LA FLOR DE CARABASSÓ PODRIDA (o POPOCATÈPETL BUSCA AMANT)

Un relat de: Tanganika
Acabava estiu, s'accelerava la fi de l'estació d'omplir garrafes de suor canicular, precanicular i postcanicular. Els camps de conreu encetaven el canvi, silents, com sabien fer-ho, com ella desitjava que se li encomanés.

La passejaire a peu -o en patinet, excentricitat ben autopermesa...i què, si tenia quaranta-sis anys?- no s'avesava a la temperatura que baixava, a la humitat, a l'haver de dur més gruix de roba. Molestava. L'estiu, quan hi era...per què no podia eternitzar-se?

Entenia que no. I, amb tot, li costava rendir-se a la climatologia variant. Quatre estacions. Ni la pizza així acceptava. Implicava canvis. Massa moviment atabalava, cansava.

Una feina d'un quart de jornada i no tenir família ajudava a fer la seva tant com podia i volia. Havia estalviat molts anys. Estava en un tram autopermissiu i que durés. Enamorar-se havia estat dur i inconvenient, inútil.

Llavors la va veure, il·luminada per un raig de sol que semblava de lluna, sota una pluja d'aigua d'aspersor ben adoctrinat a ruixar en una hora determinada.
Una flor de carabassó, ja fora de temporada, la darrera en aquella terra de pagesia fent vacances forçades per malaltia o per més malaltia. Un cop fes el traspàs el vell camperol...la seva descendència només procuraria treure's de sobre aquell patrimoni que únicament abraçaven amb el mot 'diners'.

Una flor gran, badada, groga i taronja. Una fada vegetal. No produïria fruit. Finava, malgrat l'aliment de l'astre rei i l'aigua. Les arrels de la planta que la nodria havien estat tallades. Res a fer.

-Vull menjar aquesta flor de carabassó!- ell havia dit i repetit, fent-se-li els ulls lluents, centrat de cor i descentrat de ment, amb la boca esdevinguda insecte xuclador.

La comparació s'havia quedat i anquilosat, durant i després.

-Tan sols vull viure de la teva flor de carabassó!- exclamava,feliç, entre tendre i passional.

Quatre estacions, paradoxalment, i encara un xic més, que s'allargà la relació. Podia dir-se'n, de trobades pactades cada mes i mig? Va concloure que no (va necessitar concloure que 'no').

Aquells dies l'home -amb els seus trenta-set anys nous de trinca- es trobava a Mèxic, ajudant els afectats per un sisme brutal.

-I el nostre tall, no et sacseja res?-ell havia preguntat, profundament dolgut. Ella ho interpretà de massa sentimental. Ha avortà.

-Sóc una guerrera pacífica, però si sento un possible atac em defenso creant un escut protector.

Com havia rigut, ell, amb aquells mots! Després els hagué de tastar, amargs. Ella no admetria un estar d'aquella manera. O tot o res, sentencià. Ell no es desenganxaria d'una existència còmoda amb llibertat de 'el que és meu és meu'. Compartir en excés, va al·legar, el desequilibrava.

-M'has desharmonitzat i dius que ets tu qui se'n ressent, si et demano de provar-ho més seriosament i no esperar més.

Ell estossegà i xarrupà un licor que havia fet amb la seva exdona i els fillets, quan encara rebotien cap aquí cap allà participant a tallers artesanals del que fos mentre allò els omplís la superficialitat que els encadenava. Distreure's, anar passant, fòrmula poc original i que ell, internament, es jutjava i li restava hores de son.

El volcà Popocatepetl en erupció.

En escoltar-ho per les notícies -tan saturades, tan plenes de comunicacions infinitament negatives- ella en la distància... i ell veure-ho en aquelles latituds: van notar que el cor els bategava de neguit.

-Digues de pressa i sense entrebancar-te això: Popocatépetl!

Ho pogué fer sense impediment. Ni que ella, enriolada, li posés sota l'esquena un, dos, tres i quatre coixins per no tenir-lo estirat i veure'l bé estant ella asseguda amb les cames creuades com si fos l'oient d'una mena de trencaclosquetes ximple: la reiteració de sons sense errar-se. Ell en va ser destre i, a més, se'ls va guardar com un críptic del que íntimament els unia. Se'ls van guardar.

-Com és que has escollit el nom d'un cim?

-Fa temps vaig llegir-ne la llegenda. Fa temps. Jo sí que vaig ensopegar en la lectura del topònim! M'ho autollegia en veu alta, per passar una tarda de pluja de bombolles, senyal que n'hi ha per a molta estona. Vaig fer un vaixell de paper amb el full d'una revista de mobles de marca blanca. Amb un bolígraf punta fina vaig batejar-lo Popo.

-Popo i prou?

-Vaig treure dues erres. Por, por.

-Por?

-Vaig enviar les meves dues grans pors a bon port. Bon Popo...port, hahaha! Que el mar les engolís.

-Quines són?

-Algun dia les sabràs.

Una fumera coronava el gegant geogràfic enfadat pels mals del món.

Ell va sentir com si ella el cridés:

-Au Fènix!

Mira que variar-li el Lau Fèlix d'aquella manera! Si mai va renéixer de res!

Una boirina va impedir que ella veiés bé la flor de carabassó. Com si un xic de fumerol del volcà, en relacionar-ho, s'hagués traslladat allà mateix.

-Popocatépetl busca amant- va expressar aquell fenòmen escrivint-ho en l'aire: tènue, però impactant.

-Sí???

Sabia tant bé que seria impossible. Que cerqués, en Lau. Que cerqués. Ni les dues 'popo' de la Mínia havia trobat. Res a fer.

Impossible, perquè la flor de carabassó s'havia podrit.

I allà on era no n'hi havia.

-Tan sols podràs liar-te amb sucedànies. Quina pena!

Es tallà la connexió. Ell continuà fent feina solidària. I ella, dreta, davant la flor de carabassó que feia figa.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Tanganika

Tanganika

216 Relats

219 Comentaris

132272 Lectures

Valoració de l'autor: 9.46

Biografia:
Al terrat de la meva infantesa amb el llibre de la meva mig maduresa: 'Al terrat a l'hora calenta i altres relats' (Nova Casa Editorial, abril 2015).