LA GALLINA VELLA

Sabia que era la més vella del galliner i els amos també ho sabien. Aquella gallina es considerava afortunada perquè tenia tot el que necessitava: llibertat de moviments, menjar garantit, aixopluc i un únic gall que, això sí, havia de compartir amb totes les altres, una trentena, que vivien en aquella comunitat. Massa colla, segons ella, i això no li agradava. El fet de ser la més vella no li atorgava cap mena de preferència per al gall, sinó més aviat el contrari. La seva vida, com la de la resta, era absolutament rutinària, però era la seva vida i no es plantejava cap canvi. Alguna vegada havia tingut el rampell d’ampliar l’horitzó fins més enllà de l’espai conegut, però no va gosar a fer-ho. Era molt poruga i, de fet, allà ja hi estava prou bé i no en tenia cap necessitat. Per la seva banda, el gall era ben tractat, tant per les gallines com per els amos. Havia de ser així, per be de tots. I és que tanta activitat desgastava molt i calia mantenir-lo en bona forma.

A trenc d’alba, el gall es despertava del seu lleuger son i mirant de reüll tot el gallinam que tenia pel seu voltant, estirava el coll i engegava el seu cridaner cant, tocant diana. Les gallines responien amb un sorollós cloqueig i sortien de seguida cap el terreny davant la masia, prou gran per a elles. Sabien que ja els havien escampat el menjar i que només calia picotejar, mentres anaven caminant d’un costat a l’altre amb tota llibertat. I així tot el dia fins que a la posta de sol tornaven a entrar al seu espai, per anar-se’n a dormir, si és que ell gall les deixava tranquil•les.

Però un dia, la seva curiositat la va portar més enllà dels límits habituals. Havia sentit un escataineig que no venia de gaire lluny. Era un cloquejar de lament que expressava un estat d’angoixa i va voler escatir quina era la causa. A mitja tarda, tot i que temorosa, però ben decidida, se’n va anar cap el lloc d’on sortien aquells crits d’altres femelles que no eren del seu galliner. Va arribar a l’edifici i com que la porta era oberta hi va entrar. El que va veure li va posar la carn de gallina (mai més ben dit). Tretze mil gallines eren allà, en unes llarguíssimes fileres, darrera els barrots per on treien el caparró per menjar, unes a tocar de les altres, massificades. La seva exclusiva missió era la de pondre ous. Uns llums les mantenien despertes per tal que no paressin de menjar el pinso. No distingien el dia de la nit. I no hi havia cap gall.

La pobra gallina no entenia res i el que va veure no li va agradar gens. A corre-cuita se’n va anar fins a la seguretat de casa seva. A l’arribar va veure l’amo que l’esperava. Tot i que se’l veia content, ella temia rebre una esbroncada per la seva escapada. Però, no. L’amo no va dir res, la va agafar i se la va endur a la masia. L’endemà hi havia una trobada familiar i calia preparar una bona escudella i tothom sap, menys ella, que gallina vella fa bon caldo.