre amable en aquella sala poc il•luminada de terra de pedra gastada que exhibia bótes alineades a cada flanc. Fortor de fusta prenyada de vi. Matisos d'humitat i, a vegades, barrejant-s'hi, la del sopar que estava preparant.

A la Lídia la fesomia de la Gracieta li recordava la vaca Telma d'en ‘Popeye’, no hi podia fer res. Bé, se'n salvava aquella blavor dels ulls de la dona gastada a còpia de farts de treballar.

-La garrafa, negra; les dues ampolles, rosat- deia amb veu vergonyosa la nena de deu anys.

La minyona s'ajupia sense plegar les cames, ignorant de cap truc per a evitar lesió a l’esquena, ella que netejava, endreçava, carregava, cuinava, cuidava,…
Mentre rajava vi brillant i olorós d'un dels grans recipients i ho vigilava, algun cop un perfum intens hostiava: era la senyora, antiga criada, que havia aconseguit arreplegar un dels homes més rics del poble, que l’amor i un bon savoir faire o laisser faire al llit fa miracles, més procurar descendència. Havia sabut llaurar-se el futur. Deia coses com ara:

-Gracieta, la Belita vindrà tard a sopar. Espera-la, que no tingui el menjar fred. Gràcies.

Llavors l'acaronava o li feia un parell de petons que traspuaven un baf d'un cert amor cert.

Abans de marxar saludava amb un somriure i la nena responia amb un 'adéu' tímidament.

Cada dues setmanes, el divendres, en aquells anys en què al poble no hi havia supermercats ni cellers-botiga, calia tornar a Can Biroranau. El pare bevia vi cada dia, amb porró i a galet, i quan s’acabava hi anava, amagant bé un monederet amb les pessetes justes. Els carrers no acollien trànsit esgarrifós, les voreres estretes no feien patir. Per això la Lídia era enviada a fer l'encàrreg.

Fins que un dia es deixà de vendre la beguda del most del raïm, en aquella casa de rics que tenien vinyes. El progrés creixia, tot s'accelerava. Com seguir la flaire de la rapidesa sense pòsit?

Quedà a l'ànima nostàlgica de la nena l’efluvi del record d’aquella serventa menuda que, ja morta, fora de la sala on acomplia una més de les tasques assignades, destil•lava aroma d'aigua de colònia senzilla i fresca, amb tocs de lleixiu, sabó, midó i altres productes en una existència aqueferada pels altres. La de la Gracieta.




+++++++++++++I tot seguit els mots de la jutgessa del repte clàssic 'Olor antiga', la companya brins. Gràcies!

COMENTARI:

L’homenatge a la minyona Gracieta és amarat de dolçor i l’autora aconsegueix que un personatge humil i gris, a priori, es transformi en dandi i vertebrador, amorosit per una delicada bonesa temperamental. La Gracieta, nom que paradoxalment es contraposa força amb la descripció narrada, no té veu en el relat.
La història barreja un estil indirecte a partir de la figura d’un narrador extern amb l’estil directe en el cas d’alguns personatges, però la protagonista sembla que no tingui dret a expressar-se, només a treballar constantment, i això encara aconsegueix més la deshumanització (fins i tot animalització en el cas de la visió infantil de la Lídia) i grisor del personatge. Una història que té com a escenari una població qualsevol, amb una determinada visió d’un ofici, profundament desencisada i trista, però alhora ben real, marcant el pas del temps amb precisió, com qui observa una fotografia ennegrida del passat.

Però el pòsit de les olors ens retorna al passat, com diu la seva autora. Ens queda enganxat a l’ànima, com les aromes, textures i colors del vi a la bóta i ens permeten recordar i reviure moments importants del passat, maneres de viure que han marcat la història, com la de la Gracieta.