LA FULLA

Un relat de: Ravegal
..... la cambra és una mica esgaiada amb les parets de color blanc, un blanc que el temps ha anat esgrogueint i escrostonant, en alguns indrets, les moltes capes de pintura que ara s’aixequen com pètals a punt de caure d’una flor envellida. Al sostre, unes taques d’humitat dibuixen unes formes irregulars que el baixant de la teulada s’encarrega d’anar renovant cada vegada que plou. Els mobles, un llit de matrimoni que grinyola, dues tauletes amb calaixos que s’obstinen a no obrir-se ni a tancar-se, dues cadires bellugadisses i un armari amb mirall, són d’un disseny desganat que, pels anys, podrien ser antics però no passen d’antiquats. Una finestra, amb la pintura resseca que deixa veure les clivelles de la fusta vella, permet veure un petit pati amb testos arrenglerats, en altre temps ben cuidats, un arbre escanyolit, una buguenvíl•lia sempre vestida de flors vermelles i una heura que omple de verd totes les parets. Mai no havien pensat si la cambra era gran o petita. Ara que és tot el seu mon, és un mon petit. Massa petit.
Han viscut molts anys junts, tants que ja no recorden les seves vides separades. Els records d’infantesa i joventut formen una bolic que cal descabdellar per destriar-los. Han fet el camí plegats, primer agafats per l’espatlla i la cintura, amb besades, carícies i tota una vida per davant, després, de bracet, amb les responsabilitats i preocupacions del dia a dia, finalment, recorden i enyoren la vida que ja han deixat enrere, caminant agafats de la mà, una actitud pràctica que permet compensar el balanceig amb que l’edat ha guarnit la seva vellesa. En el joc de la vida sempre els havien tocat unes cartes que els permetien gaudir de la partida, no guanyar-la, - del joc de la vida mai ningú no en surt vencedor - fins que en una donada tot van ser vuits i nous i cartes que no lliguen.
La malaltia els ha reclòs a tots dos dins de la cambra, l’un al llit, l’altre als peus del llit. L’un disposat a donar-ho tot, l’altre resignat a haver-ho d’acceptar tot. Però s’estimen. Es miren als ulls i riuen. Es miren als ulls i ploren. Es miren als ulls i no els cal dir res. De nit, tots dos al llit, quan la son obre una clariana però fosca no deixa veure el sostre, sota els llençols, s’agafen de la mà i es retroben, cadascú amb els seus pensaments.
El temps ha anat passant i la malaltia ha invalidat progressivament el seu hoste. A fora, les estacions s’han deixat pas, l’una a l’altra. La tardor ja és a les acaballes. Les fulles han perdut el seu color i d’una en una van caient en un vol erràtic. L’heura deixa veure la rudesa de la paret, l’arbre deixa veure el blau del cel. Des del forçat allitament, la mirada, a través de la finestra, segueix dia a dia, la despullada de les plantes.
- Veus – li diu – cauen a manats. Quan caigui l’ultima fulla de l’arbre serà el moment. Me’n aniré.
Aquestes paraules de mal averany fereixen l’enteniment i els sentits però tots dos saben que hi ha un final i que s’acosta. Les mans s’agafen. Les mirades es perden finestra enllà. Encara queden fulles.
L’arbre ha quedat nu. L’hivern avança i el fred domina el paisatge i entumeix els sentits. Només una fulla es resisteix a caure. La fulla díscola uns dies apareix perlada de rosada, d’altres emblanquinada de gebre o bellugadissa pel ventijol. I no cau. El dia de l’adéu no arriba, i el temps passa. Suaument la bonança, a cops de colze amb els últims freds, es va fent el seu lloc. Totes les plantes s’omplen de petits botons verds que es desclouen transformant-se en diminutes fulles i petites flors. I arriba la primavera i tot torna a ser verd i florit.
- Ja que encara sóc aquí, m’agradaria sortir saludar el sol i somriure a les plantes. Han sobreviscut l’hivern, com jo. Ajuda’m, si us plau.
I agafats de bracet, a poc a poc, s’encaminen amb pas vacil•lant a veure l’esclat de la primavera. Tot es ufanós i les tonalitats de verd i rosa omplen els ulls amb una simfonia de colors. Lentament passen per sota la capçada de l’arbre. L’un ja ho sap, l’altre no se’n adona, que aquella última fulla, la que no va caure, encara hi és, lligada amb un fil.

FI

Es un final bonic, si. Però només és un conte.


Comentaris

  • El fil que aguanta la fulla[Ofensiu]
    Montseblanc | 29-12-2019

    Oooh és preciós el teu conte, molt.
    Tot ell ple de malenconia, nostàlgia, tristesa... I a la vegada xopat d’amor, per l’ésser humà i per la natura, que al final som un tot. M’han encantat les teves descripcions, de la cambra, del que es veu per la finestra. Situes molt bé al lector, tant físicament com anímicament. I t’agraeixo el final, perquè avui diumenge, que el sol encara no ha aconseguit trencar les boires, m’hagués fet plorar la mort. En canvi, el final al jardí, amb el que a mi m’agraden els jardins (sobretot mig abandonats) m’ha semblat perfecte.
    Gràcies per compartir-lo. Gràcies per comentar-me.
    Que tinguis un molt bon 2020.

  • Melangiós.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 28-12-2019 | Valoració: 10

    Un relat trist i melangiós, on la natura i el que ha construït l'ésser humà i àdhuc la pròpia vida humana van de bracet formant una simbiosis indefugible, indestriable... Sort que al fina és fa trampa! la fulla no cau per què està lligada d'un fil! un text que m'ha agradat, tot i que jo l'hagués fet més concís bo i eliminant paraules sobreres... .segons el meu punt de vista... Nil.