LA FUGIDA (III ETAPA)

Un relat de: MariaM
M’he despertat fa estona; he dormit millor del que em pensava tot i que em va costar agafar el son. M’ho havien advertit, i ho he pogut comprovar que, sovint, el cansament surt un cop ets al llit. La jornada per a mi fou dura perquè no estic avesada a caminar tant. Vaig procurar fer-ho al meu ritme, sense neguitejar-me i, si en algun moment perdia peu i quedava un pèl endarrerida, respecte els companys, els deixava fer. El que te de bo el Camino és la confraternitat que uneix els caminants; es respira en l’ambient, et sents acompanyada d’una manera subtil, ens respectem uns als altres, respectem, justament les nostres solituds, quan s’escau. Tal vegada m’escapolaria del Camino si no fos així. Iniciar-lo haurà estat un encert, encara que, per dificultats físiques, no pogués continuar.
He sortit de puntetes per tal de no despertar ningú; les companyes que he tingut aquesta nit són més dormilegues que no pas jo. Avui no trucaré als pares. En sentir-me ahir, suposo que estaran més tranquils, i jo també. Em convé mantenir aquesta distància que em vaig imposar al donar el pas enrere. Sens dubte i, si més no fins ara, és el que m’ha resultat més incòmode de tots els que hauré donat a la vida.
Al menjador no he estat sola. Hi ha hagut molts pelegrins que hauran sortit alhora amb el sol. I jo gairebé, però, el que he pogut copsar, s’ho valia. La llum, la claror de l’alba, conferia al que veien els meus ulls, l’aspecte d’un paratge irreal, incapaç de ser descrit. Irreal, també, és el que em sembla la meva presència aquí fent aquest Camí. Però no hi dono més voltes, aquí, n’estic certa, tot és possible, senzillament, possible.
Quan acabi de preparar-me pel recorregut que m’espera, començaré la marxa; em convé portar-los hi un cert avantatge perquè, tot i així, aviat m’atraparan.

La caminada d’avui ha estat, per a mi, encara més dura. Si em creia que per haver-la tastat, avui ja fora la “super”, la pelegrina 10, anava ben errada, m’avergonyeixo tan sols de pensar-hi. El que ha estat un regal de l’Apòstol, és haver tingut l’ocasió propícia per contemplar, en silenci, el que m’anava trobant. Degut a l’hora que era caminava quasi sola; els companys d’ahir o eren ja més endavant, o més enrere i no he pogut evitar l’emoció, el sentiment de gratitud, en pensar que en cada arbre i en cada pedra, encara devia queda-hi el rastre de milers de pelegrins que m’han precedit.
Ha vingut a trencar l’encant, un caminant en bicicleta que fa el Camí tot pedalejant. En passar pel meu costat m’ha saludat distret, però, inesperadament, ha afluixat el ritme i s’ha adaptat al meu. Just en aquell moment, l’he reconegut; abstreta com estava, abans ni me l’havia mirat. Els dos hem quedat desconcertats. Ell ha baixat de la bici, ens hem aturat alhora i ens hem abraçat. Ha estat una abraçada breu; ens hem mirat de fit a fit, els dos visiblement emocionats, ell amb els ulls brillants i a mi, amb la sensibilitat a flor de pell, se m’ha escapat una llàgrima que no he dissimulat. Hem desfet l’abraçada a poc a poc, amb molt de sentiment, però, sense paraules. Les mans, soles i mig perdudes, es resistien a separar-se.
La darrera vegada que ens havíem trobat, fou en el lloc i el dia de la meva fugida. En aquella ocasió no ens havíem acomiadat, tampoc avui; tàcitament, ho hem fet enmig d’un silenci còmplice, com si ho haguéssim acordat d’antuvi.

Amb el sobtat rencontre, l’emoció i l’amalgama de records, molt especialment els d’aquell dia, avui ha estat impossible de pensar una història, inventada o real, que no fos la meva, per explicar als companys. Demà serà un altre dia. Diferent, però.

Comentaris

  • Excel.lent: [Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 10-04-2019 | Valoració: 10

    Una fugida molt bona i molt interessant, que té molta sensibilitat en l'encontre amb aquell joven en bicicleta, que m'ha impressionat. Tota una varietat de fugida.
    La meua enhorabona... MariaM.
    Una abraçada.
    Perla de vellut