Cercador
La fugida dels calçots
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El cas, i com un cabàs, és que una vegada un calçot i una calçota es van ajuntar i van tenir una munió de fills i filles, vaja, una extensa calçotada.
S'acostava el temps de ser cruspits per gent afamada d'àpat tradicional i calia tocar el dos. Aquella nit de lluna plena van sortir de la terra mare que els acollia generosament, terra amorosament conreada pels pagesos amb ajuda d'excrements i d'altres afegitons, nodridors, que col.laboren a donar a aquesta hortalissa aquell gustet indefinible, tan indefinible que els adjectius estan frustrats.
Era per veure i filmar. Centenars, milers de calçots, un darrere l'altre, marxant cap a terres de llibertat, cap a recons inexplorats per l'ésser humà.
Però una persona sí que els va fotografiar. És clar que la imatge era tan repetitiva que es va adormir. D'aleshores ençà, aquesta persona anònima, quan no pot agafar el son, compta calçots.
Els calçots, per no ser reconeguts, buscaven el dissimul. Alguns anaven d'escombretes de criatura. Penós. O de fregalls de bàter. Fastigós. Alguns van desestendre roba i s'hi van introduir. Calçots camises, calçots mitjons, calçots calces i calçots calçotets?
N'hi va haver que, calçasses, feien el que deia la calçota i sense cap mena de criteri propi fein veure que eren cucs yeyés.
Molts es perdien pel camí, sense GPS.
Els porucs arrelaven inevitablement. Acabarien a les brases al restaurant?
Avançaven caracteritzats per la incertesa també.
Unes quantes desenes es van enfonsar en un rec.
-Rec...recoi!- exclamaven abans d'ofegar-se miserablement.
Un grapat va optar per fer de calçot-monument i van fer el primer castellet de calçots. Van arribar a la lluna i als planetes. Van crear la Via Calçot.
I els que quedaven? No eren gaires! Que consti que jo no ho hauria de dir això, ara. Ai, sóc xerraire de mena! Aquests calçots van tenir la gran sort d'anar a parar a casa meva. Els tenim al pati, entre les euryops i els botonets. No ens els menjarem, els ho vam prometre. Ells, a canvi, ens volen agrair l'estada netejant la casa: treuen la pols, escombren, freguen. I no es queixen dels seus veïns: llimacs, cucs, cargols i cargoles.
S'acostava el temps de ser cruspits per gent afamada d'àpat tradicional i calia tocar el dos. Aquella nit de lluna plena van sortir de la terra mare que els acollia generosament, terra amorosament conreada pels pagesos amb ajuda d'excrements i d'altres afegitons, nodridors, que col.laboren a donar a aquesta hortalissa aquell gustet indefinible, tan indefinible que els adjectius estan frustrats.
Era per veure i filmar. Centenars, milers de calçots, un darrere l'altre, marxant cap a terres de llibertat, cap a recons inexplorats per l'ésser humà.
Però una persona sí que els va fotografiar. És clar que la imatge era tan repetitiva que es va adormir. D'aleshores ençà, aquesta persona anònima, quan no pot agafar el son, compta calçots.
Els calçots, per no ser reconeguts, buscaven el dissimul. Alguns anaven d'escombretes de criatura. Penós. O de fregalls de bàter. Fastigós. Alguns van desestendre roba i s'hi van introduir. Calçots camises, calçots mitjons, calçots calces i calçots calçotets?
N'hi va haver que, calçasses, feien el que deia la calçota i sense cap mena de criteri propi fein veure que eren cucs yeyés.
Molts es perdien pel camí, sense GPS.
Els porucs arrelaven inevitablement. Acabarien a les brases al restaurant?
Avançaven caracteritzats per la incertesa també.
Unes quantes desenes es van enfonsar en un rec.
-Rec...recoi!- exclamaven abans d'ofegar-se miserablement.
Un grapat va optar per fer de calçot-monument i van fer el primer castellet de calçots. Van arribar a la lluna i als planetes. Van crear la Via Calçot.
I els que quedaven? No eren gaires! Que consti que jo no ho hauria de dir això, ara. Ai, sóc xerraire de mena! Aquests calçots van tenir la gran sort d'anar a parar a casa meva. Els tenim al pati, entre les euryops i els botonets. No ens els menjarem, els ho vam prometre. Ells, a canvi, ens volen agrair l'estada netejant la casa: treuen la pols, escombren, freguen. I no es queixen dels seus veïns: llimacs, cucs, cargols i cargoles.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436275 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com