La fortalesa d'un mateix

Trobar-se extingit. Que a algú l'aclapari tot el que l'envolta de manera fatídica. Aquests són dos exemples de quan un té la necessitat de trobar la seva pròpia fortalesa. No podem deixar que s'estovin el cor i l'ànima. Potser no poden brillar, perquè potser això és una utopia. Però sí que es pot ser fort d'esperit. Lluny de llegendes i d'hipòtesis, la filosofia ens explica com, en la poca prolongació de la vida de l'ésser humà a la Terra, la raó dóna forces per a qualsevol cosa que sigui real però que ha de madurar i fer-se patent, subratllo, dins nostre.
L'individu solitari no té perquè ser una persona deprimida. Existeixen recursos que ens poden dur a la via viva, la de la consciència de nosaltres mateixos. És aquesta on s'hi troben tot tipus d'armes que són la nostra fortificació, lluny de voler estar per sobre els altres, simplement reconeguent-se, a un mateix, com a un individu, i no com a un grup.
La diversificació de personalitats dins un mateix individu és un fenòmen establert a la nostra societat com a fet normal, encara que generalment invisible i imperceptible per a qui no ha assolit la posició adequada, per a qui es troba encara al parany social del teatre, de la comèdia falsa. Per tant, cal mirar endins nostre i no fer-nos massa preguntes, sinó avançar, ser savis. Una bona lectura lenta, no precipitada, sobre els fenòmens de la raó i la seva comparació amb la història i altres ciències d'interès de cadascú, duu al canvi necessari per a aquella persona submergida en la contaminació asfixiant de la moral civilitzadora, entenent per civilització el resultat d'una crua història que ens fa caminar per la corda fluixa, tractant de no mirar cap avall.
Contemplar el paisatge més bonic del món no farà viatjar la nostra ànima a l'eternitat, sinó que haurem d'apoderar-nos d'una ciència que ens faci comprendre aquell paisatge i el que ens amaga.

No ens podem comparar amb els altres. La tragèdia d'un somni fals i infantil d'arribar a ser com o algú, duu a la següent tragèdia, mil vegades més dramàtica, d'enfonsar-nos en un món, encara que aparentment propi, depriment i equivocat. Convido a qui hi estigui realment interessat/da a rosegar i rosegar el seu propi temple, per primer trobar les primeres engrunes, i després, poder elaborar un bon banquet que es cruspirà ell/a sol/a.
Així doncs, aquesta és la meva aposta per qui se sent lluny de la mar o naufragat, ja somniant en cabòries sense origen ni destí, dins el del.liri constant del qual ens encomanem per la mala organització social i la mala educació que rebem, dins l'estructura del decadent edifici de la mort, aquí i allí.