Cercador
La fi d'un llostre rogenc
Un relat de: Hàlits- Compartir:
"De-Javu". Un altre cop es complia la profecia, de bell nou el cercle s'anava tancant mentre l'espècia humana era escanyada sense compasió. Ningú sabia quantes vegades s'havia tancat el cercle, però els ciutadans d'aquell temps vivien en els seus propis ossos la inmundicia del cervell humà.
La perversitat humana no tenia fronteres en aquell temps, el maligne es movia amb total impunitat arreu del món. Era una època en el qual la iniquitat s'havia apoderat de la feble democràcia, instaurada amb peu coix en les nacions septentrionals, allà en la terra dels conills. Un any més la pressió dels poderosos damunt d'una petita nació assetjada es feia insostenible per la població, cada cop es feia més feixuga la càrrega impositiva amb un ventall de lleis inhumanes que oprimia la gent. Els privilegiats, els elegits dels déus, aquells éssers omnipotents dalt d'un pedestal inaccessible, van arribar als extrems més insospitats per tal de subjugar els habitants d'aquella nació colonitzada amb sang i foc.
Amb la seva actuació, aquells brivalls de l'estat tirà van portar la gent a la més absoluta de les misèries; no en tenien prou amb els guanys fraudulents, no els acabava de satisfer tenir els nadius esclafats sota la bota feixista morts de fam i de por. Ara els totpoderosos en volien més i més, els cervells d'aquells belitres, entronitzats en les altes esferes del poder, no estaven prou sadollats i encara en volien més de poder i d'or, no paraven de demanar més i més sang als pobladors d'aquella nació travessada per una forca d'acer.
La luxúria humana s'infiltrava en la ment dels vencedors, segurs dins de les fortaleses; remenaven joiosos els cabals sostrets, folgaven satisfets amb les panxes plenes, romanien insensibles al dolor i al patiment de la gent d'aquella petita nació esclavitzada. Veritables vampirs xucladors es lucraven a mansalva sense que ningú els parés els peus, gaudien amb l'escarni d'aquella nació, el menyspreu es feia evident quan parlaven amb sorna del patiment dels sotmesos, la disbauxa en les despeses de festes diabòliques eren sonades arreu del món. Celebraven bacanals fastuoses a tort i a dret on els vicis més depravats de l'espècie humana afloraven en les ments corruptes dels vencedors. Era tal la perversió que esgarrifava els sotmesos que clamaven al cel morts de fam, aquells manaires malparits sense mirar prim es creien els amos de tot i feien i desfeien sense solta ni volta.
La supèrbia humana no tenia parangó en aquell temps passat. L'actuació nefasta dels poderosos va portar a les persones sota el seu poder al llindar de la inanició. No obstant això, no en tenien prou en volien més i més; ara volien tenir a l'abast la vida de la ciutadania, volien, com aquell que diu, decidir qui havia de viure i qui havia de morir, eren déus que necessitaven ser alabats i glorificats. L'afany de posseir-ho tot havia portat l'oligarquia, instaurada eternament en l'estat, a deixar un món gris, fosc i ple de gent trastornada i embogida. La població caminava consirosa amb el cap foll, amb el cos ple de ferides arrossegant-se pels carrers com autèntics fantasmes desposseït de vida.
La cobdícia humana no tenia aturador en aquella era. Els vençuts havien estat desposseïts, els ho havien pres tot, i ara aquella massa immensa i nauseabunda d'humans sense feina, sense menjar, sense un sostre on aixoplugar-se, sense il•lusió, havien perdut l'esperança en la vida i en el futur. Se'ls veia carranquejar, ploraners amb la mirada al buit: coixejaven pels carrers de pobles i ciutats, dormien esparracats en qualsevol racó, regiraven els abocadors per endrapar qualsevol cosa comestible, voltaven perduts sense una direcció clara, anaven amb els cossos plens de nafres purulentes.
Desesperats aixecaven el cap al cel ennuvolat i amb el rictus de patiment a la cara buscaven una resposta als mals que els havien caigut damunt. Alguns buscaven consol en l'església confabulada amb l'estat vencedor, però la colla de capellans, tibats, negaven l'entrada als creients que buscaven el Déu de la justícia. Els clergues deien orgullosos als desesperats
─No teniu dret al regne del cel, perquè sou rojos! ─i mentre els treien dels claustres a cops de fuet, omplien l'habitacle d'encens, d'or i mirra per alabar un fotimer de sants de les seves files contaminades per la cobdícia.
I els pobres ciutadans desnerits es preguntaven entre ells.
─Per què, per què hem arribat a aquest extrem? On ni Déu té compassió de la nostra feblesa, de la nostra misèria.
Frisosos buscaven un camí per fugir d'aquell món de penúria en el qual estaven esfondrats. Tot i això, ara una espurna d'odi aflorava en els cors d'aquells desgraciats sense futur, ara per fi, havien perdut la por, havien perdut la fe en aquell Déu púnic que els havia abandonat. Aquella gernació, que omplia els carrers de pidolaires, tant els era viure com morir no tenien res per perdre, la mort per a ells era una alliberació i alguns fins i tot la desitjaven. Malgrat tot la ira els havia omplert el cor d'una violència incontrolable i estaven desitjosos de morir matant, era el final del crepuscle que s'esfondrava en el no res, en la fosca. El cercle per fi s'anava tancant en un món depravat per la poderosa maquinària de manaires inamovibles.
L'avarícia humana que no tenia fre en aquell segle, aquella ànsia de tenir-ho tot per part dels totpoderosos manaires, havia portat a tots els súbdits del petit país al caos. L'especia humana, en si mateix havia acabat perdent i amb ella s'arrossega la vida del planeta.
─Potser no em tocarà a mi! ─deien els més covards, els que encara els quedava un bri d'esperança abans de ser esclafats com escarabats pels omnipotents manaires─ potser em salvaré. Jo no he fet res de dolent? A mi no em passarà res ─pregaven per la seva vida, sense adonar-se que ja estaven en la llista dels condemnats.
Aquella esperança, el pitjor dels mals de la humanitat, havia mantingut la població encerclada en la por que ara, per fi, ja havia desaparegut, els havia caigut la bena dels ulls i ara, per fi, hi veien clar. La gent famolenca i escarransida lliure de la crosta de l'esperança, es van organitzar i de sobte es van abalançar sobre els baluards de l'oligarquia poderosa. Era un exèrcit immens de desesperats, els quals van marxar units per la mateixa causa, "sobreviure o morir!". Anaven junts com morts vivents, zombis amb l'única idea al cap d'eliminar com fos l'oligarquia de malnats.
La ira humana no tenia límit en aquell segle; l'exemple d'aquella petita nació es va estendre com taca d'oli per tot el món. Ara les nacions de la terra esclavitzades es va aixecar amb un sol crit de venjança i mort. Una immensitat d'humans maltractats van caure com una plaga sobre els beneficiats per clavar-los els ullals, per esquarterar-los i menjar-se'ls. Sí, aquell odi de generacions els va portar a practicar el canibalisme amb els seus torturadors: reis vicciosos, dictadors sanguinaris, militats avariciosos, jutges subornats, polítics corruptes, funcionaris llaminers i tot un reguitzell d'éssers de la maquinària estatal van caure i van ser devorats per la follia mental dels desheretats. Ara la terra era d'ells, de res els va servir als poderosos estar amagats en les seves llars fortificades, en les seves fortaleses militars, no tenien prou bales, ni fusells, ni bombes, ni coets per aturar l'embranzida de la desesperació dominada per l'empenta de la ràbia, la rancúnia i l'odi. El pou assedegat de venjança no acabava de quedar ple.
L'holocaust omplia les rases de morts, les rieres baixaven vermelles, l'olor de la sang omplia l'aire d'una fetor que tapava els esperits dins d'un llostre rogenc que entrava en la fosca nit.
El foc purificador va cremar durant anys, boscos, pobles, ciutats va ser devorats i engolits per la força de les flames fins que es va esgotar el combustible de la ira i de la venjança. Els cadàvers suraven pels rius, els morts omplien els camps, els carrers de les ciutats estaven farcits de cossos sense vida, la set de la revenja havia quedat saciada amb escreix a un preu exorbitant, a canvi d'una carnisseria aterradora. Tanmateix no s'havia acabat el patiment, perquè ara els quatre genets de l'apocalipsi s'havien despertat del somni etern i galopaven esperitats arreu, anaven a tot vent arrasant el que quedava. Les epidèmies i les pestes gambaven a betzef, s'estenien amb l'aire enrarit pel fum dels incendis provocats i la pudor asfixiant de la podridura dels cadàvers on les rates feien festa major.
Els pocs supervivents, fugien als boscos amb els quatre cassigalls a sobre, anaven mig nus, molts estaven malferits i morts de gana. Famolens buscaven recer en les coves de les cingleres, l'horror en les seves vides havia estat tan colpidor que les mares que parien ofegaven els nounats, no volien que els fills visquessin en un món sense esperança. La gent havien perdut la necessitat de procrear-se i es movien com feres entre la matarrada de la boscúria.
En aquell temps passat, un silenci expectant omplia l'atmosfera, era un silenci que feria les oïdes dels que havien escapat a la mort, la terra que trepitjaven havia quedat coberta per una capa gris, fruit de l'hecatombe, tanmateix s'anava recuperant. La naturalesa abonada per la cendra del foc i els cadàvers, lliure de la pressió humana, s'expandia amb una vitalitat brutal i tornava a ocupar els hàbitats que li eren propis, recuperava aquells espais seus on abans hi havia ciutats i pobles pròspers i que, a hores d'ara, abandonats s'esmicolaven sense compassió.
Aquells estats barroers va desaparèixer del món i l'oligarquia poderosa causant de la desgràcia que va encendre la flama va ser abatuda en aquell petit país, i en la resta del món. Ningú es va salvar de la batussa sagnant que va enrolar la humanitat sencera. Els poc habitants que s'havien escapat de l'holocaust van arribar al llindar de l'extinció en el planeta terra. Aquella gent perduda, amb l'instin a flor de pell, van tornar als inicis, van tornar a l'edat de pedra. Els quatre gats que van quedar anaven fent, sobrevivien en cataus improvisats en les serres, arreplegant fruits dels arbres i baies silvestres.
L'harmonia va tornar de nou a la terra cremada, la verdor de la primavera va tornar a florir, la piuladissa dels ocells va omplir de nou els aires d'alegria, l'atmosfera tornava a estar neta i es podia alenar sense por de set emmetzinats. De nou enmig de les arbredes del bosc s'apreciaven columnes de fum, les xeres, indici de civilització, s'elevaven cel amunt envoltades de la tribu que buscava la calor i la seguretat del foc, dansaven al seu envolt i cantaven als déus de la natura. Els humans de sempre tornaven a rondar per les valls i les muntanyes, buscaven entre la vegetació recuperada les vitualles, el sostén diari. La vida dels humans rebrotava de nou dins del cercle que ja per fi s'havia tancat, tornava la pau entre els homes lliures i la democràcia era un fet entre les tribus que s'anaven constituint en l'albada d'un nou món.
La perversitat humana no tenia fronteres en aquell temps, el maligne es movia amb total impunitat arreu del món. Era una època en el qual la iniquitat s'havia apoderat de la feble democràcia, instaurada amb peu coix en les nacions septentrionals, allà en la terra dels conills. Un any més la pressió dels poderosos damunt d'una petita nació assetjada es feia insostenible per la població, cada cop es feia més feixuga la càrrega impositiva amb un ventall de lleis inhumanes que oprimia la gent. Els privilegiats, els elegits dels déus, aquells éssers omnipotents dalt d'un pedestal inaccessible, van arribar als extrems més insospitats per tal de subjugar els habitants d'aquella nació colonitzada amb sang i foc.
Amb la seva actuació, aquells brivalls de l'estat tirà van portar la gent a la més absoluta de les misèries; no en tenien prou amb els guanys fraudulents, no els acabava de satisfer tenir els nadius esclafats sota la bota feixista morts de fam i de por. Ara els totpoderosos en volien més i més, els cervells d'aquells belitres, entronitzats en les altes esferes del poder, no estaven prou sadollats i encara en volien més de poder i d'or, no paraven de demanar més i més sang als pobladors d'aquella nació travessada per una forca d'acer.
La luxúria humana s'infiltrava en la ment dels vencedors, segurs dins de les fortaleses; remenaven joiosos els cabals sostrets, folgaven satisfets amb les panxes plenes, romanien insensibles al dolor i al patiment de la gent d'aquella petita nació esclavitzada. Veritables vampirs xucladors es lucraven a mansalva sense que ningú els parés els peus, gaudien amb l'escarni d'aquella nació, el menyspreu es feia evident quan parlaven amb sorna del patiment dels sotmesos, la disbauxa en les despeses de festes diabòliques eren sonades arreu del món. Celebraven bacanals fastuoses a tort i a dret on els vicis més depravats de l'espècie humana afloraven en les ments corruptes dels vencedors. Era tal la perversió que esgarrifava els sotmesos que clamaven al cel morts de fam, aquells manaires malparits sense mirar prim es creien els amos de tot i feien i desfeien sense solta ni volta.
La supèrbia humana no tenia parangó en aquell temps passat. L'actuació nefasta dels poderosos va portar a les persones sota el seu poder al llindar de la inanició. No obstant això, no en tenien prou en volien més i més; ara volien tenir a l'abast la vida de la ciutadania, volien, com aquell que diu, decidir qui havia de viure i qui havia de morir, eren déus que necessitaven ser alabats i glorificats. L'afany de posseir-ho tot havia portat l'oligarquia, instaurada eternament en l'estat, a deixar un món gris, fosc i ple de gent trastornada i embogida. La població caminava consirosa amb el cap foll, amb el cos ple de ferides arrossegant-se pels carrers com autèntics fantasmes desposseït de vida.
La cobdícia humana no tenia aturador en aquella era. Els vençuts havien estat desposseïts, els ho havien pres tot, i ara aquella massa immensa i nauseabunda d'humans sense feina, sense menjar, sense un sostre on aixoplugar-se, sense il•lusió, havien perdut l'esperança en la vida i en el futur. Se'ls veia carranquejar, ploraners amb la mirada al buit: coixejaven pels carrers de pobles i ciutats, dormien esparracats en qualsevol racó, regiraven els abocadors per endrapar qualsevol cosa comestible, voltaven perduts sense una direcció clara, anaven amb els cossos plens de nafres purulentes.
Desesperats aixecaven el cap al cel ennuvolat i amb el rictus de patiment a la cara buscaven una resposta als mals que els havien caigut damunt. Alguns buscaven consol en l'església confabulada amb l'estat vencedor, però la colla de capellans, tibats, negaven l'entrada als creients que buscaven el Déu de la justícia. Els clergues deien orgullosos als desesperats
─No teniu dret al regne del cel, perquè sou rojos! ─i mentre els treien dels claustres a cops de fuet, omplien l'habitacle d'encens, d'or i mirra per alabar un fotimer de sants de les seves files contaminades per la cobdícia.
I els pobres ciutadans desnerits es preguntaven entre ells.
─Per què, per què hem arribat a aquest extrem? On ni Déu té compassió de la nostra feblesa, de la nostra misèria.
Frisosos buscaven un camí per fugir d'aquell món de penúria en el qual estaven esfondrats. Tot i això, ara una espurna d'odi aflorava en els cors d'aquells desgraciats sense futur, ara per fi, havien perdut la por, havien perdut la fe en aquell Déu púnic que els havia abandonat. Aquella gernació, que omplia els carrers de pidolaires, tant els era viure com morir no tenien res per perdre, la mort per a ells era una alliberació i alguns fins i tot la desitjaven. Malgrat tot la ira els havia omplert el cor d'una violència incontrolable i estaven desitjosos de morir matant, era el final del crepuscle que s'esfondrava en el no res, en la fosca. El cercle per fi s'anava tancant en un món depravat per la poderosa maquinària de manaires inamovibles.
L'avarícia humana que no tenia fre en aquell segle, aquella ànsia de tenir-ho tot per part dels totpoderosos manaires, havia portat a tots els súbdits del petit país al caos. L'especia humana, en si mateix havia acabat perdent i amb ella s'arrossega la vida del planeta.
─Potser no em tocarà a mi! ─deien els més covards, els que encara els quedava un bri d'esperança abans de ser esclafats com escarabats pels omnipotents manaires─ potser em salvaré. Jo no he fet res de dolent? A mi no em passarà res ─pregaven per la seva vida, sense adonar-se que ja estaven en la llista dels condemnats.
Aquella esperança, el pitjor dels mals de la humanitat, havia mantingut la població encerclada en la por que ara, per fi, ja havia desaparegut, els havia caigut la bena dels ulls i ara, per fi, hi veien clar. La gent famolenca i escarransida lliure de la crosta de l'esperança, es van organitzar i de sobte es van abalançar sobre els baluards de l'oligarquia poderosa. Era un exèrcit immens de desesperats, els quals van marxar units per la mateixa causa, "sobreviure o morir!". Anaven junts com morts vivents, zombis amb l'única idea al cap d'eliminar com fos l'oligarquia de malnats.
La ira humana no tenia límit en aquell segle; l'exemple d'aquella petita nació es va estendre com taca d'oli per tot el món. Ara les nacions de la terra esclavitzades es va aixecar amb un sol crit de venjança i mort. Una immensitat d'humans maltractats van caure com una plaga sobre els beneficiats per clavar-los els ullals, per esquarterar-los i menjar-se'ls. Sí, aquell odi de generacions els va portar a practicar el canibalisme amb els seus torturadors: reis vicciosos, dictadors sanguinaris, militats avariciosos, jutges subornats, polítics corruptes, funcionaris llaminers i tot un reguitzell d'éssers de la maquinària estatal van caure i van ser devorats per la follia mental dels desheretats. Ara la terra era d'ells, de res els va servir als poderosos estar amagats en les seves llars fortificades, en les seves fortaleses militars, no tenien prou bales, ni fusells, ni bombes, ni coets per aturar l'embranzida de la desesperació dominada per l'empenta de la ràbia, la rancúnia i l'odi. El pou assedegat de venjança no acabava de quedar ple.
L'holocaust omplia les rases de morts, les rieres baixaven vermelles, l'olor de la sang omplia l'aire d'una fetor que tapava els esperits dins d'un llostre rogenc que entrava en la fosca nit.
El foc purificador va cremar durant anys, boscos, pobles, ciutats va ser devorats i engolits per la força de les flames fins que es va esgotar el combustible de la ira i de la venjança. Els cadàvers suraven pels rius, els morts omplien els camps, els carrers de les ciutats estaven farcits de cossos sense vida, la set de la revenja havia quedat saciada amb escreix a un preu exorbitant, a canvi d'una carnisseria aterradora. Tanmateix no s'havia acabat el patiment, perquè ara els quatre genets de l'apocalipsi s'havien despertat del somni etern i galopaven esperitats arreu, anaven a tot vent arrasant el que quedava. Les epidèmies i les pestes gambaven a betzef, s'estenien amb l'aire enrarit pel fum dels incendis provocats i la pudor asfixiant de la podridura dels cadàvers on les rates feien festa major.
Els pocs supervivents, fugien als boscos amb els quatre cassigalls a sobre, anaven mig nus, molts estaven malferits i morts de gana. Famolens buscaven recer en les coves de les cingleres, l'horror en les seves vides havia estat tan colpidor que les mares que parien ofegaven els nounats, no volien que els fills visquessin en un món sense esperança. La gent havien perdut la necessitat de procrear-se i es movien com feres entre la matarrada de la boscúria.
En aquell temps passat, un silenci expectant omplia l'atmosfera, era un silenci que feria les oïdes dels que havien escapat a la mort, la terra que trepitjaven havia quedat coberta per una capa gris, fruit de l'hecatombe, tanmateix s'anava recuperant. La naturalesa abonada per la cendra del foc i els cadàvers, lliure de la pressió humana, s'expandia amb una vitalitat brutal i tornava a ocupar els hàbitats que li eren propis, recuperava aquells espais seus on abans hi havia ciutats i pobles pròspers i que, a hores d'ara, abandonats s'esmicolaven sense compassió.
Aquells estats barroers va desaparèixer del món i l'oligarquia poderosa causant de la desgràcia que va encendre la flama va ser abatuda en aquell petit país, i en la resta del món. Ningú es va salvar de la batussa sagnant que va enrolar la humanitat sencera. Els poc habitants que s'havien escapat de l'holocaust van arribar al llindar de l'extinció en el planeta terra. Aquella gent perduda, amb l'instin a flor de pell, van tornar als inicis, van tornar a l'edat de pedra. Els quatre gats que van quedar anaven fent, sobrevivien en cataus improvisats en les serres, arreplegant fruits dels arbres i baies silvestres.
L'harmonia va tornar de nou a la terra cremada, la verdor de la primavera va tornar a florir, la piuladissa dels ocells va omplir de nou els aires d'alegria, l'atmosfera tornava a estar neta i es podia alenar sense por de set emmetzinats. De nou enmig de les arbredes del bosc s'apreciaven columnes de fum, les xeres, indici de civilització, s'elevaven cel amunt envoltades de la tribu que buscava la calor i la seguretat del foc, dansaven al seu envolt i cantaven als déus de la natura. Els humans de sempre tornaven a rondar per les valls i les muntanyes, buscaven entre la vegetació recuperada les vitualles, el sostén diari. La vida dels humans rebrotava de nou dins del cercle que ja per fi s'havia tancat, tornava la pau entre els homes lliures i la democràcia era un fet entre les tribus que s'anaven constituint en l'albada d'un nou món.
