la frase

"La veritat és que t'ho podia haver dit al començament, però llavors, de què hauríem parlat durant tota la pel·lícula?". Era sens dubte la millor frase de la film, la que se't queda clavada quan surts del cinema. Realment, no era res de l'altre món, però l'home se la va apuntar perquè a la pel·lícula no n'hi havia cap de millor.

A l'home li agradava apuntar-se les millors frases de cada pel·lícula. Després, quan les llegia, li portaven el record dels fragments que més li havien agradat. Hi ha gent que col·lecciona clauers, o somnis, o bitllets d'autobús, o desenganys, o papallones tristes, o multes d'aparcament, o segells, o fins i tot enganxines de l'espanyol, però aquell home col·leccionava frases de pel·lícules.

Aquella frase, això si, era diferent de les altres. A ell no li agradava pas especialment, però semblava que a l'altra gent si. Els seus companys de la feina (l'home treballava en una oficina de la Caixa de Terrassa) quan venien de veure la pel·lícula, el primer que li comentaven era aquella frase. Ell els sorprenia remarcant-los l'encert del guionista situant-la en aquell punt precís de la trama, o bé la gràcia que tenia l'actor per dir-la tot encenent un cigarret.

A l'home continuava sense agradar-li la frase, però li divertia que la gent hi parés atenció, perquè normalment ningú no es fixava en aquestes coses. Així ell era, com a expert en el tema, l'eix de totes les converses que derivaven d'aquella pel·lícula, car totes se centraven en la famosa frase.

De fet no eren els seus companys de l'oficina els únics que parlaven d'aquella frase. També en parlaven les mestresses de casa a la fruiteria de davant del banc i els clients del bar del costat. Fins i tot el nebot de l'home, que estudiava tercer de BUP, la portava escrita a la carpeta, al costat d'una foto dels Police.

Ben aviat tothom parlava d'aquella frase i, és clar, l'home intervenia a totes les converses. La gent respectava la seva opinió, li preguntaven el seu parer sobre l'estil, sobre la llargada, sobre els més petits detalls de la frase. Quan entrava al bar, el cambrer abans de servir-li el cafè amb unes gotes d'anís li feia sempre algun comentari sobre l'agudesa del guionista. El venedor de diaris li explicava la crítica que apareixia en tal o qual diari i li preguntava si hi estava d'acord. La seva opinió, per descomptat, anava a missa.

Ben aviat tot el barri el coneixia com l'home de la frase. El saludava pel carrer gent que no li havia parlat mai i fins i tot el veí del quart segona, un periodista d'esports pretensiós, que afirmava, ja feia temps, que estava escrivint una novel·la, li demanava l'opinió sobre el darrer capítol que havia escrit.

La seva fama ben aviat va traspassar la frontera de les amistats i els veïns. Va anar creixent pel barri la seva anomenada fins que va arribar a un periodista, cosí germà del dentista d'un cambrer que treballava al bar on anava a esmorzar l'home de la fruitera, que encara no havia vist la pel·lícula però en parlava com si ho hagués fet. Aquest li va demanar que escrigués una breu crítica per al diari on treballava.

L'home no ho havia fet mai, però li va semblar que seria divertit i acceptà l'encàrrec. L'endemà lliurà a la fruitera unes vint línies que parlaven de la pel·lícula en general, però que bàsicament se centraven en la famosa frase que l'havia fet famosa. El periodista quedà impressionat per al profunditat de l'anàlisi, i com ell tots els que treballaven al diari i també tots els que llegiren l'article, i tots els crítics dels altres diaris i fins i tot l'Àlex Gorina i el Jaume Figueres.

De fet va ser tan gran l'impacte d'aquella crítica que, ben aviat, el van convidar a un programa de cine d'una emisora de ràdio força popular, i d'allí va passar als programes de cine de la televisió, que gràcies a aquella pel·lícula comptaven amb unes audiències sense precedents.

Gràcies a la televisió, l'home va començar a ser conegut a tot el país. La gent creia que es tractava d'un crític de cinema famós, alguns fins i tot deien que era un realitzador independent amb molt de futur. Ja no era només al bar del costat de la feina, a tots els bars de Catalunya, quan no es parlava del Barça, s'elogiaven els seus comentaris sobre la frase i el seu domini de la matèria.

La fama va tornar a creuar fronteres i aquest cop fins i tot a Madrid es feren ressò de l'èxit de l'home i aquest hagué de viatjar fins a la capital de l'estat per fer arribar els seus comentaris als intel·lectuals de la nació veïna. Aquests l'aplaudiren a rabiar i el lloaren en articles als diaris. Dins i tot l'ABC es va rendir als seus peus.

La seva anomenada va ser tan gran que el mateix director de la pel·lícula el volgué conèixer i li demanà que l'acompanyés al proper festival de cinema en el qual participaven en l'apartat competitiu.

A aquestes alçades, l'home ja començava a estar cansat de la frase a al que, malgrat haver-ne parlat tant, encara no li havia pogut trobar res d'especial. Però, és clar, no era pas tat idiota com per a refusar una oportunitat com aquella i va agafar les maletes i la targeta de crèdit, que amb tot aquell enrenou s'havia posat molt ufanosa, i es va dirigir cap a la bonica ciutat costanera on se celebrava el festival de cinema.

La seva arribada va eclipsar la del mateix director, el qual va introduir-lo en l'elitista món del festival. L'home va poder, gràcies a la seva absurda afició, conèixer als actors i, principalment, a l'actriu protagonista, que, ben mirat, era una de les altres coses que valien la pena de la pel·lícula. Les seves agudeses sobre l'enginyosa frase el van fer caure en gràcia de tot el personal, especialment de l'actriu, que, al natural, impressionava encara més que a la pantalla.

A més, va poder conversar amb el guionista i amb l'actor que havia pronunciat la frase. Els dos esperaven amatents els seu punt de vista sobre la construcció i la interpretació de la frase, respectivament, i acceptaren de bon grat els consells de l'home, que en cap moment no els hi va dir, evidentment, que per ell la frase no era cap meravella.

El més important, com a mínim per a l'home, no foren els premis que recollí la pel·lícula (el del millor guió, per descomptat, fou un d'ells), ni les lloances que en feren els crítics estrangers. No, el més important per a ell fou que a la protagonista l'havia impressionat tant el seu coneixement del tema que el va convidar a sopar, aparentment per a parlar de cinema. Després del sopar, en el qual l'home havia fet gala de tota la seva simpatia d'empleat de banc encarregat de la secció de préstecs, l'actriu el convidà a prendre una copa a la seva habitació. L'home, per un moment, a estar a punt de comentar , mentre pujaven riallers les escales, que a ell ja no li agradava la frase ( de fet amb el temps havia arribat a odiar-la) però llavors recordà el que deia i pensà: " si li dic ara al començament, potser després no hi haurà pel·lícula".