La font

La Clara era una font fresca, generosa. Reposava en un racó ombrívol, un sot al bosc a prop d'on l'alzinar comença a enfilar-se turó amunt. El seu broll era considerable, era capaç d'omplir un got d'aigua en menys de quatre segons. El seu difícil accés però, a ran de terra, obligava als seus beneficiaris a ajupir-se doblegant tota l'esquena, o posar-se de genolls amb el risc d'omplir els pantalons del fang negre que sempre rondava els voltants de la font.
En realitat la Clara gaudia contemplant com la gent s'esforçava per gaudir del seu fluid, i observant les cares de satisfacció dels assedegats caminants que la visitaven.
Bevedors de tota mena es beneficiaven de l'aigua pura i cristal·lina de la Clara, ella però, tenia les seves preferències. Preferia els qui delicadament, omplien les seves mans obertes per després assaborir el contingut acumulat en elles, o els espavilats posseïdors de vasos propis, normalment gent gran amb dificultat per ajupir-se.
Un cas apart eren els bevedors a galet, una gran part, que fent autèntiques giragonses al terra posaven la boca directament al raig d'aigua. Alguns més decorosos, bevent amb la boca petita, d'altres en canvi amb la llengua fora fent bastes glopades.
Sovint algun grup de caminants s'ajeia al voltant seu fent una rotllana en el reduït espai entre la mullena propera a la font i les primeres soques del bosc. La Clara escoltava atentament les converses per posar-se al dia, havia anat configurant-se una història més o menys subjectiva de la humanitat a través de la observació de les persones al llarg dels segles, i sempre s'interessava de tots els detalls possibles per afegir alguna peça a la seva particular enciclopèdia.
Gràcies a aquestes converses va saber que molt probablement, una nova carretera es projectaria a pocs metres d'ella, a la vall, paral·lelament al corriol on va a parar la seva aigua tot baixant entre falgueres i arrels. Com no era la primera vegada que aquest rumor planejava sobre la zona, tampoc és que la Clara estigues especialment preocupada. O al menys no ho va estar fins que les primeres màquines desbrossadores van començar a fer neteja. A aquestes les hi van seguir tota mena de vehicles modificadors de l'entorn, cadascun més monstruós i sorollós que l'anterior. La Clara pensava, poc familiaritzada com estava amb el concepte de carretera, que al acabar la obra el soroll cessaria. Però després va ser encara pitjor, doncs durant tot el dia i quasi tota la nit el transit rodat no parava de generar una fressa que a la Clara no li agradava gens. De vegades era tan forta que ni tan sols podia sentir el barboteig del seu propi raig d'aigua, cosa que no havia passat en centenars d'anys.
Per si fora poc, a algú amb certa autoritat al municipi se li va acudir que aquella font tan a prop de la carretera i a la vegada tant inaccessible necessitava un rentat de cara. A la Clara no li va agradar gens ni mica, una font assilvestrada com ella, que la canalitzessin entre tubs metàl·lics i la elevessin un metre i mig, per fer-la sortir pel centre d'una paret mitjançant un canalet de pedra com si fos una vulgar gàrgola.
Lògicament la seva clientela va canviar radicalment des de llavors, molt més nombrosa i variada, però poc afí amb els seus gustos. Es posava malalta per exemple, quan algun individu, just baixat del cotxe, es posava a beure quasi amb desgana, sense sed ni res. On eren aquelles cares de felicitat dels cansats i esforçats excursionistes? D'altres fins i tot ni tan sols es dignaven a provar-la, carregaven del maleter llaunes amb líquids de colors i es bevien només aquella cosa.
Un altre tipologia de gent estranya carregava dotzenes de bidons d'aigua, un darrera l'altre, durant hores, i després s'ho emportaven en els seus vehicles. Autèntics lladres professionals, pensava la Clara, o potser es que venen d'indrets llunyans on l'aigua és escassa, qui sap.
Tot plegat va anar indignant a la Clara, fins que un dia va deixar de rajar, no per cap sequera, ni per res que obstruís el seu recorregut, senzillament el curs de l'aigua va canviar, o potser es va difuminar pel territori i va ser absorbit per les arrels dels arbres i plantes del bosc.
Els planificadors d'aquella reforma van atribuir aquesta pèrdua a modificacions estructurals del medi per causes naturals, o alguna cosa semblant.
Aquell enclavament es va anar abandonant, doncs res feia ja aturar al transit, i els excursionistes van anar canviant els seus recorreguts per evitar creuar la carretera. Aquests s'aturen ara sovint en una obaga a uns pocs quilometres d'allà, on des de no fa gaire brolla una petit sortidor, quasi del terra, entre rocs i arrels. Solen rebre aquest rajolí, en mig d'una llarga i feixuga ruta, amb gran satisfacció. S'ajupen, es renten la cara, beuen omplint-se les mans i moltes vegades parlen de l'aigua, sobre la seva claredat, el seu frescor i el seu sabor net i familiar.