La gorra d'en Martí

MARTÍ! MARTÍ, aixeca't! -deia la Conxa al seu fill-. Au, corre! No tenies tantes ganes que fos dissabte per anar a jugar a futbol al pati del col·legi?... Va! Aixeca't, que ja són les vuit...
-Ja va, mama! Ja va! -contestà en Martí sense moure's.
-Va! No facis més el ronso! Aixeca't. Dutxa't. Esmorza una mica i... al cole falta gent!
En Martí, sense dir res, es va aixecar i es dirigí al lavabo. Una vegada en condicions, anar cap a la cuina, on la seva mare li havia preparat un esmorzar una mica lleuger.
-Hola, mama, bon dia! Què m'has fet per esmorzar?
-Que no ho veus! -rondinà la seva mare-. Una mica de pa amb tomàquet i una truita.
-No; si ja ho he vist -replicà en Martí-. El que passa... és que... em pensava que això solament era una degustació per veure si m'agradava.
-Tu sempre dient ximpleries. Esmorza i calla! -somrigué la seva mare.
-Mama, avui és l'últim entrenament. La setmana que ve ja farem un partit "en serio". Els pares hi poden assistir. Espero que vosaltres hi vingueu.
-No passis pena, fill! El pare i jo no ens en perdrem ni un. Els veurem tots, els partits de la vostra competició!
-Mama. On és el papa? Avui és dissabte i no treballa...
-Ha anat a casa els avis. Havia d'arreglar uns endolls i penjar un parell de quadres... ja saps que els avis, si s'ho poden estalviar, amb l'excusa que el papa ho arregla tot -o quasi tot- no avisen mai a ningú per fer "remiendus".
-És que...
-Què et passa!...
-És que... el papa em va dir que em compraria una gorra xula. Els porters... bé, tots no, però la majoria en porten...
-Calla! Calla! Com vols que el papa, si et va dir que et compraria una gorra, no ho hagi fet! La tens a la tauleta de l'entrada. Au, vés a buscar-la, que te la vull veure posada!
-Ara hi vaig ! -saltà en Martí-. Ja la tinc!... Mama és molt "xula". Com "fardaré"!
-I que n'és, de guapo, el meu fill! -digué la Conxa en veure'l-. Au acaba d'esmorzar... que encara faràs tard.

-- o O o --

En Tomàs estava recollint les eines que tenia escampades per terra. Aquesta vegada encara n'havia sortit prou bé. Tal com era de preveure, l'endoll que s'havia d'arreglar, no era tal endoll; més aviat era una instal·lació -molt casolana, no ens enganyem!- nova de trinca, per l'ordinador que s'havia comprat el senyor Sintu que ves a saber perquè el volia. Els dos quadres varen resultar ser-ne quatre. La novetat va ser dues aixetes d'aigua que perdien: en Tomàs, amb l'aigua, no s'hi havia entès mai. Va sortir del pas com va poder, i els va insistir en que avisessin un lampista, ja que ell no ho veia gens clar.
-Tomàs, fill! -digué en aquell moment la senyora Conxita-. No me'n recordava pas. M'hauries de mirar el cordó de la planxa que està una mica esfilagarsat, i, segurament per això, no s'escalfa prou... o deu ser que... que a la planxa que li passa alguna cosa... Oi que m'ho podràs mirar?... Només serà un moment...
-No pateixi, ja li miro -la tallà en Tomàs, no fos cas que hi haguessin més coses per arreglar.
-Ai, fill, no sé pas què faríem, sense tu! Perquè en Sintu és un negat per aquestes coses...
-Jo, Tomàs... ja saps... -digué, el senyor Sintu a tall de disculpa- si es tracta d'empalmar un parell de fils amb una "regleta", encara m'hi veig amb cor, però si la cosa es complica...
En Tomàs, com tantes altres vegades, reuní tota la paciència que va poder i s'engrescà en la nova feina. Va calcular mentalment que si no sortia cap entrebanc més, potser encara arribaria a casa a l'hora de dinar. Li agradava sentir en Martí explicar les seves versions dels entrenaments. És de suposar que la gorra li ha agradat!
-Tomàs, fill! Para una mica, descansa i pren aquesta tassa de cafè amb llet -el va interrompre la sogra en els seus pensaments i en la feina, bo i portant-li un bol ple a vessar i un parell de croissants-. Qui treballa ha de tenir forces!
-Moltes gràcies... -agraí en Tomàs per compromís.
En Tomàs hauria preferit acabar abans la feina. A més a més, el cafè amb llet no li agradava gaire, però la seva educació no li permetia fer un greuge a la seva sogra.

-- o O o --

-Martí, Martí; au, corre, ajuda'm a parar taula. Posa les estovalles, els estalvis, els plats, els coberts, els tovallons...
-Mama, no corris tant. Sembla que tot ho hagi de fer jo...
-Martí! -el tallà la mare-. El papa no trigarà gaire. Vindrà cansat. Que ho trobi tot a punt.
-Sí! Mama. Si només ho deia per fer-te enrabiar!
Al cap de poca estona, se sentiren passos que venien de l'escala. Era en Tomàs que arribava.
-Hola, ja sóc aquí! Com està el dinar?
-Ho veus, Martí? Ja t'ho deia! El papa ve cansat; només faltaria que el féssim esperar... -comentà la Conxa, i, seguidament, digué-. Hola, Tomàs. Com ha anat tot?
-Molt bé, reina. Com sempre, més feina de la que esperes... però, ja se sap... I tu, Martí, ¿com t'ha anat l'entrenament d'avui? Martí, Martí on ets?
-Sóc aquí -saltà, de paraula i de fets en Martí, penjant-se-li al coll-. Papa quina gorra més "xula"! I, a sobra, m'ha donat sort! En Gabriel, el porter titular... vaja, titular... vull dir més titular que jo, no ha vingut, i tot m'ha sortit molt bé. Dissabte que ve comencem la lliga. La mama m'ha dit que vindreu. Si els avis tenen coses per arreglar, que s'ho facin ells o... que vinguin també...
-Para, para! -es queixà en Tomàs-. Deixa'm que en renti una mica i ja ho explicaràs tot bo i dinant.
Mentre en Tomàs es rentava les mans, la seva dona anava fent camins de la cuina al menjador i una de les vegades es va aturar i digué:
-Tomàs, ha trucat la mama. No sap on posar-te! És que els ho arregles tot, tot i tot, i, a sobre, tan bé!... Per cert, diu que t'has deixat un parell de tornavisos i unes alicates. El papa les farà servir per estrènyer els cargols d'unes cadires que fan una mica de nyigui-nyogui.

-- o O o --

En Tomàs, mentre en Martí feia una mica de deures d'estudi, ajudava la seva dona eixugant les eines que ella anava rentant.
-Em sembla que mimes massa en Martí -es queixà la senyora Conxa.
-Per què ho dius, això?
-Senzillament, et va dir que volia una gorra: el nen ja té la gorra. Avui volia anar al cine: avui anirem al cine...
-Conxa! Què et passa!...
-És que el nen, tot ho aconsegueix... però jo... Necessitem una nevera nova. La que tenim ja té uns quants anys. Cada dos per tres l'he de descongelar!...
-Però, reina. Ja vam quedar que la propera paga la destinaríem a la nevera i al que fes falta! Una gorra per un nen de nou anys i unes entrades de cine no ens en privaran pas...
-Ja ho sé! Però m'agrada sentir-te. M'hi passo moltes hores sola a casa i necessito parlar... -va contestar amb murrieria.
Van restar una estona callats. El silenci el trencà la Conxa dient al seu marit:
-Tomàs, avui en dia els porters de futbol encara en porten, de gorra? Jo diria que els que veig per la "tele"...
-Avui en dia no n'hi han gaires -replicà en Tomàs-. El que passa és que dies enrere, a casa els meus pares, van sortir les col·leccions de cromos de futbol antigues i a en Martí li van agradar molt.
-I on són aquestes col·leccions de cromos? No les he vistes pas!
-Ni les veuràs! Si les vols veure, hauràs d'anar a casa dels teus sogres. Han descobert que en Martí va quedar bocabadat, i si les vol tornar a veure haurà d'anar a casa dels avis...
-No! Si els teus pares ja en són, d'especials! Mira que jugar amb els sentiments del nen...
-No t'ho agafis malament... Pensa que ja són grans... És la seva manera de ser. Són bons... però tens raó, són una mica especials. Va, deixem-ho córrer!
En Tomás, encara que no hi estigués sempre d'acord, no tenia un no per a la seva Conxa. Què hi feia, si els pares de l'un o de l'altra eren especials?: quan es tancaven a casa, ells n'eren els reis, i en Martí el príncep hereu.

-- o O o --

-Òndima, papa, quina "peli" més "xuli" -digué en Martí molt excitat-. Podríem tornar-hi un altre dia, no?
-Bé... -començà a dir en Tomàs.
-Martí, és que no en tens mai prou! -es queixà la Conxa-. Encara no fa ni cinc minuts que l'has vista i ja hi voldries tornar!...
-Però, papes... és que és... és que és... molt "xuli tope guai"!
-La setmana que ve comença la teva lliga de futbol. Si hi fas un bon paper... ja ho veurem... -contemporitzà en Tomàs, mirant de reüll la seva dona.
-Això! Tu dóna-li ales! -remugà la Conxa, satisfeta que en Tomàs tragués ferro a la conversa.
-Mama, que faràs per sopar? Tinc gana.
-És que només penses en jugar i menjar, jugar i menjar. Jugar i tornar a menjar...
-Mama, això no és veritat, també estudio una estona.
-Ara ho has dit! Una estona, i, a sobre, no gaire llarga...
-Però en Martí -intervingué en Tomàs- sempre porta unes notes bastant bones...
-El que vol dir que si estudiés, podrien ser boníssimes! -replicà la Conxa, que ja li sabia greu, d'haver anat tant lluny.
-Martí, ja has fet tots els deures? -preguntà en Tomàs.
-Sí, papa. Només he de repassar una mica la lliçó pel dilluns. Només repassar... que ja me la sé.
-Quan acabis, t'ho preguntarem -va fer en Tomás-. Veritat Conxa que ho farem?
-Oh! I tant! Si tu ho dius -contestà la Conxa veient, que com sempre, en Tomàs llimava sense presses.

-- o O o --

Ja tenien la taula parada. Els dissabtes el sopar era informal, a base de pa amb tomàquet i una mica d'embotits i de formatges.
Llavors sonà el telèfon.
-Ja l'agafo jo -saltà en Martí.
-Digui?
-...
-Ah! Hola, iaia, com estàs? Hem anat al cinema...
-...
-Ara s'hi posa la mama. Adéu!
-Ja ho he sentit, Martí. Penja. Agafo el telèfon de la cuina.
Mentre la Conxa parlava amb la seva mare, en Tomàs i en Martí comentaven... No! en Martí comentava al seu pare la pel·lícula de dalt a baix una i altra vegada. En Tomàs l'escoltava pacientment. Hi havia trossos que no recordava, possiblement s'hauria adormit.
-Tomàs -els va interrompre la Conxa-, la mama diu que el papa t'ha despuntat un tornavís, no sap on té les alicates i les cadires no s'aguanten de cap de les maneres. O sigui que demà al matí...