la força de la fe # 58

III

Almenys ja no faràs el ridícul.

Et trobarem a faltar, potser:
la teva pell adobada i penjada,
la teva panxa convexa i tibada,
els pantalons caiguts al terra.

Dels teus dits grocs
penjava una cigarreta.
Xuclades breus i curtes
la llençaves aviat, sencera.

Al Nàstic, per Reis,
-sis anys, potser?-
discutíeu a la gespa
el ferum del fum,
la salut i el forat a la cartera.

Al matí, tremolaves
sense saber on miraves,
o si no hi veies.
Fins al carajillo,
millor la cervesa.

Tant te feia que se te n'enfotessin.
Ho va pagar un negre.
Arraconat deia què cony.
Que n'eres, de badoc.

Baixant les escales,
un dia, del mitjó,
amb cinquanta anys,
la Lola vas perdre.
No vaig dir res,
ho vaig veure tot.

Començaves a caure.
Rere la finestra resava.
Els veïns en prenien nota.
Ensopegaves. Nooo!
Comptaves rajoles, deies.

I potser me n'enfotré.
Et ploraran, això sí.
Alleugerit, no ho crec.
I els àngels, és clar,
t'obriran les portes del cel.