LA FUGIDA (I ETAPA )

No hi ha res de més bell que quan al migdia el sol es troba suspès sobre el centre de l’horitzó marí. Anava amb tren i mentre remenava els records del meu passat recent, camí al futur, “cap el no sé, encara on”, em vaig quedar mirant fixament la superfície deserta de l’aigua. M’havia pres un tranquil.litzant i, entre això i la monotonia del paisatge, ara ja lluny del mar, en terres de Castella, m’hauré adormit. El tren s’havia aturat i el moviment de passatgers que l’abandonaven, em va despertar. Ells arribaven al seu destí, però, el meu era incert. No havia planificat el viatge ni, per suposat, l’esdeveniment que ha estat la causa de la meva fugida. Perquè, sí, estic fugint del que era, fins aquest matí, el meu projecte de vida.
El tren ha reprès la marxa lliscant en silenci sota la claror de la lluna. Tot contemplant-la, m’imaginava on em conduirien, el tren i la meva decisió. Havia tingut un impuls, just a l’inici de la fugida, en arribar a casa i canviar-me de roba. Sabia que em calia estar sola, si més no uns dies, però temia aïllar-me, m’espantava la idea de la solitud. I fou aleshores, quan vaig pensar amb el Camí de Santiago. L’equipatge, lleuger i totalment inadequat, l’encabí en una bossa de mà i, amb molt poca informació, em dirigí directament a l’estació.
I, entre el mar, la dormida, la lluna i les cabòries, allà estava jo, a punt de finalitzar el viatge. Aquesta vegada la mirada es fixà en els meus peus, ficats dintre d’unes sabates blanques de taló alt, poc apropiades, també, pel camí que anava a emprendre.
Porto fugida un dia i una nit. He descansat en un hotel de cinc estrelles, em calia! Avui he matinat, m’he llançat al carrer i m’he documentat; aquí, en plena ruta del Camí, no costa pas gaire; comerços i punts d’informació a plaer, estan ben preparats per a rebre els pelegrins de tota mena i nacionalitats. D’entre tots, possiblement, jo en sigui la més ignorant respecte el tema. M’han assessorat i crec que, pel que fa a l’equipament, me’n sortiré. Altra cosa serà quan comenci a caminar.
A migdia he arribat al meu punt de partida; me l’han aconsellat i he fet cap en una fonda. He estat sola en una habitació, però, ja sé que d’ara endavant, serà a compartir. Les taules ho són totes; bancs llargs de com a mínim per a dotze persones. Avui l’he encertada, he anat a raure a un grup de gent molt trempada. Si dic avui, és perquè no sempre coincidirem. Cadascú camina al seu ritme i es distribueix els trams i el temps, segons les circumstàncies; caigudes, llagues... ai, pobre de mi!
No me n’he amagat pas de la meva inexperiència, sortosament, no en sóc l’única en les mateixes condicions i, en general, tots estan i són molt animats. Pel que m’han dit, durant el camí o a la vesprada havent sopat, els que coincideixen, s’expliquen contes o històries; la idea m’ha semblat genial, és una bona manera de conèixer gent i oblidar-se de les penúries de durant el dia.
De moment he sentit bones vibracions. Del Camí en sé generalitats: que en els seus orígens fou una pelegrinatge catòlic i que, actualment, per a uns encara és de devoció, de penediment, o de perdó i per altres un motiu, simplement, per caminar o per fer coneixences. Quin dels casos podria ser el meu? Cap d’ells. En principi, fugir fora el que s’hi assemblaria mes, tot i que m’agradaria que s’esdevingués en un espai de reflexió o de trobament, de silenci interior. De moment, cas de preguntar-m’ho, no els hi penso parlar del veritable motiu de la meva fugida.
Demà, per a mi, serà la prova de foc. Començo el Camí.