La frenètica paradoxa de la recerca del repòs

Un relat de: Magdala
M’aixeco d’hora i agafo el cotxe sense dir adéu a l’Erika, la meva dona, que pren el cafè mentre amb l’altre mà signa un paper per l’escola del Daniel. El nen es quedarà amb la veïna, a qui pràcticament no conec per que sempre vaig de bòlid i no he creuat més que tres frases en tot el temps que porta fent-li de cangur.
L’ Erika treballa dos carrers més enllà de la meva oficina, però si jo l’esperés faria tard i no hauria aconseguit la prima extra de puntualitat. No passa res, el que hem de dir-nos ho fem pel WhatsApp. Encàrrecs d’aquests del tipus “compra el pa, que jo no puc”, o “digues-li a la teva mare que avui no arribaré a recollir el nen, que em quedaré a fer hores”. Ens entenem perfectament, mai no discutim.
Els dimarts surto de casa més aviat, les reunions de venedors les fem a tocar de Badalona, i he de caminar de pressa sense perdre un minut un bon tros des del pàrquing de l’edifici fins la sala, a l’últim pis de la sede principal. El seu codi es ben senzill, quan més hi treballis, més t’estimarem. I a mi m’interessa que m’estimin molt i per molt de temps. Acabo de signar un contracte de compra venda d’un apartament al costat de la platja. Era tot el que volíem per ser feliços. Li vaig enviar una foto de la terrassa a l’Erika per l’Instagram i va fer-me un m’agrada sense pensar-s’ho gens. Aquella mateixa tarda el signàvem, en un forat que ens va quedar buit abans no tornéssim, fins dos quarts de nou del vespre, a les nostres respectives feines. L’endemà vam demanar que ens hi augmentessin la jornada en un cinc per cent, després de calcular en un Excel l’increment de les nostres despeses mensuals per pagar l’hipoteca de l’apartament.
A les nits sopem els dos ràpid i sense fer soroll per no despertar al Daniel, que s’ha adormit amb la seva àvia, després de donar-li el sopar. És un sol, el nen, maco i eixerit, ens diu sempre quan marxa.
Això sí, quan arribi diumenge, d’onze a dotze, farem un passeig xino-xano fins la platja des del nostre flamant apartament. No hi ha cap dubte: tot el sacrifici és poc per aquesta estona de relaxo.

Comentaris

  • Crua quotidianitat [Ofensiu]
    Israel Satienz | 07-03-2017

    Jo afegiria...: “L’Erika no sap que d’ençà fa un temps, escric en una web d’aficionats als relats, només ho coneix la meva amant, amb la qual cerco l’aire que em falta quan m’ofego en la rutina de la meva existència. L’oxigen que compartim està ple de sexe i de passió desfermada, però últimament, gairebé sense ser conscients, en cada encontre d’aquesta doble vida ens arrisquem més, i ens em deixat veure junts pel món exterior, sense parar massa atenció en la gent que ens envolta. Ahir ens va enxampar la veïna, en actitud melosa, sí, la que ens cuida el nen. Li comentaré a l’Erika que hauríem de mirar d’augmentar-li el que li paguem per l’hora, la dona té molt bona relació amb el Daniel i mai ens deixa en l’estacada quan la necessitem.”

  • HAS FET DIANA![Ofensiu]
    EMBOIRAT | 07-03-2017 | Valoració: 9

    Quants de nosaltres ens hem vist retratats en el teu relat, que perseguint un model per ser més feliços perdem el nord hipotecant-nos la vida fins les celles.
    Sort que encara no soc vell, i he pogut deixar en un parèntesi aquesta etapa, i ara puc gaudir, el que he perdut pel camí durant 30 anys.

    Assaborir les petites coses de la vida, sense pressa.

  • Quin estrès![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 23-02-2017 | Valoració: 10

    Renoi, quina vida, quin estrès de vida! Tantmateix, quantes famílies funcionen així? Real com la pròpia vida, sort del final relaxant. Una forta abraçada i felicitats pel contrast de l'estrès amb el passeig xino-xano.

    Aleix

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-02-2017 | Valoració: 10

    Un bon relat

  • Bon relat[Ofensiu]
    montserrat vilaró berenguer | 18-02-2017 | Valoració: 10

    Un bon relat

  • poc temps de lleure[Ofensiu]
    Magdala | 15-02-2017

    Ens encomanem els uns als altres el desig d'ésser a tot arreu i de fer moltes coses i tenir moltes vivències, quan potser seria millor tenir-ne menys i de més qualitat. Senzillament passejar xino-xano és meravellós, i no ho fem per que el temps ens passa buscant el passeig perfecte al lloc perfecte. No sé si m'explico.

  • Montseblanc | 15-02-2017

    Ja ho he dit altres vegades, no som més que hàmsters fent córrer la roda inútilment. Nosaltres mateixos ens esclavitzem i vivim sota la tirania del temps i dels diners. És el que vol el gran pare capitalista que ens manega. Encara que alguns, tard o d’hora, se n’adonen, però ja sol ser massa tard (els fills ja són grans, la joventut s’ha perdut, la salut ha fet figa...).
    Bon relat i bon exemple del que és la vida avui en dia per moltes persones.

  • El nostre fetitxe i la nostra alienació[Ofensiu]
    aleshores | 15-02-2017

    Jo crec que els dos protagonistes accepten acríticament la situació perquè íntimament creuen el fetitxe de posseir una propietat i sotmeten totes les altres coses a aquest fi: treball frenètic, relacions socials i personals molt disminuïdes, amb tot el qual estan conformes.
    No sabem a què es deu aquest actitud dels protas; cóm s'ha arribat fins aquí,...o se suposa que el lector ja ho coneix perquè es troba en situacions similars. En general, tothom posseïx el seu fetitxe, perquè els que podrien tenir més temps lliure perquè no han de treballar: serien els amos exclusius dels mitjans (econòmics de producció, és a dir, del capital) també es passen el temps frenèticament volen augmentar el seu capital. Això sembla igualar-nos, als que tenim els mitjans i als que no tenim sinó la nostra persona i capacitat de treballar.
    Emportats per aquesta alienació objectiva (lliurament de la nostra capacitat de ser eprsoens, d'actuar a altri) i subjectiva, no estem en condicions d'adonar-nos que el mon podria ser d'una altra manera si no s'ordenés segons els criteris que es deriven del fet que alguns tenen per a ells el que produïm entre tots.

  • gracies pel comentari[Ofensiu]
    Magdala | 12-02-2017

    De vegades ens fixem uns objectius que la única cosa que fan és enterbolir els dies. No gaudim del moment, sempre el que busquem és una finalitat. Igual que el que agafa el cotxe per arribar al gimnàs a caminar per la màquina.

  • o potser no[Ofensiu]
    garbi24 | 12-02-2017

    Si estesin cada dia una estona amb el fill seria més gratificant que el passeig d'una hora a la platja, més que tot pel nen.
    Bona reflexió del dia a dia en que vivim i el mal ús del nostre poc temps lliure.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Magdala

Magdala

14 Relats

41 Comentaris

1932 Lectures

Valoració de l'autor: 9.39

Biografia:
Hola, em dic Magda
Vaig començar a escriure fa una pila d'anys, després de participar en uns tallers d'escriptura creativa, encara que la meva afició venia de més enrere.
Tant se val. Un dia vaig decidir deixar-lo. Vaig pensar que mai no escriuria com els autors que m'agradava llegir, els autors que feien sortir màgia de les paraules i em segrestaven el pensament amb les seves històries.
Ha passat molt de temps i moltes vivències, i ha arribat el moment en el qual, amb molta humilitat, torno a deixar que les paraules surtin lliures, i incontrolables de vegades, i vagin fent i desfent al seu aire, per pur plaer.
Disculpareu de vegades les meves expressions de castellano-parlant en procés d'aprenentatge.

lomomagda@gmail.com