LA FUGIDA (VI ETAPA)

Un relat de: MariaM
Anit no podia dormir. Durant el dia em sentia pertorbada i de nit continuava la meva inquietud, per molt que volgués tranquil·litzar-me. En aquesta etapa procuraré ser més comunicativa, no aïllar-me tal com tendeixo a fer.
Ja he començat a fer-ho; he estat pensant en aquell `pis buit al que vaig acompanyar a la meva amiga Isabel. Serà el meu conte d’avui.
“La meva amiga Isabel sempre em sorprèn. Ens havíem trobat abans de l’estiu; ho solem fer quan s’apropen les vacances i parlem dels nostres plans estiuencs. És molt viatgera i, aquell any, en tornar del Festival de Música del Marroc, volia anar uns dies a Mojácar. És el poble on van néixer els seus avis i ella encara no hi havia estat mai. També em digué que havia llogat un pis a Arenys de Mar. Un pis petit però lluminós i a prop del mar; l’havia llogat sense intermediaris, a un antic mariner que l’havia heretat i, a partir d’aquí, una llarga història. El propietari va entregar-li les claus, normal. El que ni a ella ni a mi ens ho semblava tant, fou que les claus anaven en un clauer, força deslluït, de Mojácar. Ella estava intrigada i ens vam acomiadar amb la incògnita penjada a l’aire.
En tornà de vacances em trucà trasbalsada; el que volia dir-me no ho podia fer per telèfon i m’instà a acompanyar-la a Arenys. Alguna cosa m’avançà durant el viatge, per tant, ja estava avisada i no em va sorprendre massa trobar un policia al peu de l’escala i una cinta impedint l’entrada al pis. Ella s’identificà i ens facilitaren l’accés.
El que es podia veure era una escala de pintor, pots de pintura i les restes que havien rascat de les parets. La feina, tot just començada, havia estat abandonada i no de manera voluntària. Fou durant l’operació de picar les parets, quan d’una d’elles, se’n caigué un bon tros; la resta l’havia enderrocat la policia. La troballa se l’enduria la científica aquell mateix matí. No ens deixaven apropar-nos-hi massa, però el suficient com per veure’n una bona part.
La divulgació que les sèries televisives fan de certes situacions, ens ajudà a mantenir-nos fermes davant d’aquell espectacle horripilant. Xarxes de pescador podrides, llums d’oli rovellats i unes restes humanes mig cobertes amb un plàstic recent posat. Enmig de teranyines i excrements de rates mortes, uns altres ossos, l’esquelet d’una figura petita, infantil, potser. Estàvem esgarrifades, però, aguantàvem.
Ens hi deixaren entrar, possiblement, perquè la Isabel, a més de llogatera, enfrontada a la macabra descoberta, identificà les persones de la foto que era a terra mig rosegada per les rates, amb una d’igual, que corria per casa dels seus avis quan ella era petita. En el grup familiar s’hi veia un germà de l’avi i una nebodeta. Havien marxat lluny, solien dir, havien desaparegut de Mojacar.
El pis que havia llogat, no estava tan buit com semblava. Era ple d’interrogants que la policia hauria d’esbrinar però que a la Isabel li costaria treure’s del cap”.

Comentaris

  • Una amiga molt sentida.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 19-04-2019

    Vaja relat! Resulta molt entretingut com ho expresses amb els seus principis i les seues situacions que vessa a través del temps els detalls que pis que havia llogat.
    Molt bo, MariaM
    Una abraçada...
    Perla de vellut

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: