La Gimcana dels Collonets

Es deia Ezequiel i era un mico filós desfilosat perquè li va rotat i ben rotat i bé que va fer.

-Hahahaha!- com reia! (micosament, reia)
.
Va descobrir que posseïa la facultat (micós talent) de descollar-se els collons, com si fossin poms d'armari de carn i pèl.

-Hahahaha!- quina gràcia (micosíssima gràcia) que li va fer.

Ho aprofitaria per fer negoci, que ruc no era: era la mona Ezequeliosa, ell.

L'havia batejat així una bruixa pocasolta i soltapoca anomenada Lídia Massó amb el beneplàcit d'una amiga amb les incials E.B.

Feliç amb el nom pompós, glamurós, garbós, micós, joiós, estramboticós...l'Ezequiel les omplia de petons i de carícies castes i simiesques més autèntiques i dolces que no pas les de molts mascles humans (i ben creïble!).

-Proposo la Gimcana dels (meus) Collonets, tietes!- els va comunicar un dia, amb un somriure irresistible bondadós d'orella a orella.

*Aquí cal afegir/informar que les orelles les tenia erosionadetes degut a la seva mascota: un llangardaix ioguico-ayuasquer que se li cruspia els pàmpols a cremadent. Sort que es regeneraven. El reptil escatós el pinçava per la boca al final dels òrgans auditius i sí, sí, que la bestiola anava escalant a mesura que s'atipava. Entranyable, commovedor, emotiu. Allò era connexió i vincle. Una mascota així, quin gran què! L'havia empadronat i xipat. Li va tenyir la cua de color blau querubí per peculiaritzar-lo més. Amors inexplicables i sans. Orgasmes de l'ànima.

La Lídia i l'E van picar de mans amb la genial pensada del primat. Que n'era, de llest! El van abraçar i ell els va fer un massatge a la nuca, per desfer-los emocions negatives com algunes fruit de promeses de certs polítics, fossin locals, nacionals o internacionals.

L'energia de l'Ezequiel, valuosa, estava superbé emprar-la per a l'entreteniment, per a l'oci quasi nirvànic, conscient, espiritual. Els dos testicles estarien amagats en dos espais difícils (caldria fer preguntes a actors i actrius com una vella que remenava una cassola de musclos amb una titola de plàstic o un home que treballava el suro i feia miniatures de barbetes i dits dels peus amb quisca). El diàmetre de l'àrea de joc era tan ample com el de la suma de diners públics confiscats per marits de princeses i les pròpies princeses. O bé es reduïa (en un altre tram) al cervell d'un president que no sabia vocalitzar certs fonemes.

A la gresca hi participaria la gent de cada vila que, en temps festamajorenc, el llogués. L'Ezequiel cobraria, claríssim que ho tenia, sagrat i consagrat i reconsagrat. No tenia problemes d'autoestima. Dedicaria una abundosa part dels guanys a oenagés que lluitaven contra els conreus d'oli de parma, les que defensaven els vedells, les que salvaven pollets i les que evitaven medicacions vitalícies i anorreables de malalts mentals.

Atreia tant, La Gimcana dels Collonets, tan ben duta a terme a cada terme mercès a la inigualable imaginació de l'animal que estava recolzat pel cosmos per tal que ajudés el món! De resultes, a cada localitat hi hauria una estàtua commemorativa de la seva 'salerosa' figura.

Qui aconseguia trobar un collonet es feia un selfie acaronant-lo, prement-lo o treient-li pèls amb unes pinces de peixeter o punxant-lo com si fos una mandonguilla. El collonet no patia i, a més, era mal·leable.

Si algú -pocs- era capaç de fer-se amb la parella, hi saltava a sobre rebentant-los com si fossin bolets pets de llop. La multitud seguidora s'excitava, el cel es tornava de color macramé brut i plovia per netejar-se. Una catarsi col·lectiva, un luxe.
Per aquest motiu La Gimcana dels Collonets es popularitzà i extengué. L'Ezequiel prenia píndoles de la immortalitat (a cap altre ser del planeta li feien efecte) i va seguir, seguir, seguir...

La Lídia i l'E, velletes, a la residència geriàtrica geliàtrica (hi feia un xic de fred, els escatimaven cal·lefacció) picaven de mans en tenir notícies de com evolucionava el seu estimat i si les anava a visitar els deixava els collonets per a calmar la incertesa de la vida i elles que ho agraïen: tacte d'eternitat.