La flor i la vida

A vegades les cadenes les tenim posades des de tan petits que un mateix no les veu. Això és complicat quan sota el signe de gemini vols prendre una decisió que acontenti al nord i al sud. Complaure a tothom sempre és difícil i el pitjor és: complaure's a un mateix del tot. Com diria Joan Oliver la felicitat no s'aconsegueix, almenys si dansem sota signes d'hipocresia, la felicitat no es somriure als altres sinó a un mateix.

De petit acostumes a somiar en el cel, i en el camí et fas vell i els ossos t'acotxen per contemplar el terra. Les flors ho saben ben bé. Gasten totes les seves forces en ser les flors més maques per atraure l'abella i aconseguir la fecunditat. Elles voldrien poder anar a buscar-les però, les arrels les lliguen al terra; les arrels, les amigues que s'esmunyen sota terra. Si no aconseguien la tasca per la que havien lluitat des de la seva formació ràpidament i, patèticament, es marcien sense esperar a ningú. No hi ha enterraments dignes per aquell que no se'n sent. Les altres, les que han aconseguit reclamar l'atenció de l'adequat floreixen i germinen de veritat amb tota l'esplendor. La seva fusió comportarà la visió d'una nova òptica que creixerà i s'allunyarà de la original, almenys en algun sentit. El cel i el sol per elles ja no seran la mateixa font d'energia, més aviat, seran l'eina per satisfer les seves decisions i no l'adorada causa per la qual s'aconsegueixen els somnis.

Si li havia explicat amb flors a la seva filla el procés d'engendrar els fills, per què no podia ser aquesta una bona metàfora i simplificació dels camins de la vida?


Núria Badia Sanabra