LA GANA

Un relat de: Charlie
Ella ho era tot. De fet, era l’única cosa que tenia sentit.

La veia cada mati, cada dia, de manera repetitiva, i tanta repetició es va tornar obsessió.
Esperava veure-la al metro sobre les 8.30. Aquella era l’hora. L’hora en què tot es tornava desig i atracció sense mesura.
Esperava veure quin jersei, quina camisa o quins pantalons duia per intuir-la, imaginar-la, despullar-la.
Era tot el que esperava i el meu al·licient a la meva merda de vida rutinària de pare casat, amb una filla de set anys que s’avergonyiria del meu comportament.
Em sentia culpable.
Però no podia, o millor dit, no volia evitar-ho.

La veia. I tot callava.
Fins i tot la veu de la consciència es quedava afònica.
Era veure-la i el món s’obria.
S’obria a la meva imaginació perniciosa que feia que la mirés dissimuladament per detallar cada centímetre de la seva pell, cada gest, cada reacció que tenia. La meva imaginació me la cedia sense obstacles. Me l’oferia com jo volia. Tota a la meva disposició.

I llavors, la tenia a l’abast. La ment me la deixava anar a caçar.

El seu coll calent desprenia una olor que invitava a entrar, i sota el seu jersei fi s’intuïen uns pits que només desitjava ficar-me’ls a la boca.
Menjar-me’ls sencers, començant pel mugró ben dur i sentir-los a les mans apretant-los fins al punt en què el dolor és tolerable i plaent.
Volia estar a la seva panxa i jugar amb el seu melic. Llepar-lo i estar-hi una estona allà estirat, posant-me calent, veient com em cridava el seu pubis que mirava fixament.
Però no tenia pressa, volia gaudir-la poc a poc.
Volia que la seva olor i la seva escalfor entrés en mi i no em deixés mai.
Acariciar-la lentament.
Baixar-li les calces lentament, mentre li ficava un dit a la boca. No per fer-la patir, al contrari, perquè gaudís cada instant. Deixar-li tot a mig abaixar.
Mirar-la, oferint-se sense començar.
Mirar-la per primera vegada descaradament.
Mirar-la de dalt a baix, els seus pits, llavis, malucs i cul. I el seu sexe que només volia tenir humit entre les meves mans.
Desitjava el seu cony. El desitjava sentir amb les mans, amb la boca i amb la polla. El necessitava. El volia tastar i tenir. Penetrar i gaudir. La volia gemegant. La volia tota sencera.
I necessitava acostar-m’hi per darrera, quan em mostrava tot el seu cul i clavar-li profundament la polla. Pel cul. Ben endins. Sense avís. Sense preliminars. Perquè volia que el seu gemec fort se’m clavés al cervell per sempre.

Però això era la meva imaginació i sabia que em resistia a tocar-la, a atansar-me, a parlar amb ella perquè si començava me la voldria menjar sencera.

I un dia no vaig poder més...
i vaig decidir menjar-me-la.
No ho hauria d’haver fet, ho sé, no queda bé.
Però la vaig tallar a trossets ben petits i la vaig devorar.
Cada trosset, ben petit, gola avall.
Sense pensar en el que feia, per instint.
I ja no hi havia culpa. Ni desig. Ni atracció.

Tota la meva merda de vida costava d’empassar, però amb esforç, ho aconseguia.
La culpa, els remordiments, la imaginació i la il·lusió de sentir-me viu acabava al meu estómac ben digerit. M’ho empassava tot. M’alimentava d’això; menjar ràpid, fastigós i que et deixa amb gana.
Però com tot àpat de merda, un cop ho devores, cal fer cas al metge i fer, de tant en tant, una dieta depurativa.

Doncs això, menjar-me la merda i vomitar les paraules.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Charlie

11 Relats

4 Comentaris

3996 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33