La gent diu que tot es possible...

Un relat de: patufeta

Era un divendres, i em va despertar el maleït soroll del despertador… Piiiiiiiip! Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip! Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!
-Ramon! Què et lleves!? - es va sentir des de la cuina.
El dia abans havia anat de festa i portava una ressaca a sobre… però bé, em vaig posar els texans i la primera samarreta que vaig trobar per l'armari en un temps rècord, feia tard, com sempre… vaig córrer cap a la parada del metro però no hi vaig ser a temps, se'm van tancar les portes davant dels morros. Quina ràbia! Si que començàvem bé el dia… em vaig asseure al primer banc que vaig trobar; al meu costat hi havia una noia d'origen àrab, era bufona, i tenia uns ulls que et glaçaven la sang que et corria per les venes; me la vaig quedar mirant una estona i ella em va somriure. Vaig veure arribar el metro que havia d'agafar Així que, sense estar segur si m'entendria li vaig dir adéu. Aquest cop sí, vaig pujar al vagó i em vaig repenjar a la paret del compartiment, vaig quedar-me contemplant els "grafitis" que decoraven les parets de l'estació… i d'aquesta manera em vaig quedar embadalit fins arribar a la meva parada, quan vaig sortir al carrer vaig tenir la sensació que aquell dia no presagiava res de bo, no és que sigui supersticiós ni res d'això, però érem divendres tretze… Just davant de la universitat vaig veure un petit grup de nois i noies, un xic més petits que jo, que envoltaven alguna cosa... m'hi vaig apropar i vaig descobrir que hi havia una dona que tirava les cartes. Aquella mirada... em sonaven molt els seus ulls però no sabia de què, així que, tan sols per veure si ho recordava, em vaig afegir a la cua.
Era el meu torn; em va preguntar l'edat, i el tema que més m'importava (salut, amor, família o diners) li vaig dir que la família, per contestar alguna cosa i me la vaig quedar mirant.
...No podia ser, però... eren idèntiques! La dona anava molt maquillada però aquells ulls, eren els de la noia amb qui m'havia assegut aquell matí a la parada de metro...
La dona em va predir que aquell matí havia conegut la meva ànima bessona, i que en aquells moments el seu esperit es trobava just davant meu. La gent fiu que tot es possible però... podia ser que la noia amb qui m'havia creuat feina una estona...?

Comentaris

  • Creia que m'hi anava a trobar...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 06-04-2007 | Valoració: 10

    ...amb un conte d'amor d'una xiqueta xicoteta que deus ser pel teu nom però he rebut una alenada fresca, ha estat un conte diriem o el podriem classificar com de terror, molt bona la idea i el desenvolupament.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

patufeta

4 Relats

1 Comentaris

3604 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00