La funció de sempre

Un relat de: Marta Palomeras Ferran
S’aixeca ben matinera. A la primavera i a l'estiu dorm gairebé sense tapar-se. El sac li serveix sobretot per sentir-se protegida amb el contacte. Per sortir del caixer, empeny la porta amb la ma esquerra i amb la dreta s’arregla els cabells greixosos. A fora, tranquil·litat i aire fresc. La lluna i les estrelles estan a punt d’anar a dormir. Es dirigeix a la fleca de la plaça del teatre, on sempre li guarden alguna barra que ha sobrat del dia abans. Se la posa a la bossa i comença a caminar.

Les persianes de les cases pugen a poc a poc, ara aquí, ara allà, segurament després de la insistència d’algun despertador estrident. Ella camina dos carrers més fins arribar a la baixada de terra. S’asseu sempre a la mateixa pedra, amb l’emoció del primer dia. Ell no tarda a arribar i s’acomoda al seu costat, en una pedra que és una mica més baixa que la seva, així queden ben a prop, els caps ben anivellats, i això no sap si passa sense voler o ho fan una mica expressament.
Ella treu el pa i ell du alguna fruita. Comparteixen tot el que tenen, espectadors d’una funció que cada dia es repeteix i que cada dia és diferent. Una llum prudent s’insinua per sobre l’horitzó i, de sobte, la imatge del sol que s’imposa. A l’altra banda del planeta hi ha altres ulls davant d’altres horitzons. Ells diuen bon dia i els altres adéu, fins demà. Quina perfecció el fer constant de la vida!

S'acomiaden. De seguida, la pujada i l’asfalt. A la plaça, s’asseu davant de la fleca. Treu la flauta i el platet. De tant en tant, alguna moneda, un entrepà o un croissant. I les monedes que sempre fan aquell so, en picar les unes amb les altres! Dissabte al vespre, cua de gent guarnida davant del teatre. Ella recull, flauta, plat i monedes. Es dirigeix a la botiga de menjar preparat per endur-se dos menús, calents i s’allunya per veure el segon espectacle del dia, ara, davant la muntanya. Mentre camina, s'arregla els cabells greixosos i nota com a l’esquena se li claven mirades de pena.

Comentaris

  • Quotidianitat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 27-05-2018 | Valoració: 10

    Un relat magnífic, realista, descriptor, perfectament caracteritzat. Sembla que el dia a dia faci més suportable la difícil situació. Tant de bo algun dia la caritat deixi de ser l'única forma de subsistència de tanta gent! Una abraçada.

    Aleix