La flama

Carrego a la gepa els desitjos
que es van confondre amb les ventades
i plecs de faldes sinuoses.
Mai vam traslladar-los alhora,
qui sap si els haguéssim desat
en la mateixa realitat,
reposant junts ben a la vora.
Però la sensació de set,
aquestes ànsies de tocar-te
i pensar en totes les tardes
en que podia haver-ho fet,
se'm col·loquen a collibè
i em piquen malcriades l'esquena.
Supliquen que les baixi a terra
i puguin caminar descalces
per una catifa vermella
plena de roses grosses granats,
de passions senyorials.
No és un plany, és imaginar-me
aquella silueta nua
mentre es mou l'agulla del rellotge
i canells i turmells ja em couen:
sal, per tots llocs, com a destí;
caic en un racó per pair
la idea que no ets més que gas.
Només se m'acudeix morir
per poder-te anar a buscar,
ser fera i sortir-me de mi,
engegar-ho tot a rodar,
desfer-me de vestits moderns
que amaguen l'amor més cortès
i abocar-me en un únic crit,
en mig d'una plaça, de la gent,
de tres ànimes, sota un temps
que segur que no m'acompanya.
Trencar l'atretzo opressor, lleig,
sense fer últimes ullades
a qui ens va posar etiqueta.
Dir-te t'estimo, tant, que tinc por
d'haver nascut sent-me condemna;
i, només si ens féssim l'amor
sabries des de l'experiència
que d'ençà tu i jo ens vam conèixer,
els meus límits, humans no són.