LA GORDA DELA CLASSE

No trobes paraules per explicar com et sents. Despertar-te cada matí esdevé una dificultat que no tens ganes de superar. Però tot i així ho fas, t'aixeques, et dius que potser avui no serà igual, que potser avui quelcom canvia. I t'aixeques. Fa temps que vas treure el mirall de l'habitació -no sense barallar-te amb ta mare- per evitar veure-t'hi i saber que fas fastig.
Et vesteixes amb qualsevol cosa intentant no mirar el puto ninot de “Michelin" en que t'has convertit de tant endrapar. Agafes els llibres i ho veus, una paraula, cinc lletres, i la merda mes gran que et puguis imaginar. És aquí on ho saps, i ja ho sabies, no volies saber-ho, però ho sabies. Tenies aquella mosca a l'orella, el regust amarg sota la llengua, tot ho deia: avui serà com ahir, i com l'anterior i com sempre des de el primer dia. Però ja sents a ta mare cridar des de la cuina que faràs tard i si no t'afanyes. Gorda. La paraula se't repeteix mentre et calces i mig arregles els cabells. Gorda, gorda, puta gorda, t'ho repeteixes com si no hi hagués mes paraules al diccionari. La teva mare t'ha fet un entrepà però li dius un fluix i rapit adeu des de la porta per evitar agafar-lo i poder esquivar alguns insults. Escoltes des de l'ascensor com la mare et recrimina lo de l'esmorzar.
D'alguna manera tens sort perquè l'institut et queda a prop de casa i mai t'ha agradat caminar. Estiu. De veritat? És necessari fer classes quan fa tanta puta calor? I quant més camines més calor sents i més se t'acumula la suor i més insults et venen al cap. Porca suada, vaca de merda, puta gorda, mes que gorda.
Ja hi ets, l'institut. El Guantanamo de la teva època, o com a mínim això et sembla a tu. I tens raó de pensar així. Ja els veus, els tius guapos de l'escola acompanyats de les putes anorèctiques que porten pantalons massa curts. No t'han vist però ja et fan venir mal de cap. Ara sí, t'han vist. No hi ha escapatòria. El primer insult del dia, balena pudent. Haha, putos graciosos, cabrons mal parits. Escanyes la corretja de la motxilla. Rialles estúpides i insults que ja no vols sentir. Camines cap a classe i desitges no haver entrat mai en aquest institut. L'odies, odies l'institut, odies el que representa i t'odies a tu mateixa per permetre que et tractin així. Però el pitjor és que has començat a creure't el que diuen. Que potser tenen raó i només ets una puta gorda inútil empapada per la suor d'un dia massa calorós. Vols pensar que no tenen raó, que s'equivoquen i que només ho fan perquè s'odien a ells mes que a tu. Però ja no tens prou força per aquest tipus d'esperança inútil. I així arribes a classe, i et deixes caure en la cadira, i deixes que passi un altre dia.
Els contes només són contes i tu només ets tu. No vindrà ningú a salvar-te ni a dir-te a cau d'orella que et protegirà costi el que costi. Perquè les úniques persones amb qui parles es troben igual que tu: insultats, repudiats, cagats de por, i sobre tot, cabrejats. T'agradaria que tot canvies, però no saps com fer-ho, t'agradaria que algú et donés la mà i t'ajudes. Però no passarà. Perquè, al cap i a la fi: els contes només són contes, tu només ets tu, i tu no li importes a ningú.