Cercador
La gata blanca i negra del llimoner
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
S'hi enfilava, hi sovintejava. Li agradava aquella segona branca,comptant des de baix, del llimoner quatre estacions. Era ideal, equilibrada entre sol i ombra. Si calia estar a recer del vent, llavors sí, saltava i entrava a la llar. Buscava la cofa folrada amb la flassadeta, s'hi encargolava i, feliç, ronxava. La Roser li deia:
-Maggie! Preciosa meva! Tresoret meu de colors de pel·lícula d'abans! Gatoneta que té els ulls rere un antifaç negre! Adorable meva!
Els òrgans de la vista de la Maggie semblaven mirar per forats de finestres tancades, per la manera en com les taques de pèl fosc li cobrien la cara. Podria haver estat una gata pirata, amb els pedaços obscurs tapant ...tapant res: les ninetes verdosenques de la felina lluïen. Encisaven a la Roser.
La Maggie, però, feia un posat tristoi, com si fos del signe capricorn, algú havia comentat. De fet, preferia la soledat. Les altres dues gates de la casa ho sabien i no insistien en relacionar-s'hi, respectant-li el caràcter que la Roser també comprenia.
La Maggie només s'entregava al llimoner. En ser normalment carregat de fruits amb aquell groc que li alegrava l'ànim, s'hi sentia a gust, tot i que l'olor dels cítrics no l'entusiasmava. Si mentre dormisquejava a la branca sentia el so d'una llimona que queia, orellava, mirava avall i badallava, i si el badall no era somriure senyal que es tractava d'una pobre llimona que l'arbre, massa farcit, avortava.
La Maggie estava malalta. No va avisar gens. Salvar-la va ser un impossible.
La Roser va plorar sota el llimoner, sota el qual la Maggie era enterrada. Llàgrimes amargues que l'ànima de la gata recollia i endolcia per a regar un altre llimoner, el d'una dimensió on es trobarien...més endavant.
-Maggie! Preciosa meva! Tresoret meu de colors de pel·lícula d'abans! Gatoneta que té els ulls rere un antifaç negre! Adorable meva!
Els òrgans de la vista de la Maggie semblaven mirar per forats de finestres tancades, per la manera en com les taques de pèl fosc li cobrien la cara. Podria haver estat una gata pirata, amb els pedaços obscurs tapant ...tapant res: les ninetes verdosenques de la felina lluïen. Encisaven a la Roser.
La Maggie, però, feia un posat tristoi, com si fos del signe capricorn, algú havia comentat. De fet, preferia la soledat. Les altres dues gates de la casa ho sabien i no insistien en relacionar-s'hi, respectant-li el caràcter que la Roser també comprenia.
La Maggie només s'entregava al llimoner. En ser normalment carregat de fruits amb aquell groc que li alegrava l'ànim, s'hi sentia a gust, tot i que l'olor dels cítrics no l'entusiasmava. Si mentre dormisquejava a la branca sentia el so d'una llimona que queia, orellava, mirava avall i badallava, i si el badall no era somriure senyal que es tractava d'una pobre llimona que l'arbre, massa farcit, avortava.
La Maggie estava malalta. No va avisar gens. Salvar-la va ser un impossible.
La Roser va plorar sota el llimoner, sota el qual la Maggie era enterrada. Llàgrimes amargues que l'ànima de la gata recollia i endolcia per a regar un altre llimoner, el d'una dimensió on es trobarien...més endavant.
Comentaris
-
Mena...[Ofensiu]Montseblanc | 20-02-2018
...jo crec que, com a mi, a tu ja et cal la primavera i que la sang bulli una mica i que et marxi aquesta visió tan negra. Vinc de l'altre relat, encara impressionada, i em trobo amb la gata malalta i que es mora. Sort que hi ha la possibilitat del retrobament més enllà...
Gràcies per fer-me imaginar la carona de la gata i el seu posat sota el llimoner farcit de grocs d' esperança.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436404 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com