La gota damunt la fulla

Avui he vist una gota immòbil damunt una fulla. Emetia un reflex mat, amb prou feines la llum n'en sortia. Tampoc semblava entrar-hi. Era com si la boira s'hagués escolat dins l'aigua, cedint el protagonisme a la fresca verdor de la fulla. La fràgil però solemne quietud d'aquesta gota, que només pot duu repòs, m'han fet pensar que la bellesa de la natura és l'única cosa al món que es manté intacta durant més d'un instant. I és increïble que tanta magnificència càpiga en una simple gota de pluja descansant sobre una fulla; jaç de tendra i imbatible vitalitat.
En canvi, els humans, amb la nostra aparent superioritat i audaç domini del món, semblem, al costat d'aquesta meravella, una taca de tinta negra caiguda per error damunt un full de paper. Inevitablement, la tinta s'escampa sense ordre; no és absorbida pel paper, que l'escup, contrariat, sense èxit. I, malgrat tot, algú diria que som una obra d'art espontània. Potser tenen raó, però el cert és que la nostra vanagloriada grandesa absorbeix vulgarment la llum, i, a causa d'un estira i arronsa sens fi, com el que succeeix als forats negres al bell mig de les galàxies, quan escodrinyem el cel els humans ens hem de conformar de contemplar tan sols puntets de llum que cremen a milions de quilòmetres de distància. I deixar les estrelles i els seus colors vius per altres móns.
Tant lluny som de la gota i la fulla! I, així i tot, semblen alegrar-nos-en!