La fotografia

Obro els ulls lentament mentre moc els dits de les mans. Puc entreveure els primers raigs de llum del dia que es colen entre els forats de la persiana.

Una nit plàcida, on la meva mare em visita sovint en somnis per poder parlar entre els coixins del sofà. Amb un somriure dibuixat al meu rostre em disposo a incorporar-me i, estirant el braç, palpo els objectes que hi ha sobre la tauleta de nit. Em poso les ulleres i agafo el mòbil, començant la rutina de cada matí.

M’aixeco del llit, estirant les cames per tal de despertar-me del tot. Engego l’altaveu i pujo el volum per escoltar aquella cançó que tant m’agrada mentre responc els missatges acumulats al llarg de la nit. Com sempre, obro el xat del grup amb les amigues i veig que han enviat fotografies d’aquelles estúpides que eliminaré a l’instant. Així que vaig a la galeria del mòbil i, amb un sospir de cansament, selecciono les múltiples imatges de més antiga a la més recent.

Sento que se’m para el cor durant un instant i la respiració se’m talla al veure l’última fotografia. Apago la música de cop al veure un fet impossible. “No pot ser” em dic a mi mateixa. Clico la última fotografia mentre em tapo la boca: és la imatge de jo dormint.