La foguera

Un relat de: chimay
La Laia mirava amb els seus ulls rodons per la finestra com les flames devoraven els taulons de fusta, i com petites guspires saltaven entre espetecs. Havia sentir dir que mirant fixament el foc la nit de Sant Joan, un hi pot veure recreacions del seu passat i del seu futur, sempre i quan es cremi algun objecte personal que tingui cert significat o historia darrere.
Va baixar les escales de casa amb un vell mocador en una mà i un taló, trencat recentment, a l'altra. A baix, va percebre de seguida la poderosa escalfor de la foguera, i ses galtes van agafar aviat un color intens. Es va quedar a un parell de metres amb uns ulls brillants i un esguard ple de reflexos. Va començar a contemplar el foc una mica encantada, amb l'esquena recta i el cap baix, amb els braços estirats i ambdós objectes a les mans.
Com res d'especial hi distingia, es mirà el mocador, va fer una bola amb ell i sense pensar-ho massa el va llençar a les flames. Poc va durar aquell mocador sense desintegrar-se, la Laia va observar atònita com es consumia, com desapareixia generant algunes noves flamarades. Aquell procés va deixar a la Laia absorta, amb la mirada perduda dins el foc i la ment totalment evadida.
Li van començar a venir records d'anys ençà i èpoques passades ja quasi oblidades. Imatges de la seva última etapa a l'institut s'anaven succeint, aquelles amigues íntimes perdudes en el temps, o aquelles altres que encara perduren. Es divertia refrescant la seva memòria i contemplant les pintes de totes aquestes persones en aquells anys, els indrets per on solien romandre, les activitats amb que es distreien. Li va cridar especialment l'atenció la imatge d'en Miquel, aquell noi alt amb grenyes i posat fatxenda que es solia riure d'ella al bar de l'institut. No és que fos gaire susceptible la Laia amb aquestes coses, sempre acostumava a tornar-s'hi amb més força utilitzant el seu punxant sarcasme, però aquell noi li agradava de veritat, i perdia tota la seva loquacitat en moments així. La última visió abans de tornar en si la va transportar al darrer dia a l'institut, quan en un desesperat intent per cridar l'atenció d'en Miquel no va rebre sinó més befa. Al tornar a casa va plorar desesperadament i s'eixugà les llàgrimes amb el mocador recent convertit em cendres.
La Laia estava estorada i amb un somriure a la boca davant la foguera, li havia agradat molt rememorar aquells temps, tant que no va dubtar gens a llençar el taló trencat amb ganes de més.
El taló cremava mes lentament, emetia un fum estrany i de tant en tant petava una mica. El seu deteriorament era bastant hipnòtic, i potser per això o potser per la toxicitat del fum la Laia va experimentar les visions d'una manera encara més realista que abans.
Es trobava en una festa, al jardí d'una casa gran, un lloc on no havia estat mai. El seu cos era una mica diferent, va deduir que era més gran, potser rondava la trentena, estava clar que era una visió futura. Duia un vestit llarg que li esqueia prou be, segueixo en forma, va pensar per dins, i calçava sabates amb tacons, un dels quals acabava de llençar al foc. Entre els convidats a la festa hi havia molts desconeguts, però també algunes persones importants en temps present. Es va adonar com eren d'importants, doncs la majoria ja estigueren dins la seva primera visó, i com la seva presència en aquest futur la reconfortava i l'emocionava.
Tot d'una tot es va enfosquir, no veia res. Unes mans procedents de la seva esquena li tapaven la visió, alhora que va sentir dir, Qui sóc?, mentre uns llavis li besaven el coll. Un calfred li va recórrer el cos a la Laia, no pas pel petó, sinó per aquella veu tan familiar i inesperada a la vegada. Mig tremolosa, va agafar les mans que la privaven de la visió i es va girar el més de pressa que va poder.
Un espetec considerable a una desena de metres de la seva posició va despertar a la Laia de la seva visió. Un petard inoportú l'havia deixada sense desenllaç.
Morta de ràbia, es va posar les mans al cap i es va apropar a les flames com si això servis per alguna cosa. Havia d’activar com fos aquella recreació, i se li va acudir desfer la seva cua agafant la goma que la subjectava i tirar-la al foc. Ho va fer amb tanta empenta que fins i tot va arrossegar uns quants pèls enganxats a la goma. En un sospir va cremar, i malgrat que inicialment res no passava segurament degut al impaciència de la Laia, aviat es van començar a dibuixar imatges clares a la seva ment. Aquestes però, no eren pas una continuació de les anteriors, ara la Laia era petita, set o vuit anys com a molt. Seia en una banqueta al menjador de casa una dia assolellat i temperat, de primavera segurament, amb les finestres obertes i un lleu aire fresc que li venia de cara. La seva mare s’estava al seu darrera i li raspallava els seus cabells castany clar i llargs, una mica arrissats.
És probable que degut a la incipient llum de l’alba a aquelles hores, o pel descens progressiu de la intensitat de la foguera, aquelles imatges de la Laia, els seus cabells i la seva mare s’anaren desdibuixant poc a poc fins a apagar-se. Una enorme relaxació i benestar va omplir a la Laia llavors, que deixà la plaça per pujar les escales, i dirigir-se a la seva habitació a dormir després d’una nit tan intensa.
Abans de posar-se al llit però, va fer una visita prèvia al lavabo, i abans d’abandonar-lo es va fixar en el tercer calaix a sota les aixetes. El va obrir, es va seure al tamboret, i es començà a raspallar els cabells. Per casualitat la mare, just acabada de llevar a aquella hora s’hi va fixar des de la porta entreoberta. Es va apropar a la Laia sense dir res, i amb un somriure de complicitat li va agafar el raspall i va continuar la feina.
Mare, va dir la Laia trencant el silenci.
Digues filla.
Tu te’n recordes d’en Miquel?
El de l’institut? Vagament, semblava bon noi. Perquè ho preguntes?
No, per res.
Mare. Va tornar a dir la Laia.
Digues filla.
Has llençat les sabates que se’m van trencar l’altre dia?
No, són al quartet dels trastos. Replicà la mare mentre repassava els cabells més encrestats.
Crec que encara les puc fer servir. Dilluns les portaré a arreglar.
D’acord filla. Va assentir la mare mentre a fora la darrera flama consumia un altra nit de Sant Joan.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer