LA FINESTRA

LA FINESTRA
Podia veure-la asseguda en una cadira de braços i amb un llibre entre les mans. Al costat hi tenia una taula rodona i petita, amb un llum al damunt, encès, que li permetia la lectura. Una tassa de te acabava de complementar el decorat. Únicament es deixava veure durant les primeres hores de la nit; durant el dia eren visibles unes cortinetes blanques que baixaven com si fossin pensades expressament per ocultar l'escena. La seva finestra estava justament davant de la meva, a l'altra banda de carrer, cosa que em facilitava de observar-la protegit per l'obscuritat de la meva cambra. Em fascinava aquell enigmàtic cap de cabells blancs reclinat sobre la lectura.
Durant el dia, la meva mussa no es deixava veure. Mentre teclejava el meu ordinador, mirava, de tant en tant, la seva finestra per veure si, per casualitat, les cortinetes s’obrien i podia descobrir finalment com era el seu rostre. Mai no vaig tenir aquesta sort. Havent sopat, m’instal·lava davant de la finestra i esperava, impacient, el moment en què ella, amb el llibre a la mà, s’asseia prop de la finestra i començava la lectura sense a penes alçar el cap.
Un dia es va aixecar inesperadament, va deixar el llibre damunt la taula i vaig sentir el desig incontrolable de saber què llegia. Malgrat que el carrer és prou estret, no vaig ser capaç d’esbrinar-ho. Vaig pensar en cercar els binocles, però vaig desistir; em semblava poc ètic espiar-la tan descaradament.
El següent dia se’m va fer etern, no vaig escriure ni una sola línia, només esperava ansiosament el vespre, el moment en què la cortina finalment s’obria i deixava veure el cap blanc il·luminat, a penes, pel llum de la tauleta. Aquella nit, sense escrúpols, esperava l’aparició amb els binocles a la mà. Però aquella nit, la dama no va abandonar el seient en cap moment. Un cop acabada l’hora de lectura, es va aixecar i, amb el llibre encara a la mà, va córrer la cortina, va tancar el llum i va desaparèixer.
Estava enfadat amb mi mateix. Més hores perdudes. La feina se m’acumulava, tenia pendents dos articles i el llibre que esperava l’editorial des de feia un mes. Em vaig prometre no tornar a perdre el temps amb la finestra il·luminada i el meravellós cap blanc que la decorava. Me’n vaig anar al llit enrabiat, nerviós i, naturalment, no vaig poder dormir.
Al matí em vaig llevar tard, encara de mal humor i cansat. Per animar-me vaig decidir esmorzar fora i fer una passejada llarga. Abans de sortir de casa, després d’una higiene acurada, vaig tornar a fer un cop d’ull a la finestra, tancada, com sempre durant les hores del dia. Vaig enfurismar-me: “altre cop pendent de la finestra! Això ja és massa!”. Vaig sortir amb un cop de porta i un renec als llavis.
Després d’esmorzar i xerrar una estona amb un amic em vaig dirigir al riu. Acostumo a anar-hi sempre que necessito pau i inspiració. El sol de primavera il·luminava el curs de l’aigua, els ànecs lliscaven lentament i el meu ànim s’anava amansint. Noves idees em van anar sorgint mentre accelerava el meu pas. Em sentia feliç. Amb l’ànim renovat vaig decidir tornar a casa i posar-me a treballar de valent.
Ja era gairebé migdia quan obria el portal de casa. Vaig veure un paquet a la bústia, un paquet prim, rectangular i embolicat molt acuradament. En la banda inferior esquerra hi figurava el meu nom escrit a mà. Em va estranyar, ja ningú escriu res a mà, vaig pensar que seria de l’editorial, “algun encàrrec”, em vaig dir. El vaig deixar al despatx i vaig anar cap a la cuina per fer-me alguna cosa per dinar. Estava tranquil, amb ganes de posar-me a la feina, per fi!
En entrar al despatx vaig recordar el paquet que havia abandonat feia unes hores. El vaig obrir tranquil·lament pensant que seria alguna fotesa de l’editor. Una capsa va aparèixer sota el paper i… Oh, sorpresa! L’interior contenia un exemplar de El Spleen de Paris de Charles Baudelaire. La intriga va anar en augment quan vaig descobrir una nota on es recomanava la lectura del relat titulat Les finestres, de la pàgina 115. Vaig llegir la pàgina senyalada amb interès i intriga. De seguida, vaig comprendre qui era el remitent del valuós obsequi. Vaig córrer cap a la meva cambra per mirar la finestra on esperava veure alguna cosa més que les cortinetes blanques, però no vaig tenir aquesta sort. Aquest cop era la persiana opaca i hermètica la que ocultava qualsevol indici de vida.
Amb el temps, diferents personatges anaren ocupant aquell recinte: dos estudiants que compartien pis, un pintor amb un gos, una família amb canalla… Mai més vaig tornar a veure la meva mussa de cabells blancs, cara desconeguda i lectora empedreïda, però em queda un dolç record, l’insistent costum de mirar les finestres i BAUDELAIRE.


Aurora G.P.