La filipina felipina

Tenia ja una edat que no volia de cap manera -de cap de les maneres!- que es sabés.

Havia arreplegat, en terceres núpcies, un escriptor exbohemi passat a procorrupció política que li farcia les butxaques de diner llarg i el diner és el diner. Una bona vida amb comoditats i criadoram n'era la traducció. Els anys de l'home es podien ben encertar, desgastat com estava i més rebregat que una pansa de corint, per més que la seva flamant nova muller el facturés a regulars i continuades sessions de recuperació en estades guaridores en clíniques alt standing-alternatives.

Ella es deia Misabel.
Ell, Mírio.

Ella era oriünda de Filipines.
Ell...ho havia oblidat per conveniència. Els de la seva terra li maleïen les ossos, els havia traït per l'interès egoista, egocèntric, egòlatra i Egobiscuits, empresa que iniciar per tal de vendre galetes amb la seva silueta -que considerava elegant- i sobre cadascuna hi havia alguna frase d'ell, mai igual (per aquell motiu tenien un preu). Egobiscuits era una estafa: els escrits no eren originals seus. Ell no passava de dues novel·letes i mitja, tot i haver guanyat un Nobelet.
En Mírio havia programat, havia escollit una existència de màxim benestar a partir dels quaranta. Que no li toquessin el muntatge. Però li cantaven les quaranta una colla de rappers i cantautors del seu país. Ell no els denúncià, massa fi, massa poc. Els envià uns assassins a sou per tal que amb trets de desgràcia els perforessin les goles i així no podrien entonar res més. I ell, en la intimitat amb l'encantadora-simpàtica-sexy -trio d'adjectius amb què mantra-adorava- Misabel, a qui, entre degustació i degustació dels baixos un cop desvestits de tangues de blonda excelsior, recitava uns versos en què els gola-foradats eren enviats en goletes a fer punyetes. Reia. Les dents se li havien desblanquejat -que no sabien mantenir-se com els diners?- i les arrugues trescaven per recuperar l'espai que els havia estat pres, que no les planxava ningú! La Misabel s'enfadava: li recordava en majúscules que mai dels mais s'havia d'expressar res facialment, que la vellesa n'era massa amiga, que no oblidés aquella norma. Ella mateixa la seguia fil per randa. Havia après a mantenir la cara impecable de nina addicta a la joventut. Quan defecava, per exemple, procurava com fos no tensar els músculs d'enlloc. Sovint ho feia in vitro, caríssim, pagant Egobiscuits.
Les seves freqüents operacions de cirurgia estètica i les aplicacions de bòttox la mantenien misabèlica, així se la definia. La 'non-age'. Ella ho obviava, no l'interessava crear escola. Mantinguda per l'enriquit Mírio...ell ho ignorava, però la seva preciosa muller s'havia tornat felipina.
Sí, la Misabel era filipina felipina.
Un monarca amb cara d'osset de peluix sàdic -així era definit per una bona quantitat de súbdits no subjugats- l'havia clissada en una festa de beneficiència a favor de la nobles que tenien menys de dos castells. Emmarcada per plantes ornamentals de plàstic com ella, aquell Felip centcinquantacinquè se'n va encapritxar. La Misabel, al seu torn, va trobar aquell ser reial realment susceptible de ser parasitat. L'oportunitat estava servida i no s'escaparia. Va passar a anomenar-lo Ígor, per dissimular en missatges encriptats. Si posava: 'Rigor, Ígor', significava que tot el kamasutra seria dut a terme. 'Vigor, Ígor' volia dir 'els clímax no et defraudaran'.

D'aquell sobirà superb n'obtingué patrimoni. A canvi li suportava una col·lecció de grunys i gemecs i una misèria de múscul sexual. La Misabel feia sàvia comèdia i el deixava extasiat, ben important, que aquella influència era per a preservar i mantenir. Després es ben dutxaria i apa.

-Sóc filipina felipina- en núvols de roda de premsa sempre es defina. Premsada per un aroma espès de rosa, posturejava. Els periodistes, marejats, assentien. Les entrevistes edulcorades omplirien salons de perruqueria i puticlubs d'estrelles michelenes.

-Entrevistes, els dijous de deu a dotze.- afegia. Patia entrevista-necessitat-paranoia, incurable en no voler prendre pastilles que, havia llegit, li ressecarien els mugrons.

Un dia com qualsevol altre, un dia vulgar i mediocre, Mírio va tenir un ictus. Ella no mostrà cap senyal de desesperació. Ell la mirava havent perdut la parla que el caracteritzava de to profund i significació superficial- implorant amor i cura. Res. La dona el derivà a un geriàt-ric...li ho recalcà: 'Acaba en el que ets, és per a tu sense cap cap mena de dubte'. Ell, de l'emoció per la deferència, a les dents se li feren puntets rosadets, 'la varicel·la dels commoguts', comunment batejada. Ella ho trobà tan fastigós que va haver de fer veritables esforços per no malmetre's el xassís.
El geriàtric l'escollí passa-com-puguis i ni el visità perquè en Mírio hi rebentà de seguida. La filipina felipina es fregà les mans, gairebé en sortien flames.
-Herència al canto!
I encara més: sa majestat havia fet el traspàs, casualment, al mateix temps. Magnífica coincidència! No somreia, es mantenia com una estàtua esvelta i hieratitzada. El decés d'Ígor, sepultat mentre esquiava per una allau que el canvi climàtic independitzà d'un cim abans etiquetat 'de neus eternes' va causar tant de disgust a la reina que es trastocà i baixà a les clavegueres públiques cercant el seu espòs entre rates malaltes. Molta gent pensà que anava ben encaminada, però van callar i preferir que fos internada. Així aquell estat quedava sense corona i es celebrà amb gran gresca i xerinola.
-Em folraré!- s'entusiasmava per dins la Misabel, vídua.

El notari la rebé amb gran solemnitat. Havia de fer doble feina: què li tocava del cada difunt. Voluntats dictades per ells mateixos feia uns mesos, va aclarir-li. Canvis. Misabel va inspirar calmadament. Allò prometia.

Pel que feia a Míria, havia preferit regalar tota la seva fortuna -en el format que fos- a una oenagé d'escriptors frustrats per no haver tingut relacions sexuals amb una tia d'ells en edat jove quan ella ja era madura.
Pel que feia a Ígor, el pis d'alt standing que li havia emparaulat passava a mans d'una arpista harpia que d'amagatotis sabia tocar el rei.

La Mirabel no fou capaç d'encaixar la fatal sorpresa.

Li van petar totes les reparacions. La 'non-age' esdevenia un monstre que va ser fotografiat i rebatejat com a 'forever and ever nastybel'.