La gola de llop

El bosc és tenebrós i aquell silenci em fa posar la pell de gallina. Ni un mussol, ni el soroll de les branques bressolades pel vent, res de res. Tan sols sento els batecs del meu cor que cada cop van més i més de pressa i crec que em sortirà per la boca, quan de sobte…
Sorgeix de la foscor com un ànima perduda dins del temps, els seus ulls són vermells com dos robins immensament lluents i dels seus ullals regalima la sang. La meva malgastada vida passa davant meu en tan sols un instant…Ell salta… i... un segon tret fa que caigui als meus peus. Per un moment he estat a on ell ara es troba, la mort m’ha besat…Tornaré i viuré cada segon que em queda…cada un dels segons de la meva curta existència.

- Creus que està bé aquest final?
- Home, crec que hauria estat millor si el llop hagués matat al protagonista.
- Carai tio, i quina gràcia tindria això?
- Home, l’última frase hauria quedat molt més bé si l’hagués dit el llop, no creus?

Per un moment s’imagina al llop desprès d’haver matat al protagonista, tornant ferit al seu cau a on la seva companya i els seus fills l’esperen...i creu que per una vegada seria bo que guanyés el dèbil...

....i dels seus ullals regalima la sang. Apunto amb la meva escopeta i quan salta premo el gallet, però fallo el tret...Ja no sento res i l’última cosa que puc veure és la foscor de la seva gola de llop...