La gata del nesprer i l'ombús

Un relat de: Mena Guiga
La gata tigrada, espavilada com ella sola, era dalt la tàpia, descoberta com l'espai que aquella paret no gaire alta circumdava. La bruixa li havia dit:

-Ets la Nispra Ombusa.

I així va quedar.

Dins el solar hi vivia un ombús, l'arbre de la bona ombra. S'havia fet gros -tindria una colla d'anys- i les arrels cercaven sortida. La Nispra Ombusa feia sots per ajudar-les. De resultes de tanta excavació molts dies acabava exhausta, però feliç. L'ombús li ho agraïa: la rebia maternalment entre el brancatge ample on la felina no acabava mai de descobrir nous amagatalls. L'ombús, a la base del tronc, exhibia una mena de rara muntanyeta, com tot ple de punys rotunds units que a la gata li encantava per tal d'esmolar-s'hi les ungles. L'arbre, llavors, sense la presència de cap vent, movia cada fulla, reacció a aquelles pessigolles.

La bruixa alimentava la Nispra. Hi anava a diari, a passar revista a aquell indret perifèric que tenia adossat al cor.

-Tu no ets exclusiva de l'ombús! També ets del nesprer!-li recordà, somrient.

El fruiter creixia en un lateral davant del mur. De tarannà vergonyós, que sumava a la producció de nespres, poques, però deliciosament selectes, sublimació de la seva ànima poètica. La bruixa les recol·lectava considerant-les tresors.

El nesprer es mirava un ametller imponent torçat cap a ponent, més avall. Se n'havia enamorat, un final d'hivern i l'amor se li enquistà. Volia parlar-hi via màgica, però no gosava.

-Nispra Ombusa, tens feinada, vine!

La bella vella dona li va xiuxiuejar una musiqueta. La felina, tot seguit, orellant sons de pluja fina, va emetre un 'mèu' fugaç i llepà el nas de la bruixa agenollada i inclinada cap a ella.

La Nispra, aquella nit negra sense lluna, va notar que arribava. L'home negre caminava a poc a poc, tot i que escapava d'alguna cosa pitjor que la força de les ones. Perseguit per intrús, per destorbar en una terra amb prou problemes. Cap culpa en tenia. La bruixa l'havia salvat de l'embat líquid i deixat prop del lloc de la gata i els arbres. Perdre de vista aquell ser aparegut del no-res amb una escombra el destarotà. Avançava en un somni? Las Nispra Ombusa va anar-lo a esperar. Se li acostà, acollidora, per tal de ser acaronada (així era com acaronava ella). L'home ho necessitava, molt. El tacte sedós del pèl de la gata ben alimentada amb menges de bruixa sàvia li provocà el plor. La Nispra, llavors, va fer-se fer seguir fins a l'ombús. L'home va haver d'escalar i saltar la tàpia. De cop, un raig selènic inesperat il·luminà l'arbre. L'home restà parat, amb un toc d'astorament. Aquella mola vegetal desprenia calor i ell es va adonar que tenia fred, molt, tot l'acumulat en l'aventura tràgica per preservar-se l'existència. Davant l'ombús un embús d'emocions va acabar esclatant, trencant el fred, recuperant el plorar.

-Venia a buscar-te fa tant!- l'ombús explicà, amb certa frustració- El meu alentiment no té perdó.

L'arbre pretenia haver pogut travessar un oceà amb les seves prolongacions subterrànies.

-No pateixis. Ella ho ha fet per tu, perquè ho demanaves-respongué, pensant en la bruixa. Es fixà en la part baixa de l'arbre. Aquella forma...estava canviant?

-Ets tu, Rinus?

Tancà els ulls.

L'estimava, l'estimava.

L'estima.

-T'estimo, t'estimo, t'estimo.

El darrer rinoceront blanc sudanès s'estava materialitzant, estirat, ocupant el lloc amorf que engrossia el baix de l'ombús. Es movia, lleugerament. Començava a respirar. L'home continuava amb els ulls clucs.

-Tant de bo suïn de por per una revenja còsmica, les males consciències dels que us van exterminar. Amic de la banya a la nàpia, sóc rere una tàpia...vine! Fem-ne el nostre espai! Amic voluminós i rebregat, de color sublimment trist, t'estimo, t'estimo, t'estimo. Et sabia traduir el somriure. I rèiem, plegats.

Les llàgrimes li anaven a raig, mullaven el corpulent mamífer traslladat per estels invisibles.

-La pluja fina us ha reunit- anuncià la gata.

L'home no analitzà res, un cop les pupil·les esguardaren. Surava, embriac de joia abraçant l'animal de grans dimensions portat d'una dimensió increïble per plantar-se en aquella altra, amb ell.

El rinoceront s'aixecà. L'herba alta i abundosa el reclamava. Se n'atipà mentre l'home era conduït per la Nispra Ombusa a menjar, també: el nesprer oferia espontànies nespres saboroses i, distant, l'ametller, mostrava nutritives ametlles. La gata era allà. Refé el caminet cap el nesprer amb una corona de flors blanques al cap, se la va treure i li va penjar en una branca central. El nesprer experimentà un aleteig de papallones en cada cèl·lula. Els cercles concèntrics dels dins de cada arbre van dilatar-se energèticament fins al setè cel, on s'interseccionaren i fusionaren.

Aquelles escenes, aquell magnífic espectacle visualitzava la bruixa en la seva meditació d'abans d'allitar-se. Un estat nirvànic l'agafava del bracet.
L'endemà aniria a afegir-se a aquells sers que rescatava d'universos perduts i així no hauria de lluitar amb el ferm infern de la seva realitat al frenopàtic.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

792 Relats

832 Comentaris

282066 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com