La funció de sempre

Un relat de: Marta Palomeras Ferran
S’aixeca ben matinera. A la primavera i a l'estiu dorm gairebé sense tapar-se. El sac li serveix sobretot per sentir-se protegida amb el contacte. Per sortir del caixer, empeny la porta amb la ma esquerra i amb la dreta s’arregla els cabells greixosos. A fora, tranquil·litat i aire fresc. La lluna i les estrelles estan a punt d’anar a dormir. Es dirigeix a la fleca de la plaça del teatre, on sempre li guarden alguna barra que ha sobrat del dia abans. Se la posa a la bossa i comença a caminar.

Les persianes de les cases pugen a poc a poc, ara aquí, ara allà, segurament després de la insistència d’algun despertador estrident. Ella camina dos carrers més fins arribar a la baixada de terra. S’asseu sempre a la mateixa pedra, amb l’emoció del primer dia. Ell no tarda a arribar i s’acomoda al seu costat, en una pedra que és una mica més baixa que la seva, així queden ben a prop, els caps ben anivellats, i això no sap si passa sense voler o ho fan una mica expressament.
Ella treu el pa i ell du alguna fruita. Comparteixen tot el que tenen, espectadors d’una funció que cada dia es repeteix i que cada dia és diferent. Una llum prudent s’insinua per sobre l’horitzó i, de sobte, la imatge del sol que s’imposa. A l’altra banda del planeta hi ha altres ulls davant d’altres horitzons. Ells diuen bon dia i els altres adéu, fins demà. Quina perfecció el fer constant de la vida!

S'acomiaden. De seguida, la pujada i l’asfalt. A la plaça, s’asseu davant de la fleca. Treu la flauta i el platet. De tant en tant, alguna moneda, un entrepà o un croissant. I les monedes que sempre fan aquell so, en picar les unes amb les altres! Dissabte al vespre, cua de gent guarnida davant del teatre. Ella recull, flauta, plat i monedes. Es dirigeix a la botiga de menjar preparat per endur-se dos menús, calents i s’allunya per veure el segon espectacle del dia, ara, davant la muntanya. Mentre camina, s'arregla els cabells greixosos i nota com a l’esquena se li claven mirades de pena.

Comentaris

  • Quotidianitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-05-2018 | Valoració: 10

    Un relat magnífic, realista, descriptor, perfectament caracteritzat. Sembla que el dia a dia faci més suportable la difícil situació. Tant de bo algun dia la caritat deixi de ser l'única forma de subsistència de tanta gent! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: