La flor

I te'n vas, em dius adéu,
veig els teus ulls brillar,
i sé que el teu cor plora.

Jo paralitzat,
sense saber com demostrar-te el meu amor,
sense saber com fer-te sentir única.

M'han ensenyat a fer moltes coses,
a xerrar, a escriure,
a ballar, a fer riure.

Mai però havia necessitat aprendre a estimar
a donar amor a algú,
senzillament em pensava
que sentint-ho ja ni havia prou.

Com podia estar tan equivocat?
Ho veig avui ara,
ara que ja has marxat.

I el pitjor és que ara me n'adono,
no en sé d'estimar,
només en la meva intimitat privada,
i això no és estimar.

Estàs a dintre el meu cor,
l'has ocupat amb una força mai vista,
totalment,
i la sang quan flueix millor,
em fa veure les coses en colors,
escoltar les músiques fins i tot dels cotxes al mati.

Com m'agradaria que et sabessis la més estimada,
res més desitjo que la boca parli pel cor
dir-te allò que mai he estat capaç de dir,
mirar-te com mai he estat capaç de mirar-te.