La glàndula pineal

Un relat de: Joan Pau Inarejos Vendrell

Fa temps vaig llegir que, segons Descartes, el cos i l'ànima s'assemblen menys que un ou i una castanya. Per això sembla tan estrany que visquin plegats. El filòsof va plantar els colzes i es va cremar les celles fins que va inventar-se una entranya misteriosa on jura i perjura que s'encadenen i s'entortolliguen la carn i l'esperit: es diu la glàndula pineal, si no recordo malament.

Vostè sap, on deu parar aquesta glàndula? Des que ho vaig llegir que em miro pertot arreu cada cop que em despullo, però és clar, això deu anar per dins. Així que ja ens han aixafat la guitarra: no ho sabrem mai.

Ja m'estranyava a mi que l'ànima anés pel seu compte, així, com un núvol. De vegades em despertava suant amb una angúnia que esgarrifa, perquè tenia por que l'esperit em marxés, i em quedaria com un soc sense poder enraonar ni respirar. Però es veu que aquesta glàndula pineal, miri, aquí hi ha un dibuix, figura com un nus i estira l'ànima ben fort perquè no se'n vagi a passeig. Ara ja s'entén.

Primer vaig pensar que això de la glàndula havia d'estar prop del cervell, que és on es fa la intel·ligència. Em vaig fer una radiografia i tot: això que en diuen escànner. Vaig anar a cal metge i no sé pas què li vaig explicar, li volia fer veure que tenia un tumor d'aquests que s'han d'agafar a temps. Miri, no em faci dir com m'ho vaig fer anar i com m'ho vaig fer tornar però al final el metge va dir amén i em va donar hora, però havia de ser passat festes.

Quan vaig tenir la radiografia, em vaig posar les ulleres, que si no no hi veig de prop, i me la vaig mirar bé. Ho sabia, vostè, que el cervell fa forma d'esponja? Sí, sí, ja s'ho pot ben creure, el tenim tot estarrufat dins del cap, com si no hi capigués i l'haguessin entrat amb calçador. Però de glàndula cap ni una. Vaig mirar i remirar i no hi havia res que s'hi assemblés. Coses estranyes moltes, això sí, per escriure un llibre.

I ja em veu d'aquí cap allà amb el cap com un fogó pensant on deu petar la glàndula pineal. Llavors em va venir una inspiració, i una nit que prenia camamilla a la cuina vaig pensar: està dins el cor. No li ha passat mai, quan s'esglaia, que nota com un nus al pit? Doncs això vol dir que tiba la glàndula, perquè quan passa alguna desgràcia o algun ensurt, el cos i l'ànima, imagini-s'ho, s'espanten l'un de l'altre i es volen separar.

Ara no vull plorar, però la meva senyora va traspassar l'hivern passat. I ella, que era molt generosa amb tothom i ho donava tot, havia signat els papers que fan falta per donar els òrgans. Així que, amb molt de respecte, això sí, vaig demanar als metges si podia veure per favor el cor de la meva senyora. Segurament es van pensar que era algun romanço sentimental, i el cor i jo ens vam quedar sols. El tenien dins d'un congelador, perquè si no es fa malbé de seguida, però es veia ben clar.

Miri, jo ja m'hi vaig esforçar, però no vaig veure cap nus. Cap glàndula. D'ençà que ho he deixat per impossible. Serà veritat, no dic que no, si ho diuen els filòsofs ja m'explicarà. Però a hores d'ara no sé on para. I com li deia, crec que mai se sabrà, perquè quan morim el nus que lliga el cos i l'ànima es desfà per sempre.

Potser l'atabalo: perdoni. Pensi que tinc vuitanta-cinc anys, i és clar, encara que no ho vulguis no pots deixar de barrinar aquestes coses. Veig que ja se'n va. Si algun dia la troba, la glàndula, m'ho dirà, oi?

Comentaris

  • Descartes fent la Pineal, quina Glàndula![Ofensiu]
    nani | 17-06-2005


    mestre!
    Ha fet la Pinneal, parlant de Glàndules en Descartes!

    I clar que la substància pensant i la material han d'estar lligades (i ben lligades, esperem)... el que jo tampoc entenc és per què mitjançant una glàndula i no un nus de mariner.,.. potser viuriem més !!!

    però li he de comunicar que la Glàndula Pinneal sí que existeix (vaja, existeix quelcom que els il·lustrats en la matèria anomenen així) i que està, efectivament, al cervell.
    Com comprovar-ho?!
    vagi al GOOGLE i busqui "pineal" (en castellà) i a "imagenes" i... a descobrir parts del cos!!!

    el que no és cert és que aquesta glàndula faci la funció que deia Descartes que feia... com a mínim això és el que diu la nostra creença actual: la ciència.

    Si li agrada o desagrada DEscartes, el remeto a un escrit força delirant que li vaig dedicar anomenta:

    Déu vs el Geni Maligne (convidat especial: DESCARTES)

    i em diu què li sembla.

    A mi el tros del cor m'ha agradat, el tros del metge no per inversemblant...

    apa
    passiu B!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Joan Pau Inarejos Vendrell

Joan Pau Inarejos Vendrell

35 Relats

58 Comentaris

44601 Lectures

Valoració de l'autor: 8.86

Biografia:
Periodista, nascut el 1983, visc a Sant Boi de Llobregat. Escric relats i també articles sobre art, filosofia, llenguatge i actualitat. Podeu visitar el meu blog: www.inarell.blogspot.com