La fotografia.

La fotografia...




Al porta retrats, una fotografia.
La cara d'una persona
estampa d'altres temps.
El mapa de les rutes i dreceres
dels sentiments interiors.
Els cabells encara eren negres,
castany fosc, la cara sense arrugues
ni marques pel camí de la vida.
Els ulls una mirada neta.
L'esbós d'un somriure
sense acabar de néixer.


La fotografia té el calendari
d'uns quans anys endarrera.
De fet la vida és la mateixa,
potser només han canviat
els camins i les dreceres.
Si ara posés una fotografia
de la mateixa persona
costat per costat, quantes
diferències, quantes ferides,
quants mals, quan poemes inacabats,
els llavis assecats i arrugats...
Les cares no són iguals
tenen diferents freds,
les ninetes una mirada diferent.
El mapa de la cara
diferents sentiments.
Diferents llunes de la mateixa flama.


La persona de la fotografia
només havia rebut
la primera hòstia celebrada.
Però encara no havia rebut
les bufetades de la vida,
les ensopegades del dia a dia.
Els ulls de la fotografia sembla
que mirin el mar, la
lluna o el far, o la terra
sembrada de vinyes.


Una fada verge, un paper amb mots,
un estel amb un poema escrit.
Captivat per una música,
la música de viure.
Un somni entre els núvols.
La pluja sense paraigües.
Tot és ahir quan no hi ha avui.
Una joventut que ja porta
sabates de plom.
Les il·lusions són de roca,
el mar ja no té barca ni rems.
La sorra ja no té platja.
El poema ha perdut les paraules,
els mots han caigut
a terra i s'han trencat...
El fred ha fet de la
seva pell el seu llençol.
Les ferides ja són una creu
clavada a les parets de l'ànima.
Les dents corcades o perdudes...
S'han perdut les claus i s'ha
humitejat la porta.
El somriure sembla estès al vent
i clavat amb claus...


La fotografia és com un testament
que mai no ha arribat.
La nit és de cendra viva,
el foc queda entre dues pedres.
La set ja no té aigua.
Sota dels peus ja no hi ha camí,
potser ni marges, ni les
roses d'abans d'ahir.
El fred acompanya sempre,
avui demà i ahir.


El de la fotografia va anar
a fer el soldat per la força,
no pas de bon grat ni per gust.
Els militars li van robar
un tros de la seva vida.
Però tot plegat ja forma part del passat.


La fotografia ha perdut els colors,
si mai ha tingut colors.
Les mans tenen els mateixos dits
però ja no toquen ni acaricien com ahir...
La carícia és tosca,
ha perdut la tendresa d'ahir.
Quan els ulls miren endavant
ja no veuen l'horitzó
de l'avui ni de l'ahir.
Les espines de cap rosa
ja no floreixen en cap pit.


La fotografia és una font de temps.
Un temps que s'arrapa
a la set dels records.
La rosada ja només entela
el vidre del porta retrats.
La tempesta ja no és una
abraçada en el temps.
La bellesa no té paraules
és vellesa, la vellesa té
cares de tristesa,
però també tenen el tresor
de la vida que han viscut.
La persona de la fotografia
és fill de pare i mare,
nascut i estimat,
passatger amb data de caducitat,
encara té il·lusions dormint
al bressol del cor...


La fotografia només és
com una fulla de l'arbre
de la seva vida.
Només és una fulla
de la seva tardor.
Un pètal de la seva primavera.
El fred no és de l'hivern...
Als llavis hi ha la sal del mar.
Als seus ulls, la lluna.
A les seves mans sorra de la platja.
Al cos rosada d'abans d'ahir.
Per ell l'amor ha estat com un núvol,
dies de pluja, i dies de no.
Un rellotge que s'ha menjat
hores i temps...
La soledat fa l'eco
a la seva cara.
Content pel crit de viure.
La carícia fa temps
que va naufragar...
La fotografia...





onatge