La finestra

Els crits s'arreplegaven al sostre d'aquella paret blanca. La Marta patia entre sang i fluids en aquell llit transportable.

El metge la mirava espantat, sabia que havia de prendre una decisió, i que aquesta decisió faria mal, més mal, que el dolor que sentia la pobra Marta.

Havien passat dues hores, i la Marta es va despertar al llit, es va tocar la panxa, i va notar un buit immens a l'extensió de l'estómac inflat.

-Ho sento, no es podia salvar.

La Marta va mirar al metge, just després d'haver pronunciat aquelles sis paraules, i tot seguit es va abraçar a la seva panxa.

-Sóc una assassina...

Es repetia aquesta frase una vegada, i un altre, i un altre...

Van passar els anys, i la Marta va acabar refent la seva vida, almenys davant la gent, noméshi havia una cosa que li feia perdre la son... La maleïda finestra.

Abans de perdre el nen, la Marta i el seu home van decidir arreglar l'habitació per l'arribada del seu nen, no obstant això, després de l'avortament, la Marta no va voler canviar l'habitació, per a ella, era com un homenatge al seu fill.

Però per desgràcia, aquella habitació tenia un defecte, i és que la finestra estava tancada, i el maleït fres es colava per ella deixant aquell espai amb un fred polar.

El marit de la Marta sempre l'arreglava, però la finestra, sempre es tornava a espatllar.

La Marta estava desesperada, i una nit, en un atac d'ira, va trencar la finestra.

La Marta es va mirar al mirall de l'habitació, i la seva cara es va tornar blanca com la llet.

-No puc marxar si tu no em deixes mama.

La Marta va començar a plorar, i aquell nen petit va abraçar-la per l'esquena.

La Marta va acompanyar el seu fillet a la finestra, on aquest li va fer una última abraçada, i un petó a la panxa.

Tot seguit, el nen va desaparèixer en un somriure de felicitat.

L'endemà, la Marta es va aixecar com si hagués despertat d'un somni.

La Marta va mirar el seu home, i dolça, tocant-se la panxa, va dir-li:

-Rei, em de parlar.